L'artista Paula Bonet (Vila-real, 1980) acaba de publicar L'anguila, la seva primera novel·la. Autora de diversos llibres com Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End, 813, La Sed y Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión, amb aquesta primera obra narrativa, Bonet parteix de la seva doble condició de pintora i escriptora per acostar-se, a través de diversos materials –bona part d'ells autobiogràfics–, a temes com el cos de la dona sotmés i violentat pel sexe o la maternitat, l'avortament, però també la memòria i l'herència familiar i el seu estimat Xile. L'anguila, editada per Anagrama en castellà i en català per Univers (en traducció de Vicent Usó), forma part d'un projecte artístic format pel llibre i una exposició al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, titulada Esto es un cuadro, no una opinión.
Foto: Sergi Alcàzar
Després de diversos llibres il·lustrats, L'anguila és el teu debut en la narrativa. Una novel·la sense dibuixos on trobem la Paula Bonet escriptora.
La literatura és l'art que he tingut més present a la meva vida. L'art que m'ha interessat més. Per a mi la literatura és el lloc on he trobat refugi, alè, on he pogut créixer a escala intel·lectual, emocional. És l'art més a l'abast de qualsevol persona, però, alhora, és el que m'ha produït sempre més respecte com a autora. Tenia clar que anava a dedicar-me a escriure, però no tenia clar en quin moment prendria aquesta decisió. L'anguila és un llibre que fa molts anys que s'està escrivint. Fa gairebé vuit anys que estic intentant endreçar totes aquestes peces, totes aquestes veus, per a donar-li a la història el pes que volia donar-li. Per a saber si m'anava a escudar en la ficció absoluta o anava a usar fragments autobiogràfics que per a mi eren importants. Com que sabia que la primera obra que publicaria tindria a veure amb el cos i les agressions a les quals el patriarcat sotmet els cossos de les dones, tenia clar que volia escriure-la amb molta calma. Hi ha autors que poden escriure obres contundents i vàlides parlant des del crit, des del cop de puny sobre la taula, des de la ràbia, però jo no volia escriure des del dolor, des de la ràbia o la necessitat de venjança. No volia fer-ho des que cap sentiment que a mi no m'agrada habitar. Volia escriure des d'un lloc serè, on jo fos capaç de donar-li a la literatura, que és allò que més m'interessa, el pes que es mereix i el respecte que li tinc.
Dius que fa vuit anys que vas començar a escriure'l. Havia arribat el moment d'aquesta calma que buscaves? Què ha fet decidir-te a tancar-lo i donar-lo als editors?
El fet que em col·loca davant l'ordinador és la mort del meu avi, que és un dels personatges que més pes té al llarg de tota l'obra. Tot aquest part de tendresa i d'amor que està tota l'estona bategant la genera aquest personatge. De fet, L'anguila sorgeix de la necessitat d'escriure-li una carta d'amor quan ell ja no hi és. L'anguila és una carta d'amor al meu avi. Per una banda hi ha la mort de l'avi i, per altra, hi ha la necessitat de tornar als llocs des d'on em vaig formar i als quals més respecte tinc: la pintura i la literatura. Sempre dic que il·lustro, però ho faig perquè he de menjar i és una feina que faig bé. No em dona la vida la il·lustració. El que em dona la vida és la literatura i la pintura, i tinc molt clar que és l'únic lloc on mai no faré una concessió. És el meu espai de llibertat, i això em permet viure.
Parles de la literatura i la pintura com a llocs on t'has format, però hi ha dos llocs, geogràficament, molt presents a la teva obra: Vila-real i Xile.
Avui pensava en les ganes que tinc de tornar a Xile, el meu refugi. Xile podria ser un personatge de la novel·la. Xile és el lloc al qual torno l'any 2015, quan m'adono que aquesta vida fora de control que ens hem construït, amb tanta immediatesa, amb tantes coses superficials, no em fa bé i no m'interessa. Al meu record el Taller 99 continua sent un lloc on no hi ha internet, molt vinculat a aquesta intimitat de l'atelier que es crea entre l'artista i la seva obra... És evident que un autor crea una obra impenetrable al que hi ha al seu voltant, però quan estàs fent un gravat, un aiguafort, una aiguatinta, una xilografia, estàs formant part d'una cosa col·lectiva. Persones absolutament diferents, de classes socials diferents, amb experiències diferents, s'uneixen a través d'una tècnica. I no només a través de la tècnica, sinó sobretot al lloc on aquesta tècnica els porta. Per mi, el Taller 99 és aquest refugi i és també el lloc on hi ha revelació i sé que el diàleg al voltant d'una obra d'art que encara no està resolta és important. I és el lloc on conec la Roser Bru l'any 2002, però no m'atreveixo a parlar amb ella fins ben entrat l'any 2015. Tot i que m'havia promès anar a Xile cada dos anys, no hi puc tornar fins a l'any 2015, quan hi vaig a treballar en La sed, un llibre que parla de l'enfonsament que em provoca el descobriment que la igualtat de gènere que m'havien promès des de petita és mentida. Decideixo tornar per treballar amb el silenci i el temps lent que m'exigeixen el gravat i la pintura a l'oli. Per més que el sistema et demani més contingut, un gravat et demana un temps per cada cosa. Xile, com a personatge o refugi, és tan important a la meva vida perquè em col·loca en un lloc preciós en la meva relació amb els homes. Descobreixo que jo no sóc un embolcall. Quan el meu professor i amic Rafa Munita es dirigeix a mi ho fa com a autora, no com em passava al Politècnic de València, on era un cos que es podia fer servir per a una cosa que, en realitat, aquest cos no volia.
L'anguila és una carta d'amor al meu avi
Foto: Sergi Alcàzar
Un dels materials utilitzats per fer aquest llibre són les cartes dels teus avis.
Per mi és molt interessant parlar del llibre perquè ja no recordo què és veritat i què és ficció. Decideixo escriure a partir d'un material físic real que tardo molt temps a endreçar, perquè trobo les cartes arran de la mort de l'àvia, tres anys després de la mort de l'avi. Però és curiós que sóc l'última que arribo a aquella casa i sóc la que trobo el tresor més gran. La resta de la família s'endú objectes que jo trobo inútils i jo m'emporto la seva història d'amor. Una història d'amor que és l'inici de qui som tots els qui hem anat a aquella casa a buscar tresors. Per a mi és molt emocionat tenir aquestes cartes perquè em posen en contacte amb la joventut dels meus avis i amb unes històries que jo havia sentit. La meva àvia era bastant incontinent i sempre estava parlant i, en canvi, el meu avi sempre estava callat. A les cartes el meu avi està parlant. La relació que vaig tenir amb el meu avi era preciosa. Era la persona que des de ben petita em va fer estimar la vida i les persones. Era un ésser excepcional: l'únic membre de la meva família que tenia una habitació pròpia i em posava en uns llocs que jo no sabia definir, però que eren reveladors. El seu taller em semblava la cosa més espiritual del món, i això que era un espai ple de mobles trencats, de reproduccions patètiques i quadres horribles. Es tractava d'entendre que hi havia alguna cosa allà, on el meu avi lluitava contra els elements, que s'escapava i era preciosa.
Podria ser L'anguila, també un viatge als orígens de la teva descoberta artística?
A mi em feien anar a missa cada diumenge i jo no entenia què hi havia d'espiritual en la gent vestida per tal que la miressin, a veure qui anava més ben arreglat. En canvi, al taller del meu avi hi havia silenci, feia olor de cola i hi havia un home concentrat, amb una cara de felicitat que no li veia sempre. Això és revelador i el que em fa feliç entendre ara que, encara que ha passat tant temps, que jo ho intuïa. No sabia posar-li paraules, però sabia que hi havia alguna cosa a la vida que feia que aquesta tingués sentit: la pintura, la literatura, qualsevol art... Com aquestes ferramentes que són les arts poden fer avançar la societat, poden posar un mirall davant les persones i sentin una plenitud que no troben enlloc més. Una de les poques conclusions de L'anguila és que pintar és mirar, escriure és mirar.
És un llibre molt corporal, on el tacte, les olors, les textures són molt presents.
Sóc pintora i treballo amb les mans. El meu avi treballava amb les mans. Rafa Munita treballa amb les mans. Roser Bru treballa amb les mans. Treballem amb textures, amb volum, amb el tacte. I, de fet, L'anguila són dos projectes: un llibre i una exposició de pintura. L'exposició té tres parts i una d'elles, titulada La carn, està pintava amb les mans, sense pinzell ni paleta, i amb els ulls tancats, imaginant que estic acaronant un cos que no vull acaronar, perquè és un cos que abusa. Amb això també vull anar cap a la cosa dolorosa que té aquesta revelació. L'art no només és bellesa, sinó que a la bellesa arribes després d'haver habitat llocs foscos i d'haver-te enfrontat al dolor.
A la bellesa arribes després d'haver habitat llocs foscos i d'haver-te enfrontat al dolor
Foto: Sergi Alcàzar
A L'anguila parles d'abusos i relacions tòxiques.
Per a mi, el més important era poder dir que els cossos de les dones són un camp de batalla de moltes guerres que no són nostres. La novel·la té dues parts: la primera parla d'aquesta agressió més subtil, a través de la llengua, les relacions i el lèxic familiar, de com es tracta una persona quan està embarassada, etc. I a la segona part podríem dir que són agressions més evidents, però, malauradament, no ho són. Hi ha tot un sistema que permet que això passi sense assenyalar el violador, l'assetjador, el manipulador. Per què hi ha un professor que abusa d'una alumna? Perquè hi ha un sistema que permet que això passi. Ara s'ha vist amb l'Institut del Teatre. Tothom sabia què passava, però ningú deia res. Estic segura que el depredador se sentia impune i aplaudit.
Al llibre parles del cos de les dones i de les relacions amb les dones de la teva família. També hi ha, evidentment, la teva experiència personal amb la maternitat.
Per a mi L'anguila era un començar a estirar del fil que deixava Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión, que era el meu anterior treball. Un treball molt breu, que simplement és un cop a la taula. No volia que cap fragment es pogués vincular a la pornografia emocional. Només volia dir que això passava i que calia parlar-ne. A L'anguila això es desenvolupa i s'aborda des de diferents punts de vista. Per a mi és important aquest tema i parlar de la maternitat com d'un tema que també se'ns imposa. Per què de petites ja se'ns pregunta quants fills volem tenir i no si volem o no volem ser mares? Per mi la maternitat també és important pel vincle tan estret entre la vida i la mort que hi ha al llarg del llibre. L'anguila és un animal que durant molts segles no es va saber si era un rèptil o un peix, i com es reproduïa. Muta molts cops al llarg de la seva vida, i clar que Freud no va saber com es reproduïa per més anguiles que disseccionés, perquè fins que no fa el darrer viatge fins a la mort, no desenvolupa uns òrgans reproductors. L'anguila va directa a morir, parint.
El cos femení també és, sovint, el teu mateix cos reflectit al mirall.
L'anguila és un llibre sobre el cos, sobre el cos de la dona com a camp de batalla d'un sistema patriarcal, sobre un cos que la mateixa dona desconeix. La mateixa dona desconeix el seu desig, tot i que sap perfectament com funciona el desig masculí. El cos que es mira al mirall ho fa a través de la mirada masculina. És fort, perquè és com ens mirem les dones.
Creus que el llibre té caràcter catàrtic? Has fet neteja i obriràs noves perspectives a partir d'ara?
És el punt final d'un camí que estic transitant de fa anys, i del qual sé que no m'interessa la immediatesa, que no m'interessa l'embolcall, i que necessito espais de reflexió com la pintura i la literatura. És el moment en què he entès què significa pintar. Escrivint he entès què significa pintar i com d'important és que el procés creatiu s'imposi, no tant la urgència per acabar l'obra i mostrar-la al món. Com és d'important que el jo desaparegui. Jo sóc el menys important de la meva obra. Hi havia una part de publicar aquesta novel·la que em feia pensar. Clar que hi ha autobiografia en aquesta obra, però també hi ha ficció. I el que més m'importa és l'obra, no m'importo jo. Pintant passa el mateix, el més important és l'obra i el procés de creació. L'autocomplaença no existeix.
Com et relaciones amb la teva obra?
Amb les obres que s'exposen a València m'ha costat entendre que jo n'era l'autora. Ha hagut de passar el temps perquè m'hi pugui apropar amb certa perspectiva. Amb la poca perspectiva que tindré sempre sobre la meva obra, perquè penso que és impossible que pugui llegir o veure la meva obra com si fos d'algú que no sóc jo. No puc ser lectora de la meva obra. Per tant, amb aquesta certa distància que puc adoptar, sí que entenc la meva obra. I em passa el mateix amb la literatura. Permetent que hi hagi ficció, hi ha revelació. Necessito la ficció per entendre l'autobiografia. Necessito que em passi el mateix que quan pinto o el que li passava al meu avi quan estava al seu magatzem: desaparèixer. És quan desapareixes i tu no ets tu i el que és, és el que està passant sobre una tela o en una pantalla d'ordinador, quan crec que l'exercici artístic té sentit.
Com es relacionaran i s'influiran, a partir d'ara, pintura i literatura?
Penso que ho faran de la mateixa manera que ho han fet a L'anguila. Hi ha molta pintura a L'anguila, però no hi ha cap pintura. La pintura està en la paraula. I el mateix passa a l'exposició: hi ha molt contingut que es pot verbalitzar i no hi ha cap paraula. Pintant he pogut escriure millor i escrivint he pogut pintar millor. Escrivint una novel·la he pogut entendre com és d'important estructurar una història i això ho he bolcat a la pintura. O com és d'important aquesta llibertat que m'he permès pintant. Permetre'm aquesta llibertat pintant he pogut arribar a conclusions o m'he situat en llocs que amb la paraula no hauria pogut verbalitzar. Al veure'ls plàsticament els he pogut narrar després. Hi ha hagut un diàleg constant. Hi havia setmanes que era pintora i hi havia setmanes que era escriptora. I hi havia dies que era les dues coses.
A partir d'ara la teva obra sempre serà en aquesta doble dimensió de literatura i pintura?
Encara que hagi de fer altres feines, perquè el més difícil del món és viure de la pintura i l'escriptura, vull seguir sent lliure en aquests terrenys.
Els cossos de les dones són un camp de batalla de moltes guerres que no són nostres
Foto: Sergi Alcàzar