Un menú tancat, de Jordi Casanovas –a La Villarroel fins al 29 de juny–, és una comèdia sobre masculinitats fràgils dirigida per Llàtzer Garcia, que ja havia explorat aquest tema a Breu introducció al western, de Joan Yago, tot i que en un registre i gènere molt diferents. En aquest cas, un xef de prestigi, l’Oriol (Joan Arqué), convida a sopar els seus dos millors amics: l’Esteve (Òscar Muñoz), en plena crisi per la seva separació i les tensions de la paternitat, i l’Eduard (Roger Coma), prototip de mascle alfa que se sent amenaçat per les demandes del feminisme. L’escenografia de José Novoa recrea una cuina professional amb quatre taules parades i expositors d’ampolles de vi.
Menú sorpresa
Ambiciós i del tot centrat en la feina –compta ja amb dues estrelles Michelin–, l’Oriol desperta admiració entre els amics. Però no tot és tan bonic com sembla. Malgrat que no els ho revela d’entrada, es troba en un moment d’inflexió i crisi personal. Una frase seva —“De vegades, és millor començar de zero”— deixa entreveure una decisió que encara no vol compartir. Els altres dos acudeixen confiats al restaurant: s’hi reuneixen periòdicament, a porta tancada, per rememorar els vells temps i amb l’esperança que l’amistat reafirmi allò que creuen ser. Però aquesta nit serà diferent.
Aquest menú privat, previst com una cerimònia de la veritat, assimila el tast a una mena de polígraf emocional
L’Oriol ja no suporta mirar-se més en aquest mirall esquerdat, i imagina una experiència de canvi compartit, que resulta una mica ingènua, forçada o poc creïble. Voldria salvar la relació d’amistat a tres, però introduint-hi modificacions substancials. Per això ha preparat un menú sorpresa, dissenyat com un viatge sensorial i emocional que els permeti reviure records dolorosos més enllà de les derrotes futbolístiques. Aquest menú privat demana honestedat als comensals –cal que siguin sincers quant al que experimenten, sigui ira o tristesa–. L’aperitiu serà tota una declaració d’intencions; el plat fort, un autèntic truc de prestidigitació. La degustació, prevista com una cerimònia de la veritat, assimila el tast a una mena de polígraf emocional.
El tast de la veritat
“Com és que no ens hem vist mai plorar?”. Aquesta és la pregunta de partida. L’Eduard, visiblement incòmode, exhibeix un cinisme despietat que amaga inseguretat. Les seves ofensives poden llegir-se fàcilment com un moviment d’autodefensa: té por –acaba confessant– que l’autocrítica només serveixi per acabar atropellat i perdre-ho tot. Embrutit per la dinàmica de fer diners i imposar-se als seus subordinats, veu la cultura com un postureig i només la tolera quan adopta la forma d’entreteniment; en aquest sentit, fa una clara al·lusió despectiva –tot i que no n’esmenta el títol– a Jauría, la “ficció documental” del mateix Casanovas que duia a escena la transcripció del judici a La Manada. D’alguna manera, Un menú tancat constitueix una resposta còmicament incisiva a les reaccions del públic més declaradament “antiwoke” davant aquella obra.
Només amb les seves armes de cuiner serà capaç de reconnectar amb el dolor i capturar allò que no pot expressar amb paraules
El Mateu, a qui l’Eduard recrimina que sempre vagi arronsat i no planti cara –“No t’has de deixar renyar”–, està obertament en crisi des del principi. Aquest perdedor confés, que admet les seves mancances i ha fet esforços per canviar, és el més honest dels tres i el qui millor es coneix a si mateix. Per la seva banda, l’Oriol es mostra equànime i contemporitzador, per finalment admetre que la ràbia el té garratibat. En comptes de cuinar amb amor, com la mare, ho fa portat per l’ego i pel pur esperit de competició. Alhora, és amb les seves armes de xef que serà capaç de reconnectar amb el seu propi dolor i “capturar allò que no puc expressar amb paraules”.
Una guia Michelin emocional
L’obra de Casanovas explora una pregunta recurrent: per què els homes no ploren? El reflex automàtic continua sent demanar perdó per plorar, tapar-se la cara. Mostrar fragilitat encara incomoda. En aquest sentit, els tres protagonistes faran un tast amarg. Les confidències, fins a cert punt alleujadores, que provoca la degustació aplanen el camí cap a un possible canvi. Però sabran continuar sent amics? Malgrat que tot plegat sona una mica massa previsible, l’obra ens interpel·la. Els actors, dirigits amb fermesa per Garcia, defensen una comèdia amb ingredients de ciència-ficció culinària. Encarnen certs estereotips però saben defugir-ne la paròdia i redimensionar uns personatges que, tot i no estar entre els millors que ha escrit Jordi Casanovas, són prou reconeixibles i generen empatia. Un menú poc innovador, però gustós.