El millor que es pot dir de Madness és que són Madness. Aquest és l'elogi més gran que se'ls pot fer. A la seva manera, són com Monty Python: un element iconogràfic d’una Anglaterra que ja no existeix com a tal. Amb el seu humor àcid, afins al proletariat i amb un estil que beu de l’ska, el pop o el soul blanc —però que, sobretot, es defineix per les seves cançons amb aquell segell 2 tone (fusió d’ska jamaicà i punk)—, Madness, a més, són un grup amb una imatge icònica (els seus vestits, les ulleres de sol, el barret). Per exemple, al box set The Lot de 1999, que recopilava tots els seus discos d’estudi fins aleshores, el paradigma eren aquelles botes de la portada: altes i de color marró. Un calçat amb mil usos: servien per anar a la fàbrica, per anar al camp, per xutar una pilota, per entrar (si havies fet alguna entremaliadura) al calabós i, en un moment donat —i el més important—, eren ideals per sortir a moure l’esquelet a la pista de ball del pub.
El millor que es pot dir de Madness és que són Madness. Aquest és l'elogi més gran que se'ls pot fer. A la seva manera, són com Monty Python: un element iconogràfic d’una Anglaterra que ja no existeix com a tal
Al llarg de la seva carrera, Madness han pres bones decisions. Fins i tot una de força estranya per la seva precocitat: després del seu tercer disc van publicar un recopilatori l’any 1982, Complete Madness (que incloïa la inèdita House of Fun, número 1 a les illes). Encara avui és el seu disc més venut. Tot i que és en el seu debut de 1979 on es concentren gran part de les seves fites. Veure la caravana de Madness és com anar al circ: hi ha tota mena d’atraccions (i distraccions). I, sobretot, molta diversió (un bon i generós lot). Aquest ha estat —i és— el magma principal de la banda: no s’hi accepta ningú que no vingui amb ganes de passar-ho bé. Aquesta és una norma i, en definitiva, un estil de vida: el d’un grup amb deu membres que continua girant després de quaranta-cinc anys de trajectòria. Així que més els val mantenir aquesta actitud. I tot i que porten la motxilla plena de cançons, encara enregistren discos perquè és la manera de mantenir-se vius. C’est la vie i el seu teatre de l’absurd del 2024, dividit en quatre actes, simbolitza el que han estat sempre: representants d’una tradició de carrer amb un caràcter entremaliat.
Veure la caravana de Madness és com anar al circ: hi ha tota mena d’atraccions (i distraccions). I, sobretot, molta diversió (un bon i generós lot)
La casa de la diversió
A les prèvies del concert, el més cridaner era el públic: una fauna diversa que duia a la cara un únic signe, l’alegria d’estar allà, davant aquella cita. L’objectiu era ballar, veure cares conegudes i, ja posats, recordar vells temps. A pantalla, un mur de maons i una televisió antiga al ritme trotonet de One Step Beyond. “Quan començarà això?”, es preguntaven alguns. Tot seguit, un Help dels Beatles atropellat, sense música ni retorn. A continuació, l’homenatge merescut i justificat a Prince Buster (delicioses les imatges). I el mapa del carrer de Camden Town tornava a aparèixer, una bola de mirall augmentada i, mentrestant, Madness apostant pel seu vessant més pop (alguns demanaven més marxa; es va arribar a sentir un sonor “espavila!”). En aquell moment sonaven millor sense vents: més robustos. Entremig, The Harder They Come de Jimmy Cliff, perquè comencés a flotar l’aroma de marihuana.
Fins que arriba House of Fun, i aleshores tot canvia. Els qui demanaven més acció es llancen cap a les primeres files: l’esperit Oi! els captura. Baggy Trousers sona contundent, és la més enèrgica, i Our House, per consens, potser la més celebrada (més de 334 milions de reproduccions a Spotify). Aquella mateixa que ens va arribar per un altre canal: el de la sèrie Els joves, que vèiem per TV3. Després d’un comiat una mica estrany i brusc, tornen amb aquell Madness amb lletres gegants (Prince Buster, una altra vegada) i l’esplèndida Night Boat to Cairo. Amb el rètol de “The End”, la sensació és que la cosa no ha arribat tan lluny com voldríem, però amb això n’hi ha prou. La majoria queda satisfeta: s’han complert els mínims (i fins i tot hem pogut taral·lejar com a final de festa Always Look on the Bright Side of Life de Monty Python). I s’ha mantingut la conjura: no hem deixat de somriure. Perquè, al cap i a la fi, això no era més que una festa d’estiu, i Madness, els convidats d’excepció.