Winter is coming. O, en el cas que ens ocupa, Canvi climàtic is coming. Últimament es comenta molt però, a la pràctica, ho entenem millor si parlem de la sequera del món, l’augment de temperatures calorosament insuportables, la desfeta dels glaciars i la pujada del nivell del mar. Un mal que supera totes les desavinences entre països, interessos geopolítics i drames existencials. Com a Joc de Trons, on hi ha varis regnes humans barallant-se entre ells mentre no paren atenció a un gran perill inhumà que ve del nord, que no descansa, que no entén de qüestions polítiques. “Aquesta sèrie és la metàfora climàtica perfecte; o parem de lluitar entre nosaltres i ens organitzem per fer front a allò que ve de dalt, o ens morim”, matisa Joan Yago, dramaturg de La Calòrica.
Aquesta és la penúltima setmana que la companyia teatral presentarà De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda al Teatre Poliorama, una sublim crítica al sistema (i a nosaltres mateixos) que et posa vermell sense alliçonar ningú, perquè cap de nosaltres s’escapa de la culpa intrínseca de passar de tot. Tots mirem cap una altra banda quan hi ha problemes que ens semblen més importants (i més urgents?). I el caminant blanc d’aquest grup d’artistes han sigut les canonades. Sí, tal qual. Les canonades de la xarxa de clavegueram que buiden casa nostra de merda.
Una crítica a la poca autocrítica
Aquesta és una obra sobre la humanitat i sobre com ens relacionem amb l’emergència climàtica. També és una obra que reflexiona constantment, que ens emmiralla en les moltes contradiccions que hem de gestionar cada dia. He de deixar de menjar carn? Puc viatjar a l’altra punta del món sense sentir-me una terrorista energètica? Sóc una persona horrible si reciclo però li compro pantalons a l’Amancio Ortega? Per aquest dramaturg, les persones som complexes, i ens fem trucs i trampes mentals per mirar cap una altra banda i endarrerir la conversa climàtica. “Sens dubte els de dalt ens enganyen, però nosaltres ens enganyem constantment dient-nos que, llavors, no cal que ens esforcem per canviar les coses; clar que hem d’exigir coses a Endesa però això no vol dir que ens haguem de creuar de braços fins que Endesa no es posi les piles”.
Joan Yago: “Quan parlàvem de canvi climàtic en ple procés creatiu, de seguida ens sentíem atacats”
Quan el procés creatiu de l’obra va començar l’estiu del 2019, els calòrics van adonar-se que de seguida se sentien atacats. Tots ells. “Quan començàvem a parlar del canvi climàtic, de la responsabilitat individual, social, col·lectiva i política amb l’emergència climàtica, érem com aquelles pel·lícules de l’oest on el protagonista està amb dues pistoles apuntant a tothom”, explica en Joan. Ja els hi havia passat que sempre trobaven un tema més urgent del què parlar, com l’augment dels populismes o la precarització: estaven fent el mateix que volien criticar amb la seva feina. Així que no van permetre’s cap brainstorming i van anar tots a una. “Ens feia molta mandra perquè volíem fer-ho però, alhora, no sabíem què dir ni com enfocar-ho i poc a poc es van anar perfilant tots els temes centrals, i l’últim en arribar va ser la història”, explica el dramaturg. És una crítica a la poca crítica que ens fem. Que inclús La Calòrica temia fer-se.
Joan Yago és el dramaturg rere De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. / May Circus, TNC
Macro negacionisme versus micro negacionisme
Sense ànims de fer gaire spòiler, l’obra comença amb una ponència brutal del personatge interpretat per Mònica López, una periodista negacionista que recorre platós i conferències per parlar del poca soltisme d’aquells que s’entesten a eliminar plàstics. Ella és l’alter ego de les persones que, sense interessos pel mig, creuen de veritat que no hi ha emergència climàtica. “Te n’adones que no pot ser que tots ho facin per diners, no tothom té accions de BP”, diu en Joan. I a partir d’aquesta primera audició solitària, la conjunció d’autoficció, flashos potents i actors i actrius d’una enorme bestialitat escènica fan la resta (que s’intercanviïn els rols de gènere indistintament entre dones i homes fugint de la caricaturització és una meravella escènica que, particularment, em va entusiasmar). I al fons a la dreta, un vàter omnipresent ens fa tocar constantment de peus a terra.
L’altra trama passa en una comunitat de veïns, on cada personalitat té la seva casuística i on es mostren diferents maneres d’ometre un problema global que no espera. Metafòricament parlant, val, però mostrant que parlar d’aquest tema genera un desgavell important que no té una resposta concreta. “Potser no tothom pot lluitar de la mateixa manera i no és just que li exigim a tothom que lluiti contra això al mateix nivell”, opina el dramaturg de l’obra després de moltes crisis internes i més debats grupals. La naturalesa contradictòria de l’ésser humà és una constant a De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda i en Joan Yago té clar que no podem conformar-nos en saber-ho. "Quedar-se aquí és un posicionament molt còmode i pijotero; hem de ser conscients de les nostres contradiccions, sense avergonyir-nos-en però sense que frenem les lluites en les que creiem”.
L'obra estarà al Poliorama fins el 7 d'agost. / May Circus, TNC
Sí, La Calòrica i la seva particular comèdia política ho han tornat a fer. Posar el dit a la llaga, dic, tan deliciosament que pel camí et fas un fart de riure. No fa mal perquè t’identifica, des de la reflexió i no des de l’atonyinament de qui sap que podríem fer les coses molt millor. La precarització, com a tots els qui ronden els 30, també els ha afectat i ara tenen el seu cop de sort: del TNC han saltat al Poliorama, cosa poc freqüent en el món del teatre. Hi seran fins el 7 d’agost i, després, “ens agradaria provar de veure com és la sèrie de La Calòrica”, pensa en Joan. Transversalment, per continuar fent d’aquesta una societat més justa, més reflexiva i més lliure; personalment, pels seus companys i companyes de professió. “Hem de lluitar perquè els artistes que comencen ara no ho tinguin tan difícil com ho vam tenir nosaltres”.