Sortir del teatre amb l'estómac regirat no sempre és una mala notícia. De vegades vol dir que alguna cosa ha aconseguit travessar la quarta paret i instal·lar-se allà on més incomoda. És el que passa amb Perdona'm, cos meu, l'obra de Queralt Riera que posa el cos —literalment— davant d'una realitat que, per més que ens hi hàgim "acostumat", continua sent intolerable: les dones encara són violades, maltractades i assassinades per les seves parelles. Una realitat que massa sovint acabem assumint com una notícia més.
Riera, autora i directora de la peça, construeix un tríptic de veus protagonitzat per Carme, Maricarme i Carmela, interpretades per Mireia Aixalà, Annabel Castan i Àfrica Alonso. Tres dones, tres experiències travessades per la violència i tres maneres de mostrar com les relacions tòxiques poden convertir-se en una gàbia de la qual no sempre és fàcil sortir. El text avança de manera fragmentària, entre testimonis, records, cançons, mitologia grega i tradicions populars. Al centre de tot, una metàfora tan quotidiana com esfereïdora: la matança del porc, un ritual transmès de generació en generació que serveix per explicar com la violència també s'aprèn, s'hereta i s'amaga entre quatre parets.
Tres veus contra l'oblit
Les tres actrius sostenen amb molta força aquest univers. Aixalà, Alonso i Castan donen cos a unes històries que no necessiten grans artificis per fer mal. La combinació de paraula, moviment, música i humor negre evita que l'espectador quedi atrapat en una successió de situacions dramàtiques. La música original de Sergi Andrades acompanya i tensiona el relat, mentre que les escenes breus van completant un mosaic que l'espectador ha d'acabar de reconstruir. En un món saturat d'estímuls, en què cada vegada costa més mantenir l'atenció, l'obra aconsegueix una cosa gens fàcil: no et deixa desconnectar ni un moment. Tot passa amb un ritme viu, gairebé sense treva, i les escenes s'encadenen amb tanta agilitat que, fins i tot en un dia espès, és impossible perdre'n el fil. Perdona'm, cos meu t'atrapa des del primer moment i no t'allibera fins al final. I és aleshores, quan s'acaba la funció, que arriba el cop de veritat: el que has vist no és només teatre, és una realitat que continua passant fora d'aquella sala.
Però el que més colpeix és la dimensió humana de tot plegat. Perquè no, no són una més. No són una xifra, ni un cas més que apareix al telenotícies i desapareix de la nostra memòria l'endemà. Són dones que tenien una vida, amigues, família, pares, projectes i un futur. Dones que, de vegades, necessiten molt més que un consell per sortir d'una relació de dependència i violència. Necessiten temps, eines i una xarxa que no les abandoni.
I és aquí on l'obra posa el focus en una altra qüestió fonamental: la importància de no haver de travessar tot això en solitud. De tenir algú al costat que escolti, que no jutgi, que no exigeixi decisions ni solucions immediates. Perquè a vegades acompanyar és simplement ser-hi: deixar plorar, escoltar la mateixa història una quarantena de vegades si cal, i fer saber que no cal tenir-ho tot clar ni trobar forces cada dia. Que hi ha algú a l'altra banda, disposat a quedar-se.
Perdona'm, cos meu no és una obra còmoda ni pretén ser-ho. Queralt Riera no busca que sortim del teatre tranquils, sinó que mirem de cara allò que massa sovint preferim no veure. Perquè darrere de cada feminicidi, no hi ha una estadística, hi ha una vida que s'ha acabat, una història que ja no podrà continuar i moltes persones que hauran d'aprendre a viure amb aquesta absència. I això, no pot convertir-se mai en una notícia més.