L’oncle Vània és una de les obres cabdals de la literatura dramàtica del s. XIX. Escrita pel rus Anton Txékhov i estrenada el 1900 sota la direcció de Konstantín Stanislavski. Cent vint-i-un anys després podem veure-la al Teatre Lliure en un muntatge signat pel director lituà Oskaras Korsunovas. En coproducció amb Temporada Alta va ser l’espectacle inaugural d’enguany.
L’acció ens situa a una hisenda de la Rússia de l’època on els seus habitants sobreviuen amb molta feina i esforços. Però l’arribada del propietari, el professor Serebriakov i la seva jove i bonica esposa, capgirarà la rutina dels seus estadants. Vània, responsable de la finca, s’enamora de lelena Andrèievana; la jove esposa. I Sònia, filla del professor i de la seva primera difunta dona, germana de Vània, dona ales al seu amor cap a un doctor que els visita regularment. El qual també s’ha enamorat de la bonica Ielena. Un argument que fàcilment podria ser una comèdia, no per res Txèkhov definia amb aquest gènere aquesta obra, però que amb la seva ploma aconsegueix arribar a les cavernes més íntimes de l’ésser humà i l’existència.
Una barreja de tradició i modernitat
Des de les escales que donen accés a la platea del Favià Puigserver ja pot escoltar-se el cant d’uns ocells que evoquen un món rural. A l’escenari presenciem l’exterior d’un habitatge. Està format per una estructura de portes corredisses i translúcides que separen l’interior d’una casa del jardí o d’un camp obert on som el públic. Unes portes que s’obriran i es tancaran segons calgui a l’acció. Per damunt estan limitades per una pantalla ampla on es projectaran des d’imatges evocadores fins a primers plànols dels personatges. A cada un dels extrems de l’escenari un arbre erm o sec per la calor de l’estiu o del descuit de no ser regat.
L'espectador és testimoni i part activa de la història gràcies a un distanciament que pot arribar a incomodar
Oskaras Korsunovas descontextualitza l’acció tot barrejant tradició i modernitat. Al mobiliari de l’escenografia hi té cabuda des d’una prestatgeria metàl·lica a un aparador del segle passat o materials que van del policarbonat a la fusta. Però no us amoïneu perquè no hi falta el típic samovar i el vodka que contraposa amb un porró de casa nostra. Contrastos com el d’un piano i una guitarra elèctrica que es fonen en una eclèctica banda sonora. Perquè aquí no és tant important el quan ni el com sinó el què. La història se’ns relata amb una claredat tan entenedora i precisa que fins i tot de vegades s’excedeix amb l’ús de certs recursos didàctics.
Els personatges trenquen la quarta paret i s’expliquen al públic sense filtres. De fet, l’espectador és testimoni i part activa de la història gràcies a un distanciament brechtià que pot arribar a incomodar. Un efecte que aconsegueix també amb l’escenografia. Segons on seguis, les portes translúcides dels laterals no et permetran una visió total de què passa a escena. Però potser no cal. Perquè en cap cas ningú podrà dir que no entén els personatges, les seves motivacions i les seves reaccions. I aquesta dissecció és la que ha permès que les actrius i els actors brillin en les seves interpretacions. Hi ha moments espectaculars individuals, però sobretot hi ha un continu sostingut per tota la companyia que fa gran l’espectacle. Ivan Benet, Kaspar Binderman, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol són l’elenc d’aquest arriscat càsting.
L’Oncle Vània parla de les decepcions amb les quals la vida sembla riure’s de cada un de nosaltres. En el cas del protagonista coincideix amb l’ocàs d’una vida plena d’esforços sense reconeixement. Una mirada enrere on es pregunta què deixarà a la posteritat. I aquí s’albira una resposta ecològica que la dramatúrgia del muntatge potencia: la natura és la nostra millor herència. Ella és l’única que transcendirà si posem fre a la capacitat destructiva de l’home en aquesta comèdia sense gaire sentit. En acabar l’obra merescuts aplaudiments, ens aixequem de les butaques i marxem cap a casa. En uns anys segur que tornem al teatre a veure un nou muntatge de L’oncle Vània dirigit per un altre gran director internacional o de províncies. I un altre cop tornarem a constatar la futilitat de l’existència humana i tornarem a aplaudir-la i… què hem de fer? Vendre la casa i anar de lloguer.