Em passa quan em trobo perdent l’estona perquè l’ordinador entengui que soc humana, marcant la casella “no soc un robot” o seleccionant semàfors. La màquina demanant-me que li demostri que soc humana i no una màquina intentant enganyar-la. Em passa que hi començo a rumiar i em sembla d’una absurditat bastant literària. Com totes les estones perdudes generant i oblidant noves contrasenyes de mínim vuit xifres, majúscules, minúscules, un número i un caràcter especial. Com les moltes hores enviant formularis administratius que tenen cent-vuitanta passos. “Perfecte, ho puc fer des de casa”. Prepara’t. Prepara el temps i la paciència. I quan se t’acabin, més. 

Com ens faciliten la vida i com a vegades llençaria mòbil i ordinador per la finestra. També quan he passat quaranta minuts enganxada a reels de gatets i de receptes de pastissos que no faré mai. Però, després, sense les màquines, quedem buits i despullats. Vulnerabilitat i pànic, quan se m’acaba la bateria i és com si de cop anés només amb un braç. D’això vull parlar. I de com aquest setembre moltes escoles s’han convertit en espais lliures de mòbils, també la meva. La revolució sorgeix del límit que molts docents hem vist traspassar aquests últims cursos. El dia sis, mentre explicàvem als alumnes que al matí quan entrin els recollirem els mòbils i no els els tornarem fins que acabem, se’ls veia a la cara la incredulitat (i al cap d’alguns ja es maquinava la manera de jugar-nos-la).

Perquè això es compleixi i no sigui una feinada diària sense cap sentit, amb el claustre vam decidir que les sancions si incompleixen la norma han de passar per privar-los d’assistència (expulsar-los, en dèiem abans). És fort, quan hi penses. No m’hauria imaginat mai, quan vaig tenir aquell primer Nokia amb carcassa de colors intercanviable, que arribaríem a aquest punt de subordinació. Penso que és justament la limitació que teníem nosaltres el que ens salvava (o el fet que no la tinguin ells, el que els condemna). La limitació del saldo i les trucades, la dels espais de les lletres dels missatges de text. Ni les fotos, ni la música. Ni internet que és el tot més absolut. Que lent el món, que lent el món, que diria el Ferrater.

Diuen que els gurus de Silicon Valley porten els seus fills a escoles lliures de pantalles; també que els treballadors de les empreses de frankfurts no en mengen mai: ells deuen saber millor que ningú el verí que hi corre

Per a ells només hi ha un immediat diabòlic. I un compte enrere fins que acaben les classes i els tornem el telèfon, que agafen infectats de notificacions i amb la devoció dels addictes (penseu com l’agafaríeu vosaltres si el tinguéssiu retingut de 8h a 15h). També hem tirat enrere amb l’ús dels portàtils, que ens havia portat a haver de fer algunes classes des del final de l’aula, amb els alumnes d’esquena per veure’ls les pantalles. Hi tenen amagada la pestanya del Whatsap webb, el Youtube o el Xat GPT que els ho escriu tot, fins i tot amb les faltes d’ortografia pròpies de la seva edat.  

Hem decidit que tornem una mica a les llibretes i als guixos. I és estrany sentir que fins a cert punt hem hagut de parar la roda. Perquè semblava que la inèrcia del progrés tecnològic fos sempre per facilitar-nos la vida i que les eines que ens oferien en l’aprenentatge serien inqüestionables. Diuen que els gurus de Silicon Valley porten els seus fills a escoles lliures de pantalles. També que els treballadors de les empreses de frankfurts no en mengen mai. Ells deuen saber millor que ningú el verí que hi corre. Escric l’article quan fa dues setmanes que hem començat i ja hem aplicat sancions. Desitgeu-nos sort, que no serà un curs fàcil.