Hi ha cineastes que s'han guanyat a pols que, quan estrenen una pel·lícula, la impaciència ens cremi la sang. Michael Mann n'és un. Forma part de l'estirp dels Tarantino, Fincher, Nolan o Scorsese. Cadascun dels seus projectes ens posen, i em permetreu la grolleria, calents. També és veritat que, si ens parem a pensar-ho, han passat més de vint anys des que va dirigir les seves dues obres mestres, Heat (1995) i El dilema (1999). Després arribarien la magnífica Collateral (2004) i les menys rodones, tot i que notables, Corrupción en Miami (2006) i Enemics públics (2009).
Serveixi aquesta introducció per justificar les expectatives amb les que rebíem aquest singular retrat d'Enzo Ferrari, el pilot, enginyer i empresari (i tresor nacional pels italians) que va fer gran la marca automobilística que porta el seu cognom. Basada en el llibre Enzo Ferrari: The Man and the Machine, de Brock Yates, el nou film de Michael Mann centra la seva mirada en un punt d'inflexió vital pel personatge: 1957, fa cosa d'un any que el seu fill, Dino, ha mort per una distròfia muscular. Laura, la seva dona, descobreix que Ferrari ha tingut una doble vida, una relació sentimental paral·lela i un fill il·legítim. A més, l'empresa és a punt d'implosionar, acostant-se perillosament a la fallida (“altres corren per vendre cotxes, jo venc cotxes per córrer”, afirma, deixant clar l'esperit que el mou; ell és un amant de les curses, i el seu és un producte de luxe, només per butxaques plenes, i no està disposat a que qualsevol pugui conduir un dels seus cotxes).
I el nostre home confia el seu futur en els resultats que l'escuderia pot assolir en una cursa mítica: la Mille Miglia. Es tractava d'una competició de velocitat i resistència en carretera, i no en cap circuit tancat, aplicant a la velocitat dels cotxes les formes de les carreres ciclistes, i que feia un recorregut d'uns 1.600 km. des de Brescia fins a Roma per tornar a la ciutat lombarda. La de l'any 1957 fou, justament, la darrera en celebrar-se (molts anys després tornaria, però convenientment transformada) per culpa d'un accident que la història batejaria com la Tragèdia de Guidizzolo.
Mann dibuixa un personatge que barreja l'ambició amb l'arrogància i l'estoïcisme amb la manca d'escrúpols
Tot aquest context serveix perquè Mann dibuixi un personatge que barreja l'ambició amb l'arrogància (quan un dels seus pilots mor en una de les proves dels seus bòlids, ell s'excusa dient que la culpa és de la seva mare, que l'ha empentat a tenir relacions amb noies riques, i que la seva xicota, present en aquell tràgic moment, l'ha distret), l'estoïcisme amb la manca d'escrúpols: en la seva vida personal o en aquell revelador moment en el que, a punt de començar la Mille Miglia, instrueix i dona instruccions a cadascun dels seus cinc pilots, animant-los a guanyar però també a competir entre ells, com si fos un general que envia els seus soldats a la guerra, a morir o a matar; o, millor, a morir matant. El retrat del Commendatore, així li deien els seus subordinats, troba un perfecte transmissor en un Adam Driver a qui deuen veure-li pintes d'italià ric, després d'interpretar també el protagonista de la demencial La Casa Gucci (Ridley Scott, 2021).
Incommensurable Penélope
Mentre esperem que la pel·lícula agafi embranzida amb la cursa, els dos primers terços de Ferrari es concentren en els conflictes familiars i laborals de l'empresari, i és aquí on Michael Mann troba una còmplice d'alçada que dissimuli que el cineasta va amb el pilot automàtic, com un nen mandrós a qui cada matí li costa treure's les lleganyes dels ulls per posar-se en marxa. Penélope Cruz agafa el volant i està immensa, convertint cadascuna de les seves aparicions en una classe magistral d'interpretació: Laura, l'esposa d'Enzo Ferrari, és una dona trencada per la mort del fill, una mamma resignada a les infidelitats del marit i furiosa quan descobreix que és l'única que no sap de la seva doble vida. La passió i la rancúnia d'un personatge a estones espectral, venjatiu però calculador, contrasta amb la fredor el conjunt, i fa que Penélope pugui lluir tot el seu talent i ens distregui d'una narració que no acaba d'arrencar. L'energia de la pel·lícula és més aviat baixa quan el Commendatore discuteix amb la seva amant (una desdibuixada Shailene Woodley) si reconèixer i donar el seu cognom al fill petit, o quan, convençut de la necessitat d'aconseguir inversors per seguir existint com a marca, conspira per negociar amb Agnelli amb l'amenaça de fer-ho amb Henry Ford: “No podem deixar Ferrari en mans d'estrangers”, li diu l'amo de la Fiat.
Però és la bellesa d'aquell moment en el qual els pilots escriuen cartes a les seves persones estimades, sempre conscients que la carrera per venir pot ser l'última i que cada competició pot ser una cita amb la mort, la que obre un tercer acte que trepitja l'accelerador a fons. Fa la sensació que Michael Mann esperava aquell moment, que tot el que hem vist fins llavors era el peatge a pagar per, ara sí, posar tota la carn a la graella. És llavors quan ens retrobem amb el cineasta que ens va flipar amb Heat, amb El dilema i amb Collateral. El Mann que converteix la Mille Miglia en una experiència immersiva, que a estones ens recorda a la carrera de quadrigues de Ben-Hur, que ens fa olorar la gasolina i sentir la velocitat en l'aire que ens bufa a la cara, que ens deixa bocabadats amb les esgarrifoses conseqüències de la punxada d'un pneumàtic. Una trucada telefònica final ens deixa clar que guanyar a qualsevol preu resumeix l'essència d'un personatge quasi operístic, però que, amb aquesta pel·lícula, ens deixa amb la panxa mig plena. O mig buida.