A redacció tenim sempre una televisió encesa. Per si hi ha últimes hores o alguna entrevista interessant. La tele sempre està connectada, oscil·lant entre canals de notícies i generalistes. I entre programa informatiu i programa informatiu es colen sèries, tertúlies, programes de cuina… Normalment és un rum-rum constant, un brunzit de fons al qual no pares gaire atenció. Només quan el tema és especialment interessant, pares l’antena. I a mi sentir una tertuliana preguntar si “cal remoure tant la merda”, en referència al documental de Rocío Carrasco em va disparar totes les alarmes.

Si prenem com a certa la premissa que la televisió és cultura, crec que és lícit parlar de Rocío Carrasco aquí. De debò, perquè crec que és important. Més encara tenint en compte que després de l’emissió dels primers dos capítols del documental on denuncia els abusos físics i psicològics que va patir en mans del seu exmarit, el telèfon d’atenció a les víctimes de violència masclista de l’Institut Català de les Dones va registrar un 60% més de trucades. A escala espanyola, les trucades al telèfon d’atenció a les víctimes van créixer un 42%.

Tenint en compte el menyspreu que existeix al voltant dels personatges de la premsa del cor, potser no estàs assabentat ben bé de qui t’estic parlant. Rocío Carrasco és la filla de la cantant Rocío Jurado i el boxejador Pedro Carrasco, per la qual cosa ha estat sota l’escrutini dels focus des de petita. Als 18 es va casar amb Antonio David Flores, un guàrdia civil a qui van expulsar del cos per robar els diners d’una multa. El matrimoni només va durar tres anys, però junts van tenir dos fills, Rocío i David. 

En els darrers anys, Rocío Carrasco s’ha convertit en un personatge controvertit, sobretot perquè no manté relació amb cap dels seus dos fills, després que un jutge condemnés la seva filla gran per agredir-la. Ara l’emissió de la sèrie documental on narra els maltractaments viscuts durant el seu matrimoni ha fet que l’opinió pública sobre ella hagi donat un tomb després d’anys d'assenyalar-la per “deixar de banda” als seus fills i allunyar-se de la seva família.

Un canvi que no ha evitat que se la qüestioni moltíssim per narrar la seva experiència com ho està fent i, sobretot, pel fet de cobrar grans sumes de diners per fer-ho. Si durant anys les revistes i televisions han guanyat calés mentre la linxaven i li deien mala mare, no acabo d’entendre que ara aquest fet sigui tan controvertit. Tampoc m’entra al cap que hi hagi gent que es molesti pel fet que explica la seva experiència en una televisió, especialment tenint en compte que la premsa rosa ha estat el seu entorn natural des de la infància. Relatar les teves vivències com a víctima de maltractaments s’ha de fer en les condicions que consideris millors per tu. I si el que molesta és que una televisió tregui profit d’això, la crítica ha d’anar dirigida a la cadena, no a la protagonista.

Però el que m’inquieta més és que un espai televisiu s’insinuï que no cal donar tanta informació dels abusos patits. És al·lucinant veure com a les dones se'ns reclama que denunciem els maltractaments, que no els deixem passar i, en canvi, quan ho fem se’ns castiga per no fer-ho en els termes “correctes”. 

Tot això em fa venir al cap Teoria King Kong de Virgine Despentes. Un dels temes dels que parla l’autora és de les crítiques que va rebre en publicar Fóllame, després que molts crítics el consideressin massa explícit. “No són els homes els qui haurien de sentir responsables quan es posen d’acord per violar una noia. [...] Som nosaltres les que hem de sentir-nos responsables. Del que ens passa, de negar-nos a palmar-la, de voler viure per explicar-ho. D’obrir la boca”, escriu amb ironia. Al final, el que tenim davant ara és ben bé això.

“Entenc que ha donat coratge a les dones, però t’escolto a tu i crec que amb dos segons ja no cal dir gaire més. Cal remoure tant la merda perquè prengui consciència la societat?”. Aquesta és una de les joies que va deixar el programa. Cal, sempre que es vulgui i en la situació que cadascuna consideri millor. Perquè el fet és, i les xifres ho demostren, que parlar de les agressions que hem viscut permet a altra gent reconèixer què els ha passat. 

 

 

Imatge principal, Rocío Carrasco en un dels fragments del documental / Telecinco