Barcelona, 27 de setembre del 1936. Fa 89 anys. El president Companys (ERC), el conseller Comorera (PSUC) i el conseller Garcia Oliver (CNT-FAI) pactaven la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes, el govern de facto de Catalunya des que les forces lleials a la Generalitat havien derrotat —amb les armes— el cop d’estat militar del 19 i 20 de juliol del 1936. El Comitè de Milícies Antifeixistes, creat en un context d’amenaça bèl·lica i amb l’arquitectura d’un govern de concentració, va ser, a la pràctica i durant la seva existència, un instrument per al control polític del país en mans de la CNT-FAI, el sindicat majoritari a Catalunya i el gran protagonista de la victòria sobre els colpistes del 20 de juliol.
La creació de les sinistres Patrulles de Control
Tant va ser així, que el dirigent anarquista Joan Garcia Oliver, responsable de seguretat ciutadana i, probablement, l’únic cenetista que tenia una visió possibilista (renunciar als principis llibertaris i participar en els òrgans de govern amb l’objectiu d’aconseguir la victòria sobre els colpistes), arraconaria i aquarteraria les forces de seguretat de la Generalitat (les mateixes que havien contribuït, decisivament, a la victòria del 20 de juliol) i les substituiria per les sinistres Patrulles de Control —formades, en bona part, per delinqüents comuns excarcerats— i que es lliurarien a una orgia de sang contra persones de condició religiosa i d’ideologia conservadora o independentista, i sembrarien el país de cadàvers.
Més de 8.000 persones assassinades
Passats dos mesos de la creació d’aquelles sinistres Patrulles de Control, el balanç era esfereïdor: unes 8.000 persones havien estat impunement assaltades, espoliades i, en la major part dels casos, assassinades per aquests —pretesament— revolucionaris i —teòricament— incontrolats. En aquell context de caos, de desgovern i de criminalitat, Companys va pactar la desarticulació d’aquelles delictives i sanguinàries Patrulles i la substitució per unes altres, pretesament, més professionalitzades i que serien dirigides i fiscalitzades per un nou Comissari General d’Ordre Públic (es restaurava aquesta figura, desapareguda des dels Fets d’Octubre del 1934 i la intervenció de la Generalitat).
Garcia Oliver deixa pas a Eroles
A principis d’octubre, quan ja era un secret sabut que el dirigent anarquista Joan Garcia Oliver —home fort de l’ordre públic a Catalunya des del 20 de juliol— seria nomenat ministre de Justícia del govern central de la República, el president Companys va nomenar Dionís Eroles i Batlle nou Comissari General d’Ordre Públic de la Generalitat. Eroles, dirigent de la CNT-FAI i, fins llavors, secretari del Consell d’Obrers i Soldats (organisme creat per a depurar els cossos de seguretat pública de la Generalitat), assumia la missió de recuperar l’ordre públic a Catalunya. Però, Eroles va complir amb la seva comesa? O simplement va transformar l’anàrquica criminalitat de les Patrulles de Control per un sofisticat sistema de gangsterisme?
"Els nanos d’Eroles"
Eroles es va envoltar d’una sèrie de personatges amb una llarga carrera en la lluita armada —i en la delinqüencial—, que es remuntava als anys de plom del pistolerisme (1919-1923). Serien, popularment, coneguts com “els nanos d’Eroles” i durant l’època que van tenir el control de l’ordre públic (octubre, 1936 – maig, 1937) sembrarien el país de cadàvers. Durant aquest “règim de terror”, Eroles va estar acompanyat per personatges tan sinistres com Manuel Escorza del Val, Aurelio Fernández o José Asens, que no tan sols prorrogarien la pràctica de la violència contra els pretesos "enemics de la Revolució", sinó que depurarien els mètodes per a fer-la més rendible políticament i econòmicament.
Els Fets de Maig del 1937. La fi del poder anarquista
Els Fets de Maig del 1937 (la reacció del govern català al gangsterisme anarquista) es va saldar amb centenars de morts durant les hostilitats (del 3 al 8 de maig) i amb dotzenes d’assassinats selectius (durant els dies posteriors). Però, curiosament i sorprenentment, "els nanos d’Eroles" no van patir els efectes d’aquell episodi bèl·lic ni de la repressió posterior, i tan sols van ser apartats de les seves responsabilitats de govern. Alguns investigadors actuals ho justifiquen posant en qüestió la naturalesa criminal que històricament s’ha imputat a l’organització d’Eroles. Però, en canvi, les històries personals d’aquests personatges després de la Guerra Civil (1939) confirmen el contrari.
Qui és qui: Eroles
Eroles va marxar a l’exili el mateix dia que les tropes franquistes ocupaven Barcelona (26/01/1939), i després d’ingressar i d’escapar del camp de concentració de Vernet (Catalunya Nord) es va amagar discretament a Montauban (Occitània-França). En aquella vila occitana se li perd la pista per sempre i comença tot el misteri. Segons alguns investigadors, va ser executat per un escamot clandestí anarquista. Segons uns altres, va ser detingut per la Gestapo, lliurat a l’Espanya de Franco i assassinat per policies espanyols a Andorra. I segons uns altres, va escapar a Sud-amèrica, va adquirir una identitat falsa, va viure còmodament la resta dels seus dies i mai més no va ser molestat per ningú.
Sigui com sigui, sempre —en qualsevol de les tres versions— hi ha un element en comú: el botí que havia acumulat durant l’etapa que va dirigir la Comissaria d’Ordre Públic, producte dels saqueigs a pisos i a cases de famílies prèviament seleccionades pels seus "nanos". Aquest botí, que, segons la majoria dels investigadors, no el va repartir entre els seus "nanos", ni el va lliurar al sindicat CNT-FAI, ni el va dipositar al Tresor Públic de la Generalitat (com era obligatori en aquell context polític), sempre va estar ocult en algun lloc que només ell coneixia. Segons alguns investigadors, Eroles s’hauria vantat d’enganyar un escamot anarquista que li va reclamar el lliurament d’aquell botí. Encara, en l’actualitat, el destí i el tresor d’Eroles són un misteri no resolt.
Qui és qui: Aurelio Fernández "el Coix"
El cas del dirigent anarquista Aurelio Fernández (La Corredoria, Astúries, 1897) és semblant al d’Eroles. Fernández, que venia precedit d’una extensa experiència en el mercat negre d’armes i en la provisió clandestina d’armament al terrorisme anarquista (durant la dictadura de Primo de Rivera), formava part de l’entramat criminal d’Eroles, i tot indica que durant aquella etapa, també, va "treballar" per al seu benefici personal. Prèviament, la premsa (El be negre, juliol-agost, 1936) i l’opinió pública catalanes l’havien assenyalat com l’arquitecte de la trama terrorista formada per la CNT-FAI i la Falange Espanyola, que, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, havien tenyit Catalunya de sang.
Fernández, "el Coix", va ser assenyalat com l’instigador dels assassinats dels dirigents independentistes Miquel Badia i Andreu Revertés (ambdós excomissaris d’Ordre Públic de la Generalitat) i del periodista d’investigació Josep Maria Planas (que havia destapat i publicat la trama anarcofalangista). Però el que resulta extremadament sospitós és el que li passa a l’exili. És detingut per la Gendarmeria (La Vanguardia, 25/02/1939) —quan França encara no havia estat ocupada pels alemanys—, que li confisca una gran quantitat de diners i de joies. Sorprenentment, mai no seria reclamat per l’Espanya de Franco i seria discretament alliberat i traslladat a Mèxic, on viuria sense problemes econòmics i on moriria de vell (1974).
Qui és qui: Manuel Escorza del Val "el Tullido"
Alguns investigadors actuals sostenen que Escorza, anomenat "el Tullido" per la seva discapacitat física, era la part menys corrupta d’aquell entramat (havia ordenat l’execució d’alguns elements especialment sanguinaris de les Patrulles de Control). Però, en canvi, era la més temuda. Durant l’època dels "nanos d’Eroles", Escorza era el policia fred i inescrutable que vigilava tothom i que impartia justícia amb un criteri molt rigorós, però també molt personal. Des de l'habitatge confiscat a Francesc Cambó, a la Via Laietana, dirigia i controlava un arxiu gegantí amb milers de fitxes de pretesos "facciosos" i, arrogat pel seu poder, "depurava" la ciutat amb mètodes d’una brutalitat esfereïdora.
Però no gaudia de la confiança dels dirigents anarquistes. Joan Garcia Oliver diria d’ell que “era un tullido lamentable, tanto de cuerpo como de alma” i Federica Montseny diria que els seus mètodes “le provocaban cierta inquietud, por no decir angustia”. Ni tampoc dels dirigents del govern de Catalunya. Joan Pons (ERC), membre de la Junta de Seguretat Interior, diria que era el "cervell" de l’organització criminal "els nanos d’Eroles". Sigui com sigui, tampoc no va pagar pels seus crims i, en acabar la Guerra Civil (1939), es va exiliar —sense cap mena de complicació— a Xile, va viure en una situació econòmica còmoda i professionalment reconeguda (com a crític d’art) i va morir (1968) i l’Espanya de Franco mai no en va reclamar l'extradició.