Mort, qui t’ha mort. Mort, qui t’ha mort. Escoltant la sintonia de Tor, la mini sèrie que estrena aquest dilluns 3Cat, una s’imagina a Carles Porta assegut davant l’ordinador, donant-se cops de cap i repetint la frase com un xiuxiueig constant, amb els ulls inerts dirigits en algun punt de l’infinit, fent càbales sobre qui recoi es va carregar Josep Montané, àlies Sansa. Mort, qui t’ha mort. Mort, qui t’ha mort. No es tracta només d’una obertura musical (amb la veu de Roger Mas) que enganxa: és una fórmula medieval andorrana que s’utilitzava al territori durant l’aixecament judicial d’un cadàver abans que el Principat aprovés la seva primera constitució. Segons la costum, quan hi havia una mort violenta al Pirineu, el batlle picava el cap del mort tres vegades amb un pal mentre recitava la frase per assegurar-se que el cos estava ben estabornit, i també la va utilitzar l'escriptor Iñaki Rubio com a títol pel seu llibre sobre l’últim condemnat a mort d’Andorra. En el cas de Tor, la frase és un presagi i un spoiler dissimulat alhora: de primeres ja sabem que hi ha (mínim) un mort, que no sabem qui l’ha mort i que la mort no va ser natural, però ni aquesta tríada informativa repetida fins la sacietat permet que l’interès caduqui.
Montané, l’últim mort, acabava de ser proclamat amo únic de Tor després que els veïns portessin cent anys barallant-se per la propietat de la muntanya, perquè els estatuts de la societat de copropietaris deia que per ser-ho s’havia de tenir el foc encès durant tot l’any. El seu enemic més manifest i acèrrim, Jordi Riba, àlies Palanca, havia perjurat que això no quedaria així. Un parell d’any abans, dos morts més s’havien apilat a la zona, sempre sota la mateixa ombra muntanyosa. L’odi i l’enveja portaven anys profanant el cor de Tor i de la seva gent, fent safareig criminal de portes endins, però quan Carles Porta va arribar-hi l’any 1997 acompanyat d’un càmera va posar-ho tot potes amunt. D’això en fa tres dècades i encara no s’ha dit tot, perquè es veu que aquesta mini sèrie ofereix dades mai explicades fins el moment.
Però podríem dir que el més important de Tor trenta anys després ja no és el tema en sí, per molt que hi hagi moltíssima documentació i sigui un cas criminal amb desenes d’ingredients susceptibles de crear tot un reguitzell de teories i expectatives en el receptor. La curiositat alimentada durant dècades i la passió del narrador (Porta i el seu amistós “gràcies per acompanyar-nos”) agafen el relleu i entomen la força del relat: tothom vol saber què va passar durant aquells anys tèrbols en què es van amuntegar tres morts en una zona de només 13 cases sota la maledicció de la muntanya de Tor, però encara més com s’ho farà Porta per seguir ampliant el seu aixovar de crònica negra, de quina manera tornarà a explicar el que ja ha explicat en forma de 30 minuts, de llibre (dos!) i de podcast. En aquest cas, una maqueta del poble apareix com un subjecte més que aporta ritme i fuig de la morbositat de la sang i el fetge. A l’última proposta de Tor s’és testimoni que l’ímpetu del format ha transcendit a la temàtica.
A l’última proposta de Tor s’és testimoni que l’ímpetu del format ha transcendit a la temàtica
També passa amb els seus protagonistes principals. Sansa i Palanca passen de ser dues persones anònimes, hostils i contradictòries a dos personatges populars que podrien seure al costat de Serrallonga o el Timbaler del Bruc a la passarel·la de la història. Hi ajuden aquests sobrenoms sortits de qualsevol rondalla i la creació d’un ambient narratiu més proper al conte que al gènere del true crime, que els envolta d’una aura mística i profètica i els emmiralla més a la tradició del país que a qualsevol sospita de fet maquiavèl·lic. Aquesta conversió, passar d’un relat metòdic a un que es focalitza en la proximitat i el caliu d’una llar de foc metafòrica, dota la trama de vida pròpia i la fa part del folklore català, com una faula més de l'imaginari d'Irene Solà. Si Porta pretenia diferenciar-se de Crims —tot i mantenir-ne alguns tics funcionals que reforcen el compromís de l’espectador— sembla que està a punt d’aconseguir un altre producte d’èxit.
Segons el mateix director i narrador, mirant la sèrie, formada per 8 capítols, tot i que l'espectador estigui familiaritzat amb la narració "no tindrà la sensació que és una història que ja ha vist, perquè cada capítol és diferent i no s'avorrirà; el món que rodeja el crim de Tor és infinit". Tan infinit que ell mateix porta gairebé trenta anys posant el dit a la nafra tot i no saber del tot què és el que va passar, o potser és que encara no ens ho ha explicat i el gir de guió serà un espectacular punt i final, tornant a deixar el format en un pla secundari. Sigui el que sigui, tot el que toca aquest periodista es converteix en or: inclús tornant a repetir la mateixa cantarella sempre troba la manera de tenir tothom amb l'ai al cor.