Si fem la llista de les parts del cos humà en català, veurem que la majoria de paraules són heretades del llatí: dit, mà, peu, braç, cap (també se'n diu testa, paral·lel a com ho diuen en italià, testa, i en francès, tête), ull, orella, nas, boca, taló... Però algunes d'aqueixes paraules tenen una història curiosa. En efecte, no tot ve del llatí. A la part superior de la cama, l'os que sobresurt enfora s'anomena anca (del germànic hanka 'flanc o costat d'una persona o animal') o bé maluc o amaluc (de l'àrab aẓm al-ḥuqq 'os amb juntura'). De manera semblant, el mot galta és d'origen incert, només sabem que en català antic es deia gauta.

Vegem l'extremitat que va del tronc en avall. En diem cama, mot que sembla d'origen preromà. Però puntualment la gent en diu d'altres maneres, com garra a l'Alt Pirineu. I aquí interessa reportar dues formes més. Una és gamba, usada per a referir-se a l'aptitud per a caminar, especialment en la frase fixada tindre bona gamba 'ser molt caminador' i contextos pareguts (com Quina gamba que té, aquell nano: aguanta caminades llarguíssimes per la muntanya!). Evidentment, es pot dir també que un té bona cama. Alhora, també existeix perna (paral·lel al castellà pierna), usat a la Catalunya Nord com a sinònim de cama i també, només referint-se al maluc o la cuixa, a la Llitera, la Ribagorça i el Pallars. En la resta de parlars, perna apareix solament en expressions fixades, com batre les pernes (també se'n pot dir pernabatre) o caure de pernes enlaire. A Mallorca s'ha dit tradicionalment dormir perna alta. De nou, evidentment aquí la gent pot dir aquestes frases també amb la paraula cama. Antigament perna s'usava més per a referir-se a les potes del porc i d'algun altre animal quadrúpede, i per això pernil o pernill (el menjar) ve d'aquí.

Els punts d'unió d'ossos, d'allò més interessants per a la lingüística

Un altre cas curiós és el punt on s'uneixen el braç i la mà: se'n diu canell perquè, a partir del nom cana (forma antiga de canya), va afegir-s'hi el sufix diminutiu -ell (el que veiem en cordell o cordill 'corda petita', finestrella, portella, etcètera). És a dir, el canell era vist com la part petita d'una canya (el braç). El canell també pot dir-se puny. Encara que avui dia aquest terme bàsicament fa referència a la mà closa, fixeu-vos que també diem els punys de la camisa per a referir-nos a la part de la màniga que cobreix el canell. Un cas semblant és turmell, el punt d'unió entre la cama i el peu. Prové de paraula torm o tormo 'penyal, muntanya no gaire gran però prominent en la forma', amb el sufix diminutiu -ell. La raó és que, al turmell, hi ha un os que sobresurt fent una protuberància semiesfèrica, una mena de bony; i sembla un torm petitet. Per cert: ja que adés hem parlat de l'anca (paraula germànica que designa un os amb articulació), en anglès el turmell es diu ankle, amb el mateix origen que anca. En l'article següent veurem altres casos curiosos.