Fa alguns mesos, després de publicar assagets (Edicions Poncianes, 2020), el grandíssim poeta Enric Casasses va explicar que a partir d’ara escriuria únicament amb minúscules mentre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fossin a la presó. Una ximpleria simbòlica que no va activar cap senyal d'alerta ni va suposar cap maldecap als despatxos del CNI, podríem pensar, però compte: casualitats o no, poc temps després d'argumentar el gest com a senyal de protesta, els presos polítics del procés van ser indultats. Podríem creure que tot això va tenir relació, sí, però seria tan absurd com pensar que els obrers de La Canadenca, l'any 1919, haurien aconseguit la fita de les vuit hores de jornada laboral escrivint octavetes i manifestos en minúscula, sense accents i només fent ús de verbs modals.

Com tots sabem, aquella demostració de força del moviment obrer no va canviar-nos la vida a força de gestos simbòlics, sinó amb accions concretes perllongades en el temps. Concretament, durant 44 dies, que són els dies que fa que Casasses va reiterar el seu gest publicant Soliloquis de nyigui-nyogui (Edicions 62, 2021), un compendi de setze poemes llargs escrits en els últims quaranta anys i que conté un pròleg, efectivament, escrit en minúscula. Un pròleg que, en teoria, hauria d’impedir dormir tranquils a Pablo Llarena o Manuel Marchena gràcies a la seva combativa forma tipogràfica, si fem cas al seu autor. Una forma sense força de combat, tanmateix, si fem cas a la raó, ja que dir que només escrius en minúscula és com dir que faràs una vaga d'ingesta de verdura en comptes de fer una vaga de fam.

Per a molts, entre els quals m'incloc, Enric Casasses és un referent indiscutible, un poeta de capçalera que ens ha acompanyat des de ben joves i que ha escrit alguns dels millors versos de la literatura catalana contemporània, per això llegir en una entrevista que l'escriptor més iconoclasta del país segueix fent bandera que "mentre no acabi la repressió política, només escriuré en minúscules" frega el ridícul. No el frega només pel to infantil i frívol de l'inútil gest. El frega, sobretot, perquè hi ha centenars d'encausats i represaliats precisament per fer front a la repressió política de manera molt més realista o compromesa, que en cap cas vol dir violenta. D'una manera més seriosa que jugant a desactivar el Bloq mayús del teclat

La boutade de Casasses és un dolorós reflex de la realitat política catalana post octubre de 2017, plena de fràgils gestos simbòlics i minúsculs

Posats a protestar de forma simbòlica, potser hauria tingut una mica més de força fer-ho a la inversa i escriure només en majúscules, QUE COM A MÍNIM TRANSMETEN CERTA TENSIÓ EN LLEGIR-LES SOBRE EL PAPER, CERT RESSÒ DE CRIT I CERTA SENSACIÓ DE DESAFIAMENT. Escriure en minúscules denota desordre, deixadesa, caos i desorganització. Per això fins i tot en aquest aspecte la boutade de Casasses és un dolorós reflex de la realitat política catalana postoctubre del 2017, vinclada a una consecució de fràgils gestos simbòlics i minúsculs, mai millor dit, per intentar tapar la constatació d'un fracàs: el d’haver decidit confiar-ho tot en els símbols en comptes d'apostar pels fets en majúscules. Per desgràcia, no li faltava raó a Miguel de Unamuno quan va escriure aquella famosa frase a don Joan Maragall en una carta, fa més de cent anys. "Catalanes, os pierde la estética".

No és que ens perdi l'estètica, no, sinó que en som uns absoluts esclaus, ja que és l'estètica mal entesa el que porta a creure que fer una manifestació d'un milió i mig de persones sense llençar cap paper a terra és sinònim automàtic d'aprovació internacional a la teva causa i assoliment de la independència del país. Segurament per això el gest de Casasses encara avui deu fer riure als despatxos del Tribunal Suprem i, en canvi, potser ha fet efecte als despatxos de casa nostra: ionquis com som dels símbols, casualitats o no, fa poques setmanes la Generalitat va retirar els càrrecs contra els activistes encausats per la investidura fallida de Puigdemont. Casualitat o causalitat? Depèn de com es miri, igual que depèn de com s'entengui la declaració unilateral d'independència simbòlica del 2017 o les minúscules d'Enric Casasses: prendre-s'ho seriosament fa riure, però prendre-s'ho simbòlicament fa plorar.