Paula Bonet (Vila-real, 1980) saluda com si fos de tota la vida: un somriure aclaparador, dos petons quasi sistemàtics i familiars, una amabilitat desmesurada. La seva vida ha estat un constant derrapament existencial, sempre buscant el seu centre estable, temptejant un diàleg amb si mateixa que va arribar quan va fugir a Xile per refugiar-se d'un passat que feia mal massa i va tornar una mica més lliure, una mica menys víctima, segurament amb les espatlles més dretes conseqüència del pes que va aconseguir treure's de sobre. Paula Bonet és dona, i com a dona se l'ha sentenciat amb el trident vital que se'ns ha imposat a totes les dones: néixer, créixer i patir, i la resta de verbs només per si sobra alguna estoneta. No s'ha resignat. Ha fet molta teràpia. S'ha passejat, valenta, pel seu centre de gravetat, ha plorat i ha odiat i, malgrat tot, ha après el do de la serenitat, l'empatia i el renaixement: m'ho expliquen els seus cabells color au fènix.
Fa un any va publicar L'anguila (Anagrama), la seva primera novel·la, un relat autobiogràfic de maltractament psicològic i abusos. El públic es va escandalitzar. I ella es va sorprendre de l'escàndol perquè no era un tema nou en la seva obra. Poc després, es va fer ressò a les xarxes del malparit que portava 3 anys assetjant-la davant del seu taller. I ara acaba de treure Los diario de la anguila (Anagrama), que compila el material brut (i bellíssim) amb què va construir la mutació d'aquesta bèstia canviant. Els mitjans —el mercat?— l'han entronat com una nova veu del feminisme, amb aquesta mania que té el sistema de treure rèdit de tot. A aquesta artista tant li fa: que pensin el que vulguin o que la facin abanderada de qualsevol causa, que ella només parla per ella, amb el seu dolor i les seves inquietuds, les seves necessitats i la seva llum, acceptant-se amb els estralls que causa el transitar un camí que intueixo ardu i salvatge. Que té a veure amb maltractaments. Amb violències. Amb violacions. Amb un sistema opressor i patriarcal que intenta desemmascarar en cada pintura, en cada gravat, en cada serigrafia: per esborrar la figura de l'abusador d'un sol cop de brotxa.
El públic et va conèixer per unes aquarel·les força comercials.
El que va arribar al gran públic són aquells dibuixos en aquarel·la, que van ser una mena d'accident. Pertanyien a una part meva molt íntima però molt vinculada amb aquest context que ho vol tot ràpid i fàcil, i que ho consumeix amb la mateixa velocitat amb la que ho crea. Aquests dibuixos em van col·locar en aquell lloc de visibilitat, però al mateix temps en un lloc molt incòmode. Molta gent pensa que aquest lloc de visibilitat és un lloc de privilegi. Jo pense que aquest lloc pot ser un monstre que pot acabar amb la teva carrera artística i que et pot destrossar.
En aquell moment ja parlaves de temes incòmodes.
A Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End —que tenia un altre títol, però que em van fer canviar— jo ja estava parlant d'abús, de manipulació, d'agressions. Però no hi havia hagut aquesta revolució ni aquest despertar del feminisme, aquest deixar de protegir agressors i deixar de responsabilitzar-nos de l’acció de l’altre. Llavors estava dient el mateix que ara, però no tenia les mateixes ferramentes i encara tenia aquest embolcall d’extrema prudència, de feminitat mal entesa i de voler encaixar en el que a mi m’havien dit que era ser dona.
O potser des del sistema tampoc interessava.
S’entenia allò que s’havia publicat en aquell moment. A The End m’havia protegit d’una sèrie d’abusos que havia viscut i estava en un moment d'extrema confusió, de dolor i de ràbia, i també hi ha tot un sistema que intervé en la manera que tu tens de narrar-te i de mostrar-te. No puc ser tan ingènua i dir que no se’m va permetre explicar-ho com jo volia. Tenia poca experiència, i si el meu editor em deia que era la millor manera, jo hi confiava. En el següent llibre, 813, ja no vaig confiar en ningú d’aquella manera, i tenia claríssim que no volia fer un llibre que es vengués perquè era bonic. The End va vendre més de 30.000 exemplars però he comprovat que no es va llegir.
Molta gent pensa que aquest lloc de visibilitat és un lloc de privilegi, i pot ser un monstre que et pot destrossar
Per això vas deixar de vendre aquells prints?
Després de publicar aquell llibre, no vaig tornar a fer més dibuixos així. Però veia que tot el meu esforç per allunyar-me d'allò no tenia cap tipus de resultat perquè continuaven contactant-me pel mateix. Les pintures que faig ara pense que són molt més poderoses i que tenen més sentit, però també sé que són més complexes d’entendre i més cares. Vaig allargar els prints bastant de temps, fins que vaig poder viure dels tallers de La Madriguera. Tampoc és que vulga soterrar aquesta etapa, però pense que és un reflex d’aquest context que vol convertir-ho tot en producte, i això em fa mal i crec que s’ha de denunciar. Per exemple, la meua família i el meu entorn estaven molt entusiasmats i em donaven l'enhorabona i jo no m’estava sentint afortunada que allò estigués passant, perquè estava veient que no hi havia diàleg, que no se m'estava entenent i que se m'estava col·locant en un lloc que interessava.
I això no és susceptible de continuar passant?
Però jo ara no em trobe dins el sistema d'aquesta manera, tinc control absolut del què estic fent. Estic molt agraïda a Anagrama i molt satisfeta amb el resultat de Los diarios de la anguila perquè són absolutament fidels a la meua obra, no hi ha un interés comercial ni una capitalització del meu treball. Estan fets així perquè no pensava publicar-los. Es nota molt quan fas un dibuix que no està fet per a que algú el mire, perquè no deixa de ser una manera de projectar-te en els altres. Si a Los diarios de la anguila hi ha bellesa és perquè hi ha veritat. També he decidit fer només dues presentacions, però si decideix que no se'n facen, no es faran. No he fet Sant Jordi, no faré Feria del Libro. Tota aquesta part d'exposició i de l'autor per davant de l'obra no m'interessa. Jo no vull pintar per a viure de la pintura, vull pintar per a poder pintar. Si la meua intenció fos viure d’això, ja estaria posant-me una sèrie d’obstacles vinculats amb la llibertat per crear que no m’interessen. Habitualment, el que té més visibilitat no és el que està més ben fet, ni el que és més pur, ni el que ens dona ferramentes reals. I, habitualment, el que té més visibilitat és el que convé que tinga més visibilitat. I no vull que sone radical, sempre hi ha excepcions.
Hi ha qui pot dir-te que és fàcil fer aquest discurs des d'una posició com la teva.
Ho comentava amb la Christina Rosenvinge fa poc, que la nostra vida és bastant precària. Estem aquí com a representants d'una cosa que des de fora sembla que brille molt, però no brilla tant. I aquí hi ha un altre error. Jo no descanse: estic pintant, estic fent un espectacle amb el Ramon —de The New Raemon, la meva parella—, estic escrivint columnes, donant classes. És un estat d'alerta constant per a poder tindre una certa calma, i aquesta calma sí que és certa. I també m'agradaria que s'entengués que jo parlo des de la meva pròpia experiència i de la relació que jo establisc amb la meua obra. Admire i molts cops envege l’autor que fa una obra i es tira 15 anys defensant-la. Jo soc incapaç. La meua obra és recerca constant.
Les dones seguim necessitant aquesta figura de dona supervivent i valenta que ens serveixi d'exemple.
Jo pense que aquí hi ha una altra trampa i sempre intente ser molt clara. Quan parle d'una experiència de dona, jo puc parlar de la meua, i mai diré que parle per les dones. Mai. Potser parle per moltes dones que entenen el món de la mateixa manera que jo l'entenc, i tant de bo altres dones que l'entenen d'una altra manera, escoltant la meua experiència, completen la seva. O puguen aferrar-se a la seua amb més força perquè detesten la meua. Per anar totes juntes hem d'entendre que ens hem d'enfrontar i escoltar amb respecte. Aquest signe d'estar aferrada al teu discurs i no voler escoltar el de les altres, i protegir-te contra ell, pense que és un altre error.
T’importen les crítiques?
Escric cada diumenge a El País i mai llegisc res. No pots estar pendent d'això perquè si no la llibertat que estic cercant, aquest centre, s'estaria desestabilitzant tota l'estona per persones que no sé qui són. Inclús opinions de persones conegudes he de saber col·locar-les, sempre des d'un lloc constructiu. Defense molt el conflicte com a lloc constructiu, com a trànsit.
També amb la figura masculina?
És que no és una cosa d'homes i de dones. Hi ha dones amb les que no hi haurà mai aquesta comunicació, i homes amb els que sí, i viceversa. De la mateixa manera que nosaltres som polièdriques i diferents i estem habitant llocs oposats, ells també. Hi ha molts homes que estan molt compromesos amb el feminisme i ho estan fent bé.
Hagués preferit no fer cap post sobre l’assetjador, però temia per la meva vida
Ho parles amb molta serenitat tot i haver patit molta injustícia estructural.
He fet molta feina i no només a través de l'obra. Hi haurà persones a les que l'odi els hi servirà com a motor creatiu i també està bé, però a mi, per parlar d'aquests temes on he d'estar en un lloc lúcid, l'odi m'emborratxa i no em convé. Òbviament que sent odi, però intente canalitzar-lo d'una altra manera.
No et fa por exposar-te i perdre la teva intimitat?
Jo parle de mi amb els meus amics i la meua família, i amb algunes alumnes. Aquí no parlaré de mi d'eixa manera perquè crec que no és interessant. Si puc aportar alguna cosa més o menys interessant està a l’obra. No em surt imposar-me, ja vinc d’un lloc on se m'intentava imposar. En el primer llibre, en una de les fotos sortia amb calces, i era normal. I no fa tant, era 2013. Jo no vull participar d'això.
Però tu parles de coses que t'han passat.
Sí, però amb un filtre artístic. A Los diarios de la anguila està el material sobre el qual s'ha construït aquesta ficció. Jo he tingut dos avortaments espontanis i per a mi va ser molt dolorós, però hi ha històries d'altres dones que són absolutament esgarrifoses que jo no sé com hagués pogut transitar, històries que literalment són pel·lícules de terror. Llavors, que bé que la meva història ridícula servesca perquè altres dones puguen fer pública la seua. D’alguna manera s'està normalitzant aquesta realitat i estem entenent que això passa. Clar que és la meua intimitat, però és la meua intimitat amb filtres. Jo no em mostraré de manera que no senta que estic protegida.
I et vas sentir protegida fent un post denunciant que un home t’assetja?
A mi m'hagués agradat no haver-ho hagut d'exposar. I, en el cas de voler parlar d'això, fer-ho com he fet amb L’anguila, amb la temprança i la perspectiva que et dona el temps. Vaig patir per la meua vida i veia que no passava res, i hi havia un moment que allò no m'afectava únicament a mi; afectava a les meues alumnes, a la meua parella, a la meua família. Jo ja havia posat denúncies, havia anat al jutjat, hi havia ordres d’allunyament, la Carla Vall havia fet una feina esplèndida, i no passava res. I quan havia aconseguit fer una mudança i amagar-me, llavors l’assetjador em troba i comença a venir cada dia al taller. És una sensació de vulnerabilitat i de fragilitat que no li desitge a ningú. És molt difícil. Jo hagués preferit no fer cap post.
Hi ha una correlació entre la publicació a les xarxes i la seva detenció preventiva?
Sí. I un altre cop el privilegi, que també deteste. Aquest privilegi m'ha permés aconseguir certa pau —perquè encara no està resolt— però que m'arriben històries que em fan desestabilitzar altre cop. Perquè moltes dones estan vivint amb els seus assetjadors i amb els seus agressors. Moltes dones estan absolutament minvades i no tenen a ningú amb qui parlar. L'altre dia en una entrevista vaig dir que ser valenta és saber-se víctima. I després vaig pensar: hòstia, no. Perquè quan estàs tan victimitzada, és molt, molt difícil treure forces per a saber-se víctima.
El sistema et revictimitza i és molt injust amb nosaltres
I molt difícil no revictimitzar-se.
El sistema és el que et revictimitza. I pense que això és molt injust amb nosaltres. Hauria de victimitzar, i assenyalar, i condemnar a les persones que cometen aquests actes, que imposen la seua presència, a les persones que violen, que manipulen, que abusen del seu poder i que acaben condicionant la vida de les altres persones a uns nivells que no es poden imaginar. Si a tu et violen amb 20 anys, ja has begut oli amb la teua vida sexual. És molt difícil després tindre relacions sanes. És molt difícil no col·locar-te sempre en aquell lloc de víctima. Perquè a més a més, violen persones que et diuen que t'estimen. Llavors et creen un caos mental, un caos en els teus afectes, en la relació amb el teu cos, un caos en com et relaciones sexualment amb altres persones. I jo vull pensar que aquestes persones que exerceixen aquestes violències són conscients a llarg termini del que estan fent. És molt greu.
I també preocupen molt els que sí se n'adonen però no canvien.
Durant la promoció de L'anguila, en una entrevista, jo vaig dir "el violador de L’anguila no sap que és un violador" —i en el titular m'ho van canviar per "el meu violador"—. I no veges la cascada de merda. Però és que és així, no ho sap. Perquè aquests homes es pensen que el món és d'ells, perquè el senten així, i poden fer amb el món el que vulguen sense que passe res. Sempre surten sans d'allà, mai els cau una goteta de merda de tota la que ells aboquen. I això és tremendament injust, i fa mal, i t'adones que és molt difícil que aquestes persones acaben enfrontant-se al que han fet perquè el propi poder les protegeix i és com ells.
La Madriguera és un refugi contra tot això.
Per a mi és molt preciós, perquè totes les coses bones que jo he rebut sent alumna al Taller 99, a Xile, aquí s'estan repetint. A mi aquell lloc em va salvar la vida amb 20 anys. I el meu vincle amb la Roser Bru, que va morir fa mig any, però que està viva a La Madriguera. Per a mi és aquell lloc segur que no vaig tenir a València i que sí que vaig tenir a Xile. Ara mateix és un espai només per a dones i és evident per què: les dones encara necessitem aquests espais on no hi haja una mirada masculina que ens condiciona a l’hora de parlar i de mostrar-nos. És un taller d’art tècnic i pràctic, però és un lloc on sanem. De fet, hi ha diverses alumnes que estan amb processos judicials oberts perquè en ple procés creatiu van entendre que havien patit una violació. Ser testimoni d'això té una part molt dolorosa però té una part d'alleugeriment brutal, i això és el que passa a La Madriguera, que fas aquest trànsit acompanyada.
Tu has necessitat rebre algun perdó?
No, perquè jo he de ser jo sense formar part d'ells. El meu cos és meu. Ja està bé d'acabar definint-te respecte a l'home que t'ha fet això. És difícil deixar de fer-ho i tallar amb aquests vincles, perquè hi ha molta manipulació i maltractament psicològic. Però ara mateix sente que no necessite cap perdó individual. Jo no vull assenyalar una persona, sinó un sistema. No hi ha una set de venjança personal, hi ha una necessitat d'assenyalar que vivim en un context que permet que això passe tota l'estona.