A aquestes alçades de l’estiu, qui més qui menys ja està esgotat. La temporada ha estat llarga; el cos i la ment demanen descans. Així que, repassant agenda i activitats, comparteixo amb la meva mare els concerts que em queden per cobrir abans de fer vacances. Per refrescar-li la memòria sobre qui és el d’aquest dissabte, li dic: “Recordes d’aquella samarreta vermella que tenia de jove amb el seu logotip, que segurament hauràs rentat, planxat i plegat un milió de vegades? Doncs aquest músic, el Santana, és a qui vaig a veure dissabte”. Aquella samarreta la vaig comprar a la sortida d’un concert seu al Poble Espanyol, en unes dates semblants a aquestes, però l’any 1993. Una època en què tot et causava més impressió. Vaig tenir aquell concert gravat a la retina durant anys: el so d’aquella guitarra, la combinació d’estils tan diversos, el colorit d’aquelles cançons tan ardents.

El gir comercial amb Supernatural

Santana, ja llavors, era un mite. La seva aparició a Woodstock (el mític festival del 1969 que va reunir tants hippies) encara és recordada. A partir d’aquella gesta, àlbums com Abraxas o Amigos, on fusionava rock, blues i la influència afrollatina (samba, calipso i el que li vingués de gust). El resultat, un so personal ultra reconeixible. Fins que, l’any 2000, tot va canviar amb Supernatural (que ara celebra el seu 25è aniversari). Per aquell disc va reunir convidats il·lustres i va recollir un gran èxit amb singles com Corazón espinado o Smooth. Sens dubte va encertar (amb una campanya de màrqueting espectacular), va escollir el moment adequat per publicar un àlbum que va rebentar les llistes de vendes i que, gràcies a això, va acumular una infinitat de premis. Santana era a tot arreu (si no el dosificaves, podia arribar a saturar). Ara bé, aquell moviment tenia un preu: si bé va sumar nous seguidors, en va allunyar alguns dels qui l’havien acompanyat des del principi. El que feia Santana a Supernatural era molt més comercial. Una cosa que, de vegades, entra en conflicte amb l’autenticitat.

És un veritable xaman

Per tant, aquest era un esdeveniment que a Barcelona s’havia fet molt esperar (22 anys, encara que durant aquest període havia tocat en algun festival a Catalunya). L’arribada al Palau Sant Jordi és esglaonada i la mitjana d’edat, alta; alguns fins i tot podrien haver trepitjat les praderies de Woodstock. D’entrada, Santana ens situa en una selva: vídeos d’indígenes de diferents ètnies a les tres pantalles que decoren l’escenari. Musicalment, una primera declaració d’intencions: la importància de les percussions (uns bongos i dues bateries, una de les quals la toca la Cynthia Blackman, dona i guardiana de Santana, que durant anys va estar a la banda de Lenny Kravitz). Sobretot, que el ritme no s’aturi. Amb Soul Sacrifice comença l’aquelarre. Santana surt amb una preciosa guitarra daurada (amb ocellets al màstil que semblen a punt d’envolar-se) i una dessuadora amb una fotografia de John Coltrane al davant i al darrere. I sí, toca com si estigués al mig d’un carnaval, comportant-se com un autèntic xaman.

Carlos Santana toca com si estigués al mig d’un carnaval, comportant-se com un autèntic xaman

Al seu darrere, té una tauleta amb complements: maraques, xiulets i altres joguines sonores. El so és senzillament espectacular: alt i nítid. A Black Magic Woman agafa una mica de protagonisme, amb un únic focus il·luminant-lo. Però només és per uns instants, els justos per donar-li un toc de solemnitat. Després, ja tot de cara, amb la banda a ple rendiment (majoritàriament són peces instrumentals). No donen treva, enllacen una cançó amb l’altra: a Oye cómo va, imatges seves de totes les èpoques.

La primera mitja hora és antològica, un recital sorprenent. Aquesta part és per als qui l’adoraven abans de Supernatural

La primera mitja hora és antològica, un recital sorprenent. Aquesta part és per als qui l’adoraven abans de Supernatural. Amb María, María el panorama canvia, entrem en una fase més llatina. Allà fins i tot ballen els que treballen en tasques de seguretat.

Aquí tothom gaudeix

Santana passa més estona assegut en un tamboret que dret (mentre mastega xiclet ben tranquil, és un altre dels seus rituals). No necessita fer gaire ostentació ni gaires floritures (aquest mai va ser el seu estil). I la sensació que dona amb els músics que l’acompanyen és que tots s’ho passen bé, cada membre és important i pràcticament tots gaudeixen del seu moment de glòria, sense que això afecti el funcionament global d’una maquinària tan compacta (potser el groove mig funk després de Everybody’s Everything entre el baixista i la Cynthia es va allargar una mica, encara que això sí, amb un detall final amb picada d’ullet a Ozzy i Black Sabbath molt bonic). Després de gairebé una hora de concert, Santana parla per primera vegada, ho fa sobre la recerca; l’harmonia i la compassió (i fins i tot el perdó) per assolir la pau, mentre països com la Xina, Rússia i Corea pensen en una guerra nuclear (això últim ho va dir en anglès: nuclear war). Amb aquest missatge sobrevolant l’ambient, al Palau es fa de nit, tot és fosc i allà, omnipresent, la màgia d’aquella guitarra inspiradora a Samba pa ti.

Són milers d’estrelles

En aquest nou tram, més presència d’un cantant, Andy Vargas, que ni suma gaire ni resta massa (de fet, són més estimulants les intervencions vocals del també trombonista Ray Greene). “Barcelona, ens van dir que aquí hi havia sostre, però el que veiem són milers d’estrelles”, diu l’altre guitarrista. I en aquestes, aquest Corazón espinado que uneix els nous i els antics, i aquella estrofa que és impossible d’oblidar: “Cómo duele el olvido, cómo duele el corazón, cómo me duele estar vivo”.

Corazón espinado uneix els nous i els antics, i aquella estrofa que és impossible d’oblidar: 'Cómo duele el olvido, cómo duele el corazón, cómo me duele estar vivo'

I com passa habitualment en els esdeveniments esportius americans, les imatges del públic assistent a les pantalles funcionen com un element més dins d’aquesta escenografia. I és que, en aquesta comunió que propicia Santana, tots som partícips. Encara que aquesta vegada no m’hagi comprat una samarreta com aleshores (i no pas perquè ara me les renti jo). Eren molt més cares que les del 1993. En això també han canviat les coses, però això sí, Santana segueix tocant igual de bé, i connecta amb els nostres cors (siguin espinosos o no).