L'estiu és temporada de concerts i cada concert és una ocasió per expressar les causes justes. El cap de setmana passat, Bad Gyal va expressar el seu suport al poble palestí durant un concert a Borriana, al País Valencià, en el marc del festival Arenal Sound. Molts dels seus seguidors la van gravar en vídeo mentre declarava que "és inhumà el que està passant" [a la Franja de Gaza] i "no podem mirar cap a una altra banda. Em sembla supernecessari ser conscients que mentre ho estem passant bé aquí hi ha gent a Palestina que fa anys que ho està passant molt malament". El discurs de l'Alba Farelo - Bad Gyal contrasta amb el silenci de Rosalía, que la setmana passada es va veure obligada a defensar la causa palestina, és a dir, a defensar-se a si mateixa.
El dissenyador Miquel Adrover contra Rosalía
Dic que s'hi va veure obligada perquè el dissenyador Miquel Adrover va anunciar públicament que no treballaria amb ella per no haver-se posicionat obertament respecte a la qüestió palestina i a la matança de palestins de Gaza i Cisjordània. Adrover es va negar a crear un vestuari per Rosalia i va escriure a Instagram que si no havia acceptat aquell encàrrec és perquè "el silenci és complicitat, sobretot quan tens un gran altaveu des del qual milions de persones t'escolten quan cantes". Rosalia, és clar, va haver de respondre per clarificar la seva posició: "El fet de no haver utilitzat la meva plataforma de forma alineada amb l'estil o expectatives alienes no significa en absolut que no condemni el que està passant a Palestina", va afirmar la cantant de Sant Esteve Sesrovires a les seves xarxes socials. "És terrible veure dia rere dia com persones innocents són assassinades i els que ho haurien d'aturar no ho facin", va afegir. També va fer una crida a assenyalar "cap als qui decideixen i tenen poder d'acció" en lloc de fer-ho entre els artistes. Així i tot, la base de fans sembla que no es creuen la cantant, i consideren que la seva crítica a Palestina arriba tard i malament, com una simple reacció reflexa: l'han obligada a posicionar-se, i ara que ho ha fet els sembla poc creïble. Les acusacions són creuades: hi ha qui creu que Rosalía no ha estat mai prou contundent amb la defensa palestina, i també hi ha qui sospita de les intencions de Miquel Adrover, que ha fet saltar la polèmica just quan estrenava un documental sobre la seva trajectòria, The designer is dead.
El Sónar i el Primavera
Tot plegat fa una pudor de socarrim difícil de suportar i recorda a la polèmica que hi va haver a l'estiu sobre el Primavera Sound i el Sònar: el Primavera va optar per convertir Gaza en una experiència més del festival, amb un túnel dins del qual sonaven bombes; el Sònar, en canvi, no només no es va posicionar, sinó que, quan es va descobrir que un dels seus patrocinadors era el fons d'inversió Kohlberg Kravis Roberts (KKR), a qui es va acusar de donar suport a Israel, molts artistes van optar per negar-se a actuar.
És millor córrer el risc de ser "frívols" o és millor evitar posicionar-se?
Tant en el cas del Primavera Sound com del Sónar l'opinió pública estava dividida: és massa frívol, incorporar la memòria del genocidi en un context de festa i disbauxa? És millor córrer el risc de ser "frívols" o és millor evitar posicionar-se? En aquell moment, els organitzadors del Sónar van aclarir que els artistes tenien carta blanca per denunciar el que creguessin convenient dalt de l'escenari. En última instància, però el Sónar no només no va perdre públic, sinó que va comptar amb l'assistència de 7.000 persones més que en l'edició anterior.
Les dives del pop són propalestines
La cantant catalana Aitana, que aviat estrenarà gira, també es va afegir a la qüestió a finals de juliol. Fora del món hispànic, també s'han posicionat en favor de Palestina les cantants Taylor Swift i Selena Gómez. El cantant de hip-hop Kendrick Lamar, que va ser a Barcelona fa pocs dies, també és un dels molts artistes que han portat la bandera a Palestina als seus concerts, en concret durant l'espectacle que va fer en el marc de la Super Bowl, quan un dels seus ballarins va exhibir la bandera palestina i la sudanesa, que són molt semblants. Per als despistats, el Sudan fa anys que està immers en una guerra civil parcialment alimentada pels Emirats Àrabs Units, que alimenten el senyor de la guerra Hemeti en contra del govern sudanès oficial liderat per Al Burhan a canvi de l'extracció i el lucre amb minerals.
Als anys seixanta, el mític festival de Woodstock es va convertir en un al·legat en contra de la guerra del Vietnam
Quan els artistes es posicionen
Què passa amb la defensa pública de Palestina per part de músics i cantants? És una excepció o és la regla? Més aviat és la norma. Abans de la defensa de Palestina molts altres músics s'han posicionat per altres causes que consideraven justes. Això sí: la cançó protesta comença amb força sobretot a partir de la segona meitat del segle xx, amb l'inici de la cultura de masses, és a dir, amb l'expansió de la ràdio i de la televisió. Als anys seixanta, el mític festival de Woodstock es va convertir en un al·legat en contra de la guerra del Vietnam; més endavant, artistes com Bob Dylan o John Lennon es van posicionar en contra de l'apartheid a Sud-àfrica, i la cantant sud-africana Miriam Makeba hi va dedicar unes quantes cançons. A Catalunya, la cançó protesta en contra de la dictadura franquista es va popularitzar poc abans de la Transició, amb Lluís Llach i L'estaca com a exponent principal o paradigmàtic.
Abans els artistes es posicionaven: ara se'ls obliga a posicionar-se, i tot queda ben embolicat pel màrqueting
Abans de Woodstock, i tornant als EUA, artistes com Johnny Cash o fins i tot Elvis Presley ja s'havien posicionat en favor de la igualtat racial i els drets civils dels indígenes nord-americans, per exemple. La cantant de jazz Billie Holiday fins i tot va dedicar una cançó sobre els linxaments dels negres, la seva Strange fruit, que va arribar a cantar davant d'un públic exclusivament blanc: els negres podien actuar dalt dels escenaris, però no eren convidats a gaudir de la vetllada com a espectadors. La "fruita estranya" a què es referia Holiday, per cert, és el cos d'un negre a qui s'ha penjat d'un arbre.
Què ha canviat?
Els músics es posicionen des de la Grècia d'Homer, i sobretot des que el món és com el coneixem avui: la comunicació de masses fa possible que els missatges corrin ràpidament, i els cantants tenen el poder de conscienciar el seu públic i fins i tot de representar-lo ideològicament. Però les xarxes socials sembla que han portat la qüestió reivindicativa un punt performatiu més enllà: ara no només pots posicionar-te com a cantant, sinó que el públic (o un dissenyador que curiosament acaba de treure un documental sobre si mateix) tria si és lícit que no et manifestis a favor d'una causa o no. Abans els artistes es posicionaven: ara se'ls obliga a posicionar-se, i tot queda ben embolicat pel màrqueting, de tal manera que costa discernir qui es manifesta per una causa i qui es veu obligat a fer-ho.