Paula Bonet viu i treballa en un pis noble, bohemi i lluminós a dalt de tot de Gran de Gràcia. És una casa-cova, plena de detalls i de racons. Al passadís d'entrada, a la paret de l'esquerra, hi té penjats una desena de retrats curosament enquadernats d'escriptores del segle XX. Hi ha Anne Sexton, Sylvia Plath, Simone de Beauvoir, Virginia Wolf, Alma Malher, Clarice Lispector, Teresa Wilms Montt i Camille Claudel, dones intel·ligentíssimes i tremendes, la majoria torturades i suïcides.

Aquestes autores han sigut la font d'inspiració del darrer llibre de Bonet, La sed (Lunwerg). Diu que l'han sacsejat i que l'han ajudat a conèixer-se millor, i que encara les està descobrint. D'entrada, presa per l'entusiasme i la sorpresa, va pensar de fer amb elles el mateix que va fer amb el cineasta François Truffaut en el seu anterior llibre, 813 (2015). Però a Truffaut el coneixia des de feia anys i podia jugar amb ell, mentre que les escriptores que té penjades a la paret l'aboquen a un món que encara la trasbalsa, que és més gran que ella.

Quan Bonet parla de les dones de vegades em recorda a mi quan parlo de Catalunya. Hi ha una manera creativa de veure el món des de la ferida i una altra manera autodestructiva, fins i tot ridícula, i la línia no està assenyalada amb semàfors i banderes. Un s'ha de moure amb audàcia però també amb cura en els paisatges verges i hi ha un moment que Bonet em diu que deixem el tema de les dones perquè té por que potser la faré enfadar, però el fotògraf, que és un angelet intel·ligent i candorós, i s'ha enamorat dels ulls grossos i impetuosos de l'entrevistada, ens anima: "No, no. Seguiu, per favor, que és molt interessant!"

- Les dones encara estem construint la nostra veu -diu Bonet.

- És natural, fins fa molt poc encara apareixíeu en l'esfera pública a través dels homes.

- Suposo que per això també ens és més fàcil caure en la banalitat o en la impostació, sense voler. Fins fa quatre o cinc anys, no llegia pensant si el llibre l'havia escrit un home o una dona, però en canvi ara ho tinc molt en compte.

La sed surt d'una presa de consciència i, com dic, del món que li han descobert les escriptores que té penjades a la paret. "Tot i que ja eren valorades mentre vivien, no han quedat fixades en els llibres de text". L'experiència literària femenina és poc coneguda i, per tant, poc reconeguda. La literatura que s'explica a les escoles i a les universitats és eminentment masculina -em recorda Bonet- i hi ha preguntes que han quedat inexplorades. Per exemple: "Què passa si rebutjo el meu fill? Sóc un monstre?", em pregunta parlant de l'obra d'Ann Sexton. 

Bonet m'explica que la protagonista de La Sed -una dona intensa, per dir-ho suaument- és una barreja de les autores que està explorant. La il·lustradora ha pres metàfores i idees dels llibres que ha llegit de les seves heroïnes enquadernades. Igual que en els treballs anteriors, 813 i Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End, l'obra combina il·lustració i prosa, però l'evolució cap a una estètica visceral i crua, és evident. Els dos primers treballs tenien un aire pop; aquest és fosc i estripat "Volia presentar un personatge amb els budells al sol. Acceptar la ingenuïtat, acceptar les pors, acceptar els errors."  

Tot i que d'entrada pot semblar un llibre sobre el desamor, La sed és un llibre sobre un d'aquests daltabaixos existencials que provoquen una ruptura radical amb el context. La llum sempre entra per les esquerdes que provoca el dolor i La sed explica un procés de creixement que comença amb "una primera decepció i una primera pau artificial, que no ens deixa pensar amb claredat i que ja ens anuncia que després del primer terratrèmol sempre venen les rèpliques." 

La idea del tremolor que ens posa en contacte amb les profunditats del jo va sortir d'un terratrèmol de 8,5 que hi va haver a Xile el setembre de 2015. En el darrer any i mig, Bonet ha viatjat a Xile quatre vegades. A Xile hi ha el taller que ha forjat el seu caràcter com artista. Hi va anar per primera vegada el 2001, quan estudiava Belles Arts a València. "Estava pintant i vaig pensar: he de marxar d'aquí". En el taller de Xile va acabar de forjar un "compromís amb l'obra" que l'ha protegit del desànim i de les ofertes fàcils que l'haurien pogut desviar del seu camí. Han passat quinze anys i encara hi torna.

De què fugies, quan vas marxar a Xile la primera vegada -li pregunto. És evident que fugia de València. A La Sed hi ha unes taronges podrides, així posades com si res, en un capítol que es titula Barcelona-Madrid, que no semblen gratuïtes. Bonet no té ganes de parlar-ne. Diu que ara les coses comencen a millorar, a València. Diu que la facultat de Belles Arts és molt bona, que la relació entre l'ofici i la creativitat s'ensenya de manera molt equilibrada. Diu que va marxar a Xile fugint del "paternalisme de certs professors" que no deixaven de veure-la com una nena mona que pintava. 

A València hi ha una llum esplèndida; hi ha talent, hi ha diners, història, però també hi ha molta pretensió i molt faraonisme. No ho diu ella, ho dic jo. Ella es limita a dir que Barcelona l'alimenta, que tot el que treu de la ciutat és positiu, que s'hi sent lliure. A València hi torna sempre, però no s'hi queda mai, com aquests catalans que vénen a Barcelona només per recordar que la ciutat els ofega i estan millor vivint a Nova York, Londres o París. També m'explica que ha condicionat el pis "sense calefacció" del barri de Russafa on va viure els primers 10 anys de carrera artística, per llogar-lo. Diu que li fa ràbia no disfrutar-lo ara que el té decent perquè hi va ser feliç, però em fa pensar que, de vegades, la nostàlgia és només un luxe.

A València em situa l'origen de la decepció que inspira La Sed. El 2013 li van encarregar un cartell pel festival de migmetratges La Cabina. Bonet va dissenyar una nimfa amb un cap de conill per barret i la il·lustració va tenir tant èxit que els tres milers de cartells que l'organització va repartir per la ciutat van convertir-se en objecte de culte. La gent els arrencava de les parets. Els periodistes van insistir d'entrevistar-la. Ella va explicar que s'havia inspirat en el conill de l'Alícia en el país de les meravelles, però el titular de premsa que es va imposar no tenia a veure amb el cinema: "Todos quieren el conejo blanco de Paula Bonet".
 

Les connotacions sexuals del titular, i la histèria que va generar el cartell, la van disgustar. Poc després va publicar The End i l'èxit del llibre li va trencar els esquemes. "Era molt més preciosista que aquest. Però em temo que va funcionar perquè la gent no el va entendre. Vaig veure com tot es frivolitzava. Em vaig adonar que no se'm tractava igual que als homes. Em va fer la impressió que es volia multiplicar la meva obra, per imposar-la al públic." En definitiva, Bonet va tenir la sensació que si es descuidava, la convertirien en una màquina de fer salsitxes. "Si aquell èxit m'agafa amb 20 anys, em destrossen", diu. 

Per no desviar-se del camí, Bonet va haver d'aprendre a dir que no a ofertes i encàrrecs que poc temps enrere l'haurien fet saltar d'alegria. Durant anys, la il·lustradora havia hagut de sobreviure fent coses paral·leles. "Treballava en menjadors escolars, donava classes en acadèmies, maquetava o feia catàlegs de caragols per agències de Publicitat. Quan l'il·lustrador de l'agència estava saturat de feina i em passava alguna cosa, em sentia afortunada." Molts dels seus companys van deixar de pintar quan van acabar la carrera i van agafar una feina estable. Ella no.

- Els meus amics tenien parella i pis amb calefacció. Però jo era molt feliç fent el que m'agrada. Després del primer llibre, ja no vaig haver de posar la voluntat a fer feines que no m'agradaven, sinó a rebutjar encàrrecs molt sucosos però que no em portaven enlloc com a artista. 

El pis estudi de Bonet reflecteix bé la seva manera de viure i de crear. És un pis on tot es comunica. Quan va arribar a Barcelona va provar una organització més convencional, amb espais compartimentats i no li va funcionar. Separar, silenciar, apartar les coses, girar l'esquena al dolor o a la incoherència, sembla que li faci mal, que li recordi l'uniforme i la disciplina gratuïta del col·legi de monges on va estudiar, a Vila-real. De petita, era molt bona estudiant però vivia amb la impressió que les coses que li ensenyaven no li servirien per a la vida. 

"Quan no he mirat de donar-li un sentit a tot -em diu-, mai no he anat bé". Diu que de vegades fins i tot pinta a la cuina i que va descobrir la seva vocació pintant les parets de casa els seus pares, quan era petita. "Deus haver crescut en una casa amb molt amor", li pregunto. Potser és una rucada, però l'amor, si el mames de petit, t'acostuma que tot tingui un sentit i et dóna llibertat per viure de manera assilvestrada sense perdre't.

Bonet es desfà en elogis a la seva família. També em parla amb gran afecte del primer professor que va tenir, Pepe Biot, que pintava troncs i espais deserts. Biot va ser qui va explicar als seus pares, que Bonet havia decidit estudiar belles arts i no una carrera convencional, com a casa esperaven d'ella. Bonet diu que la lluita per donar un sentit a tot el que fa, per viure-ho tot a través de la seva obra, és el que la fa avançar.

- La creació enriqueix la resta de coses que passen a la meva vida i viceversa.