Hi ha una frase que cada vegada dic més sovint i que, sorprenentment, encara genera certa incomoditat: "No escolto notes de veu". I sense cap "perdona" ni "em sap greu" ni "ho sento".
Tot i que no és ben bé veritat. Evidentment que n'escolto. Si és la meva mare, una amiga que m'explica una bona notícia o un missatge que sé que no es pot resumir en dues línies, l'escolto encantada. Però hi ha una categoria de notes de veu que m'ha fet perdre la paciència: les que existeixen simplement perquè algú no ha tingut ganes d'escriure.
Cada dia en rebo unes quantes. Alguns àudios comencen amb aquell clàssic "No t'espantis, serà ràpid". Quan sento aquesta frase, ja sé que puc anar posant l'aigua a bullir per a la pasta, parar taula i plegar una bugada abans no arribin al final.
D'altres encara són millors. Són aquells que no t'envien una nota de veu de quatre minuts, no, t’envien vuit notes de veu de trenta segons. Com si fragmentar-los els convertís automàticament en més suportables. I després hi ha els que comencen amb un "Ai, espera..." mentre saluden algú pel carrer, es disculpen perquè passa una moto, tornen a començar la frase, s'aturen perquè els truquen, reprenen el fil i, al cap de tres minuts i mig, arriben al motiu real del missatge. Tot això per dir-me que demà quedarem a les sis.
El problema és que hem arribat a un punt en què l'àudio s'ha convertit en l'opció predeterminada. Ja no és un recurs excepcional. És la norma. I tinc la sensació que aquesta moda diu moltes coses sobre la manera com ens comuniquem avui.
L'àudio és extraordinàriament còmode... per a qui l'envia. Parles mentre condueixes, passeges el gos, fas el sopar o vas a comprar. No has d'escriure, ni rellegir, ni corregir, ni sintetitzar. Vas parlant i l'altre ja s'espavilarà. Però l'altra persona sí que ha de trobar un moment per escoltar-te. Ha de posar-se els auriculars, buscar un lloc tranquil, tornar enrere perquè no ha entès una frase i tornar a avançar perquè t'has quedat en silenci deu segons mentre pensaves què volies dir.
És curiós. Ens hem convençut que els àudios estalvien temps, quan, en realitat, sovint només traslladen el temps de qui envia el missatge a qui el rep.
L'àudio és extraordinàriament còmode... per a qui l'envia. Vas parlant i l'altre ja s'espavilarà
Quan algú m'envia un correu o un missatge escrit, en pocs segons localitzo una data, una adreça o una hora. Puc buscar una paraula, copiar una informació o recuperar-la dies després. En canvi, prova de recordar en quin dels nou àudios et van dir que la reunió era dimecres i no dijous. Arqueologia digital! Però, més enllà de la comoditat, hi ha una qüestió que em preocupa encara més: cada vegada escrivim menys.
I escriure no és només prémer tecles. Escriure és ordenar les idees. És decidir què és important i què no. És aprendre a sintetitzar. És rellegir-se. És descobrir que aquella frase no s'entén i tornar-la a fer.
Quan escrius, penses d'una manera diferent de quan parles. Quan parlem, improvisem. Quan escrivim, estructurem.
Potser per això hi ha àudios de cinc minuts que es podrien convertir en tres línies perfectament clares.
Em fa la sensació que estem perdent un hàbit que, sense adonar-nos-en, també ens feia millors comunicadors. Abans escrivíem SMS, correus, cartes, missatges més elaborats. Ara moltes converses s'han convertit en un flux de veu improvisada que exigeix tota l'atenció del receptor. I sí, ja sé que sono com aquella professora que diu que abans tot era millor. I en realitat tampoc no ho era. Però sí que crec que escrivíem més!
I escriure més també volia dir practicar més la llengua. Pensar més en les paraules. Equivocar-nos i corregir-nos. Buscar un sinònim. Eliminar una frase perquè sobrava. I amb tot això també es feia créixer una llengua.
I ara, una petició pública. Envieu-me missatges o truqueu-me. I, si és per feina, tornem als correus electrònics, si us plau! No perquè siguin més elegants —que també—, sinó perquè són molt més útils. Puc recuperar-los, cercar-los, respondre'ls quan toca i no m'obliguen a escoltar tres minuts de preàmbuls per descobrir que l'única pregunta era si dijous em va bé una reunió.
No estic fent una croada contra els àudios. Hi ha moments en què no tenen substitut. Una felicitació, una rialla compartida, la veu emocionada d'algú que estimes o una notícia important tenen una força que cap text no pot igualar.
Però potser hauríem de recuperar el criteri: no tot mereix un àudio. I, sobretot, no tot necessita quatre minuts. Així doncs, si algun dia m'envieu un missatge i no el contesto immediatament, no penseu que us estic ignorant.
Probablement, només estic esperant aquell moment tan estrany del dia en què puc dedicar cinc minuts seguits a escoltar una història que hauria pogut llegir en trenta segons.
Mentrestant, si us plau, escriviu-me o telefoneu-me.