Badava entre els prestatges a l’oficina quan vaig veure’n un que fins aleshores m’havia passat desapercebut, amb un títol massa llarg: Si no fos per les síl·labes del dissabte, de la brasilera Mariana Salomão Carrara. El publica en català l’editorial Les Hores, que pel que sé se centra sobretot en literatura publicada per dones. Han publicat, per exemple, la nord-americana Rachel Cusk, reconeguda perquè ha escrit obres notables sobre la seva vida, a saber, el divorci i la maternitat –què més ens pot passar, a la vida? Moltes altres coses, és només una qüestió d’edat: quan tenim vint anys descobrim i somiem, quan en tenim trenta ens separem i parim, o patim perquè no ens aparellem i no parim, o patim perquè voldríem separar-nos i no ens hi atrevim. En el millor dels casos, i per tant en absència de diagnòstics malignes ni drogaddiccions persistents, el ventall d’opcions de la trentena d’una dona és més o menys aquest. En qualsevol cas, tinc pendent la lectura de Rachel Cusk, amb la certesa que quan m’hi posi en gaudiré almenys una mica. Però no ha anat per aquí, perquè el llibre d’avui era d’una altra autora també publicada en català a l’editorial Les hores, la ja mencionada Mariana Salomão Carrara. Us el recomano.
Si no fos per les síl·labes del dissabte segueix aquest esquema previsible de les coses que passen a una dona d’un cert estatus quan té trenta anys. És a dir, s’enamora i li va bé, anticipa una vida conjugal reeixida que potser ja fa uns anys que ha començat. I aleshores, el desastre: el seu marit André es mor per accident, li cau un home a sobre. No us anticipo gairebé res, perquè això passa aviat, a la novel·la, i la protagonista de seguida es troba sola amb una criatura que encara ha d’arribar. Arran de començar-lo, m’ha vingut al cap un altre llibre que tinc per casa, en aquest cas en edició castellana: Amor, de la noruega Hanne Ørstavik. Hi he pensat perquè la temàtica és semblant, una altra dona sola amb una criatura. Però si la protagonista brasilera ens desperta compassió, la noruega ens revolta –i aquesta és la gràcia. Sabeu qui ha publicat Amor d’Hanne Orstavik en català? Ho heu endevinat: la mateixa editorial Les Hores.
El punt de vista de Si no fos per les síl·labes de dissabte és el d’una dona intel·ligent, genuïnament molesta amb la vida
Enfadar-se amb la sort
La depressió s’apodera de la protagonista de Carrara. Puja la nena, fins i tot es veu amb alguns homes, al llarg dels pròxims deu anys. Ho fa amb desgana, cap no és com l’André. Els amics l’han deixada de banda de tanta tristesa que els encomana, i les amigues estan ben endins en l’abraçada dels marits respectius, com ho estaria ella mateixa si al veí de dalt del seu edifici no se li hagués acudit llançar-se al buit just quan l’André sortia de casa. En un moment determinat sembla que es desperta, s’adona que no està fent gens de mare en el sentit amorós del terme. Sense el marit no té gens de gràcia. El que fa atractiva la novel·la són les reflexions de la protagonista i narradora fa quan ens explica tot això: la relació amb la veïna de dalt, vídua del suïcida, el desengany pel curs dels esdeveniments i també pel resultat de tant de dol, que ja pots posar-t’hi i és inevitable, però no deixa de ser un atzucac, un carreró fosc. En cert sentit, la mirada i el punt de vista de Si no fos per les síl·labes de dissabte són els d’una dona intel·ligent genuïnament molesta amb les desgràcies de la vida. Amor d’Hanne Orstavik és tota una altra cosa.
La noruega és una mare absent, imperdonable: té una feina, té temps pel seu amant firaire, com és que no es recorda del seu fill?
A Amor d’Orstavik no hi ha dol, sinó una mare solipsista i obsessionada amb la mirada dels homes. Si més no això és el que ens sembla d’entrada. El qui està sol és el fill, que té vuit anys. La mare el va tenir quan era massa jove per aparellar-se, se’ns diu. La novel·la comença i com a lector no entens res, però a mesura que avances puja com la nata: la mare noruega coneix un firaire i se’n va amb ell; el fill també va a la fira, però hi va pel seu compte i va a parar a la casa d’una altra nena. Avui és el dia que el nen fa nou anys, i espera que la mare li hagi fet un pastís. La gràcia d’Amor és la tensió de les expectatives. No entens com és que la mare segueix a la furgoneta del firaire, no saps què hi fa, la criatura, a casa d’una altra família. Mare i fill sembla busquen el que els falta en alguna altra banda: cap dels dos no és a casa. Jutgem la dona, però el judici dona pas progressivament a una curiositat.
L'intent més o menys fallit de construir una llar
La noruega és una mare absent, imperdonable: té una feina, té temps pel seu amant firaire, com és que no es recorda del seu fill? El pare del nen és viu, però no hi és en absolut, apareix només en els somnis de la criatura. Hi ha neu per tot arreu, i fa fred, la neu i els fiords són un encanteri per mi, sempre que llegeixo literatura escandinava. En canvi, la mare brasilera i vídua de Carrara acudeix com cal a les actuacions del parvulari de la seva nena amb un nom llarg, tan llarg com el títol Si no fos per les síl·labes de dissabte. La casa on vivia amb l’André, el marit difunt, es manté intacta com un cementiri: les parets li parlen d’ell, i la nena creix com si visqués al tanatori. El punt comú entre les dues novel·les és que cap de les dues mares no hi acaba de ser, que totes dues tenen el cap en una altra banda. Més enllà de l'abisme cultural —he pensat en aquell documental dels suecs que es moren sols al bosc, obsedits pel desig d'individualitat—, a Noruega o al Brasil, tots intentem (i de vegades fracassem) construir una casa.