"Ens precipitem de nou a un abisme soviètic, a un buit d'informació que anuncia la mort per la nostra pròpia ignorància". Aquestes paraules les va escriure al seu llibre La Rusia de Putin (2004) la periodista russa Anna Politkovskaya, reconeguda al país per denunciar obertament la vulneració de drets humans succeïts a Txetxènia i criticar les polítiques criminals del president rus. El seu compromís per destapar les mentides del règim és irreprotxable: va ser arrestada i torturada per les forces militars russes, amenaçada i enverinada, i encara així mai no va deixar d'escriure al diari Nóvaya Gazeta per explicar les barbaritats que descobria al seu voltant. El 6 d'octubre de 2006, el mateix dia que Vladímir Putin complia 54 anys, Anna va rebre quatre trets a l'ascensor de casa seva mentre pujava les bosses de la compra.

El passat 28 de febrer, amics i companys de professió van omplir Twitter de missatges per saber on era Pablo González, periodista basc que cobria la crisi migratòria de la guerra russoucraïnesa, fins que es va saber que estava detingut a Polònia acusat d'espiar per a Rússia. Fa 11 dies que està tancat a la presó de Rzeswów, a uns 80 quilòmetres de la frontera amb Ucraïna, i ni la seva família ni el seu representant legal, l'advocat Gonzalo Boye, no han pogut encara comunicar-se amb ell, malgrat no haver-hi cap prova que sostingui el delicte. No és una notícia que s'hagi convertit en vox populi al carrer, com sí que va succeir quan el 2003 van matar José Couso a Bagdad o quan els gihadistes van segrestar els reporters Javier Espinosa i Ricard Garcia Vilanova en ple auge d'aquelles terrorífiques decapitacions televisades. Ara la detenció de Pablo —repeteixo, no hi ha proves concloents i, per tant, és innocent— també ha arribat als noticiaris, però en menor mesura, i ha passat inadvertida per una societat que ja no s'immuta davant de l'escassetat informativa.

Avui es compleix una setmana des que la Duma de Moscou va adoptar per unanimitat una llei que castigarà —"amb molta duresa", en pròpies paraules del seu president Viacheslav Volodin— la difusió del que l'estat consideri "notícies falses" sobre l'Exèrcit rus i el seu paper en la guerra d'Ucraïna. El càstig per als qui gosin ficar els nassos en els assumptes de Rússia pot arribar als 15 anys de presó. Els mitjans occidentals han marxat amb la cua entre les cames, és clar, ningú no està preparat per ser tancat o tenir un accident o acabar en un forat: saben que els russos no s'estan per ximpleries i me'n vaig a les dades. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) calcula que entre 1992 i 2018 van ser assassinats a Rússia 58 reporters, encara que les xifres varien depenent de la font perquè no existeix un recompte oficial ni estatal; entre març del 2000 i juny del 2007, Reporteros Sin Fronteras va comptar 21 assassinats en circumstàncies violentes o sospitoses, molt semblant a les xifres que contempla el CPJ.

Segons calcula el Comitè per a la Protecció dels Periodistes, entre 1992 i 2018 van ser assassinats 58 periodistes a Rússia

A casa nostra, la indignació popular per aquesta nova llei russa que vulnera el dret a la informació va durar un dia. Tres 'que fort' davant de la tele, un parell d'esbufecs al bar, algun tuit progre enaltint que les democràcies han de lluitar per un periodisme independent, lliure i sense influències, i a una altra cosa. Set dies després, ja no invertim ni un moment a pensar que els corresponsals que van marxar són exiliats d'una persecució ideològica que pretén carregar-se la pluralitat per imposar el relat únic i que si això passa en un lloc, pot passar en tots. Però mentre llegeixes això, els articles més consumits són clickbaits de periodistes-micos que escriuen una mitjana de 8 articles per dia a 2 euros l'hora. Allà els maten per fer periodisme i aquí ens matem per fer clics.

No és el que t'ensenyen quan tens 18 anys i els ideals a flor de pell. A la facultat de Periodisme et diuen que el dret a la lliure informació és un dels pilars bàsics de la democràcia, que la raó del periodisme és mantenir la ciutadania informada i els poders fàctics a ratlla, no sigui que es muntin un tiberi de l'autoritarisme amb els diners de tots. T'expliquen que fer-se periodista és comprendre que cal parlar de veritats incòmodes i que quan un s'acoquina per una trucada, quan assenteix i abaixa la mirada, no només s'està corrompent a si mateix sinó que està contribuint a l'assassinat del qual Gabriel García Márquez deia que era el millor ofici del món. El que callen és que ja fa anys que aquestes trucades són la norma i no l'excepció, que els grans mitjans estan comprats pels interessos financers i que existeix una xarxa d'amiguismes que decideix el que es publica i el que no. Això és el que aconsegueixen els dolents, que ens creguem que per ser bon periodista ja no fa falta ser bona persona, com sempre va sostenir Ryszard Kapuscinski, sinó tenir pocs principis.

Però Manel Alías es va tirar a terra perquè estava enmig d'un tiroteig i Lluís Caelles va ser interromput per una milícia en ple directe, jugant-se la vida només perquè tu i jo sabéssim una mica més sobre el que està passant a només 3.000 kilòmetres. Sense principis, David Beriain hauria abandonat Roberto Fraile a la seva sort en aquella emboscada, o ambdós haurien escalfat la cadira en una redacció en lloc d'arriscar-se a investigar la caça furtiva a Burkina Faso on ambdós van ser assassinats no fa ni un any. Sense consciència ni amor periodístic ni una fortalesa insuperable, Mónica García Prieto hauria penjat el llapis del reporterisme internacional després de veure com el seu primer marit, Julio Fuentes, era assassinat a l'Afganistan i la seva parella actual, Javier Espinosa, es convertia en captiu del gihadisme. Si Margaryta Yakovenko, periodista d'origen ucraïnès que escriu a El País, no confiés en el periodisme aquests dies no estaria fent una tasca informativa brillant malgrat tenir gran part de la seva família fugint de les bombes de Mariúpol, al sud d'Ucraïna, on fa dos dies Putin va massacrar un hospital infantil. I si aquests esclats de vocació i optimisme moren i l'essència del periodisme la fan els contractes precaris, la censura i les bombes, ja no hi haurà periodistes per controlar els malvats.