Els tribals, els dofins i els piolins a tot color de principis dels 2000 han deixat pas a dissenys més treballats i menys reproduïbles a gran escala. Sembla que, d'alguna manera, es busca la singularitat, la validació aliena o el domini del patiment. Els tatuatges ja han deixat de ser una excepció per convertir-se en gairebé una regla: segons dades de l'Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia, el 30% de la població entre 20 i 40 anys porta algun tatuatge a la seva pell – i la xifra ascendeix en les persones d'entre 30 i 50 anys, superant el 40%. I és que el fenomen dels tattoos sobreviu a generacions, modes i prejudicis, mutant amb la societat fins arribar a estudiar-se com una disciplina artística. Des de fa algun temps, fins i tot alguns camps d'estudi van un pas més enllà per connectar l'acció de tatuar-se amb la psicoanàlisi.
El descobriment de la mòmia Ötzi el 1991 ja va explicar al món que els tatuatges s'utilitzen des de fa més de 5.000 anys. Concretament, aquest home de gel de 3.255 anys en tenia 61 per tot el cos. La hipòtesi més acceptada respecte aquest grup de línies és que cada una representava una espècie de tractament per al dolor similar a l'acupuntura xinesa, servint els tattoos com a dibuixos esotèrics associats a rituals de curació. Després les marques de tinta van passar a ser una manera de mostrar la pertinença a una tribu, un canvi d'etapa o un privilegi de la reialesa en alguns llocs, fins que en ple segle XX van servir sobretot per identificar a tribus urbanes, malfactors i presos. I ara, què ens empeny a marcar-nos per tota la vida?
L'afany per tatuar-se sol aparèixer en l'adolescència. / Unsplash
Tenir en compte la particularitat
Hi ha qui diu que són només per fer bonic, altres per reflectir un aprenentatge o un èxit, un record o una superació. Però fins i tot quan es tracta d'una estètica determinada, no hi ha tatuatge sense una història darrere. "Sempre està en joc la subjectivitat de qui elegeix aquest tipus de marques, encara que el subjecte busqui alguna cosa de l'ordre de l'estètic i desconegui els components inconscients que poden estar en joc en l'acte de tatuar-se", explica Bibiana Vangieri, psicòloga, psicoanalista i autora del llibre Tatuajes, autolestiones, fenómenos psicosomáticos (Letra Viva), un assaig psicoanalític que indaga en els avatars que travessen el cos humà com a resposta a un sentiment o emoció, sobretot relacionats amb l'angoixa.
Vangieri: "En el tatuatge, també hi ha una certa dictadura a nivell del social en un moment en què les persones busquen satisfacció"
És una cosa que pot arribar a tenir més de terapèutic que de superficial. "De vegades el tatuatge es realitza amb l'intent d'elaborar alguna cosa, com una manera de veure-se-les amb l'angoixa, associada a una situació dolorosa o a un dol que cal transitar", diu Vangieri, encara que recalca que una marca a la pell mai no pot ser substitutiu d'un treball psíquic real per superar un tràngol, perquè fer-ho seria un intent fallit de tirar endavant. Però el tatuatge és una pràctica multifacètica amb un munt de lectures: des del plaure pel dolor a l'apropiació del cos o la simple satisfacció per tatuar-se. A més, no es pot generalitzar: quan parlem de tattoos, la particularitat de cada persona sempre és la que mana.
Però en ple auge de les xarxes socials no es pot separar l'art del tatuatge de la mirada, tant la pròpia com la de l'altre. Li donem prioritat a la validació externa i juguem a generar reaccions, ja sigui a través d'impactes bonics o desagradables. Segons la psicoanalista, hi ha alguna cosa de l'ordre de la satisfacció en el mirar-se i en el ser mirat, i per això es busca tenir una marca permanent per deixar fe d'alguna cosa – una situació, una imatge, un sentiment. "Sens dubte es tracta d'una època que empeny el subjecte a certes pràctiques excessives, per això després d'un tatuatge, una perforació o una cirurgia en sol venir una altra, i una altra, i una altra; hi ha una certa dictadura o tirania a nivell del social en un moment en què les persones busquen satisfacció", comenta.
En les últimes dècades, hi ha hagut un canvi cultural que ha contribuït a eliminar els estereotips cap a les persones tatuades. / Unsplash
I és que en aquest punt també cal tenir en compte que l'afany per tatuar-se apareix, especialment, en l'adolescència, quan són molt presents la vulnerabilitat emocional i la recerca de maduresa. També pot tenir una relació directa amb la reapropiació del propi cos. "És com escriure una cosa que marca un canvi o un creixement, un apartar-se de les figures parentals i deixar enrere el cos de nen, però sempre caldrà escoltar el cas particular de cada un", matisa.
És tabú tatuar-se?
Durant dècades, el tatuatge ha estat motiu d'estigma i prejudici per a gran part de la societat: a més tatuatges, menys validesa. La ràpida extensió dels tattoos ha propiciat un canvi cultural que ha contribuït molt positivament que deixi de tractar-se com una marca diabòlica i comenci a veure's com una simple decoració, un tros d'art enganxat a la pell. Però no tot està fet: encara queden estereotips al voltant de les persones tatuades, sobretot en l'àmbit laboral. Segons un estudi de la Universitat de Tampa (Florida), el 89% de persones enquestades va reconèixer que, a l'hora de tatuar-se, primer va pensar en l'impacte que causarien les marques a l'hora de trobar feina; i un 70% va dir que va triar una zona del cos que pogués tapar-se.
Vangieri creu que el tatuatge ja no és un tema tabú perquè veiem cossos molt marcats i cada vegada més; ella prefereix parlar d'enigma. "És un enigma davant de la mirada de l'altre, un enigma a desxifrar, i l'única manera de desxifrar-lo és escoltant la paraula de qui porta aquest tatuatge". Vet aquí també la visió relacional dels tatuatges, les interpretacions que cada persona tingui d'ells o les idees rebuscades que han empès algú a tatuar-se el que sigui. Parlar d'aquestes teles narradores d'històries que, de vegades, també prefereixen no ser explicades.