Escriure com narra Irene Solà és un superpoder. A quina marmita literària va caure aquesta dona quan era nena? Per què quan semblava que era impossible superar el seu Canto jo i la muntanya balla torna a reencarnar-se en una supèrbia generadora d'imaginaris? La resposta es troba a les 160 pàgines d'Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), la seva nova proposta de llibre que surt a la venda aquest dimecres amb un títol intuïtiu que no pot més que convertir-se en presagi, tret que en lloc de (només) tenebres hi ha molt resplendor i unes ganes desbordants d'explicar allò que la memòria ha oblidat.
En una masia amagada en algun lloc de les Guilleries, en els anys tèrbols de grisos i rojos i guerra, es refugien tota una tirallonga de noies percebudes com a bruixes, hereves, lletges, malaltisses, sornegueres, braves, múrries o malfactores. Són, totes elles d'alguna forma, dones, vives i mortes, que han coexistit fora dels marges i dels cànons socials preestablerts i que, per quina obvietat serà, edifiquen la seva existència entre les quatre parets d'una casa. Relegades, monitoritzades pel destí, i tanmateix lliures a la seva manera, construïdes a si mateixes i irreverents al pas del temps i a l'abandonament. Així és com Solà reinterpreta narracions passades i els dona una nova raó de ser que fuig de les veritats absolutes i apel·la a la subjectivitat de la memòria, sobretot l'anciana, en un exercici majúscul d'empatia: tots els personatges tenen raó en la seva vivència i, tanmateix, qui la té?
L'autora de les 100.000 còpies venudes i les gairebé 30 traduccions a tot el món —i de l'adaptació al teatre i de l'obra simfònica— ha tornat a conjurar una simbiosi perfecta entre imaginació, tradició, llenguatge, visceralitat i poesia. No és tasca senzilla en un món dominat per castellanismes i algoritmes a punta de navalla en què qualsevol passat mai no va ser millor. Però ho ha brodat. Ha fugit de la nostra realitat asfixiant per asseure's en un menjador i veure-les passar. I ha fet d'allò insignificant una estructura complexa amb vida pròpia. Descripcions minucioses, gairebé esquelètiques —fins i tot la novel·la fa olor a cabra—, folklore de nivell avançat i una nissaga que es cargola com una trena a partir d'un pacte amb el diable. I tot succeeix en una jornada: una vetlla encoberta per on passen tots els anys que atresoren els records personals de la Bernadeta, la Margarida, la Joana, l'Elisabet, la Blanca, l'Àngela, la Dolça, la Marta o l'Alexandra.
Pot no emocionar-te la seva manera de mirar camp a través, però ningú pot negar que aquesta és una obra suprema d'una delicadesa infernal
És un llibre màgic. És una novel·la en la qual hi ha molta mort, molta llum, molt sexe, molt encantament i fabulació, moltes entranyes i més placentes escampades, líquid amniòtic a tot arreu, però sobretot és una novel·la cíclica que reivindica i homenatja totes les que un dia van ser excloses del sistema. Et pot agradar l'estil peculiar d'Irene Solà o no, et pot avorrir el seu pretèrit ús del llenguatge o pot no emocionar-te la seva manera de mirar camp a través, però ningú pot negar que Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és una obra suprema d'una delicadesa infernal. Perquè no oblidin que som les filles i les netes de les bruixes que no vau poder cremar.