Juste de Nin és autor de nombroses novel·les gràfiques sobre la història de Catalunya. Ara ha publicat El Noi. Vida i mort d'un home lliure (Trilita Edicions), un àlbum en què es repassa la vida de Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1886-1923), i la seva activitat política; però també  descriu aquells anys de terrible duresa en què Barcelona era anomenada la Rosa de Foc. El volum ja és a la venda i es presentarà a Barcelona el dilluns 11 de març. Trilita el publica també en castellà, amb el títol El Noi. Vida y muerte de un hombre libre.

Lluís Juste de Nin

Juste de Nin, autorretrat.

Un referent polític per a Juste de Nin

Juste de Nin reconeix que té tres referents polítics catalans. Un, indubtablement, és Andreu Nin, cosí del seu avi (tot i que afirma que no només l'admira per qüestions genealògiques). El segon, amb "una càrrega entranyable", Francesc Macià, l'Avi, que Juste de Nin va conèixer a través de la seva àvia. El tercer, sens dubte, és el Noi del Sucre, un home "d'una mida tan gran com la seva fermesa i la seva bondat". Juste de Nin l'admira, sobretot, com a "home lliure", que aspirava a la llibertat, però també que intentava desmarcar-se de les "ideologies rígides" (a l'igual que Andreu Nin). El dibuixant creu que ara és més necessari que mai reivindicar la figura d'aquest "home lliure", perquè "estan succeint coses inquietants amb l’augment de l’extrema dreta, del feixisme, del racisme..." i apunta que davant això cal pensar el progressisme de forma diferent. "Cal repensar els precedents com el Noi del Sucre", apunta Juste de Nin, i afegeix: "s’ha de crear la nova esquerra, aquí i al món, per oposar-nos al feixisme".

CONTRAPORTADA el noi cat

Un home del carrer

Juste de Nin destaca que el Noi del Sucre gairebé no va anar a l'escola, i que per tant el coneixem més pels seus fets que pels seus escrits. Era un home de cafès, que va aprendre molt a les tavernes i que es va convertir en un gran líder natural, situant-se entre el sindicalisme i l'anarquisme. El dibuixant no amaga la seva simpatia per l'anarquisme, "sinònim de llibertat", i fa seva una cita de Bakunin que solia usar el Noi del Sucre, que ja preveia els horrors de l'estalinisme: “Llibertat sense socialisme és privilegi i injustícia. Socialisme sense llibertat és esclavatge i brutalitat”. Juste de Nin, al seu còmic, destaca el paper que va jugar en la vaga de la Canadenca (de la que ara se n'acompleixen 100 anys). L'il·lustrador recorda el lideratge de la CNT, el gran sindicat de Catalunya, en aquell moment. Apunta que va ser un moviment que va aportar "uns resultats increïblement bons per a la classe obrera". I destaca que el Noi va ser clau a l'hora d'aturar la vaga, en el moment en què podia oferir els màxims beneficis als treballadors.

El noi paral·lel juste de nin

La manipulació

L'àlbum, segons l'autor, té una estructura "més cinematogràfica que cronològica". I comença, justament, amb un incident relacionat amb el lerrouxisme, amb el que vol posar de manifest el tèrbol paper que va tenir el moviment republicà de Lerroux, l'Emperador del Paral·lel, a principis de segle XX. El Noi del Sucre es va enfrontar a punys amb els lerrouxistes que el calumniaven; "així es feia la política, en aquells temps".

Noi Sucre Juste Nin trilita edicions

Un anarquista catalanista

Juste de Nin destaca que el Noi del Sucre mai va ser contrari el catalanisme. Fins i tot va defensar obertament en una trobada anarquista a Madrid, que "els anarcosindicalistes catalans no tenien cap prevenció cap a un autogovern de Catalunya, i fins i tot a la independència de Catalunya, perquè probablement els treballadors en sortirien beneficiats".  L'autor del còmic recorda que Seguí va preveure, encertadament, que alguns catalanistes (referint-se a la Lliga i a Cambó) acabarien essent els primers en "oposar-se a la llibertat de Catalunya".

el noi del sucre foto portillo

Temps de pistoles

L'àlbum El Noi destaca repetidament el fenomen del pistolerisme, que va marcar la política catalana en aquella època. I insisteix en el fosc que van tenir els pistolers dels Sindicats Lliures, en que hi estaven involucrats els carlins, la patronal, les forces de seguretat... De fet, Seguí, va estar molt amenaçat. Juste de Nin explica que tenia "molts enemics de la patronal, dels Sindicats Lliures, de la policia, dels responsables de l’ordre públic (com el cap de la policia Miguel Arlegui o el policia Manuel Bravo Portillo)". A més a més, Seguí tenia enemics dins la CNT, els sectors més partidaris de l'acció directa, que més tard crearien la FAI. Va patir diversos atemptats, i un dia, quan anava a una trobada anarquista, uns tipus armats van disparar-li i el van matar. També van matar el seu company Perones. El qui comandava als assassins era un pistoler al servei de la policia, Homs. Però no va ser condemnat.

pistolers lliure noi juste de nin

Més que un militant

L'àlbum El Noi se centra molt en la vida social del Noi del Sucre, i el presenta com un home dividit entre la seva trajectòria política i la seva vida familiar... Juste de Nin argumenta que l'avantatge del còmic és que permet recrear-se amb detalls i anècdotes que fan que la seva lectura sigui més planera que la d'un llibre d'història. El dibuixant assegura que Seguí tenia molt d'èxit amb les dones, però que només es va enamorar una vegada, "bojament": d'una dona, la Teresita, casada amb un barber militant de la CNT. En contra de les convencions de l'època, Seguí va ajuntar-se amb ella i va mantenir l'amistat amb el seu ex marit. Tindrien dos fills, als que el Noi del Sucre estimava amb bogeria: un nen, que va morir de petit, i una nena, que va néixer després de l'assassinat del líder anarcosindicalista. El Noi es clou amb una anècdota. El 1973 el periodista Huertas Clavería va localitzar la Teresita a Tolosa de Llenguadoc i va anar a entrevistar-la. Quan Huertas li va dir que la desaparició del Noi del Sucre va ser una catàstrofe per a Catalunya i per al moviment obrer, ella va respondre, amb una llàgrima, “per a mi també va ser una catàstrofe”.

La història de la Catalunya contemporània en episodis

Juste de Nin des de sempre ha estimat el dibuix, tot i que professionalment la seva vida ha passat per diferents vies. Va col·laborar amb nombroses publicacions com a caricaturista (a vegades amb el pseudònim El Zurdo o Esquerrà). Va ser l'autor de la  Norma, la famosa icona de les polítiques de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya als anys vuitanta. Té una quinzena d'àlbums publicats, entre els quals  Andreu Nin, seguint les teves passes Garbo. L’espia català que enganyà Hitler.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat