A Ángela Cervantes se li veu el pes de la responsabilitat a les parpelles i se li intueix el respecte absolut quan parla amb una veu pausada i dolça, gairebé xiuxiuejant. Diu que no està en un moment de màxima energia, i és comprensible: tota la que té la bolca i exprimeix per posar-se a la pell d'una noia violada, ultratjada, jutjada i vilipendiada per tota la caverna mediàtica. Una simbiosi així ha de sacsejar-li l'ànima a qualsevol que la tingui, sumant més nusos a l'estómac quan ets dona, tens més o menys la mateixa edat, i et podria haver passat a tu. L'actriu catalana es converteix en la supervivent de la violació de La Manada a Jauría —al Teatre Romea fins el 5 de maig— per donar veu al cas que va posar el consentiment al debat públic, que va propiciar un canvi en el codi penal i que va canviar la societat espanyola sota l'agermanament del crit Jo sí que et crec. L'obra, dirigida per Miguel del Arco amb autoria de Jordi Casanovas, està creada a partir de les transcripcions del judici, amb fragments de les declaracions dels cinc condemnats i de la denunciant, i amb 5 personatges masculins que fan d'agressors, advocats defensors i jutges: Artur Busquets, Carlos Cuevas, Francesc Cuéllar, David Menéndez i Quim Àvila.
Què vas pensar quan et van trucar per dir-te que et donaven el paper?
Havia vist la funció a Madrid; de fet, la vaig veure dos cops perquè em va impactar molt. Em semblava una proposta molt interessant, però alhora em feia una mica de por. Però vaig dir: faig el càsting i si m’agafen és que he de ser jo qui ho ha d’explicar. I súper contenta, perquè com a actriu és un regal poder explicar una cosa així, i jo vull ser actriu per explicar coses que mouen consciències, que d'alguna manera t'afectin, i més en teatre. Però també sabia el que venia, i em semblava un repte molt gran. De fet, ha estat i està sent el repte més gran que he fet en la meva carrera.
Què és el que més t'ha costat?
A nivell professional, el compromís emocional que requereix la funció, que és estar tota l'estona en un lloc molt concret i en un abisme, i amb una sensació de vertigen i d'haver d’estar vivint sensacions molt desagradables. Si és en audiovisual ho vius uns dies, però en teatre ho vius cada vegada que puges a l'escenari. I a nivell personal, la por d'explicar una cosa que algú ha viscut dient literalment les paraules que va dir en el seu moment. I la responsabilitat cap els espectadors i espectadores que venen, que no saps les situacions ni les experiències que han tingut. La rebuda em feia por, però també he rebut l’agraïment de moltes dones i em dona molta força per seguir. Tothom sap què ve a veure, però també crec que és una funció que no a tothom li ve de gust.
No ha de ser fàcil preparar-se un paper així.
Mira, abans de la funció just venia de fer una pel·li que tractava una temàtica semblant amb una noia que patia una violació. I vaig començar a treballar molt des del cos, perquè ho demanava i perquè hi havia alguna cosa que sentia que se'm quedava en alguna part. En aquell cas va ser a l'esquena, i ara al pubis i a les cames. He tingut l’ajuda de la Carla Tovias, que és una crac en el tema corporal. Crec que cada personatge et demana un viatge diferent, i en aquest cas també m'ha demanat molta teràpia personal, però per un tema de por escènica, una por que no havia sentit mai. Abans de començar un passi tenia molta, molta por, perquè en la peça també venia una mica intrínsec que m'havia de sentir sola, tot i no estar-ho, saps? Jo estava explicant la meva versió, ells estaven explicant la seva, i d'alguna manera estàvem separats. També era una energia molt masculina, perquè aquesta història s’ha d’explicar així, i el durant no ha estat fàcil.
Abans de començar un passi tenia molta, molta por, perquè venia una mica intrínsec que m'havia de sentir sola [...] No és una funció que pugui fer durant anys
La por és més per responsabilitat o per connectar amb patrons que totes hem viscut?
Era sobretot per la por que, si jo no començava el viatge de la funció amb un estat emocional concret, o si no arribava als punts en els que vull arribar a nivell emocional, sentia que no estava sent fidel al que havia passat i que l’estava traint a ella i a moltes dones. Era aquesta sensació de compromís amb la història, i a vegades em passava que deia: hòstia, no sé si tinc la potestat per explicar això perquè no m’ha passat res tan bèstia. Però amb el pas del temps anava veient que com a dona he viscut moltes coses, i que sí tinc la capacitat per explicar-ho. Tampoc estava bé carregar-m'ho a sobre, perquè al final soc actriu i cada dia és diferent, i no em puc exigir tant, passen coses i no som màquines. M'he hagut de treure aquesta pressió.
Els teus companys han hagut d'interpretar a cinc violadors.
Per ells també ha sigut molt dur, perquè al principi volien allunyar-ho al màxim, fins i tot amb els comentaris. Estàvem a la sala d’assaig i deien “és que són uns monstres” o “són uns violadors”, i el Miguel, el director, va ser molt clar amb ells, dient que això ho havíem de prohibir. No podien parlar així perquè, d’alguna manera, els havien de defensar i havien d'entendre els seus comportaments. Si no, el conjunt de la peça no s'explica. I crec que era molt interessant que ho fessin, i era el repte que ells tenien, aconseguint també que els cinc fossin un mateix personatge. Ha sigut difícil i catàrtic per ells, i han plorat, i se’ls hi han despertat moltes coses. A més, el viatge era complicat durant els assajos perquè havíem d’estar separats; jo no podia comentar el que estava sentint, perquè llavors els perjudicava, i al revés igual.
Has arribat a sentir en pròpia pell aquesta solitud del personatge?
Però no perquè em senti sola dins la companyia, ni molt menys, tots han sigut un recolzament. Si no, no sé com ho hagués fet. Però sí que m'he quedat les coses que m'interessaven d'aquesta solitud, perquè crec que era important. Jo he entès més el Yo sí te creo, per exemple. Abans ho entenia d’una manera racional, d’estar totes a una, però haver-ho “viscut”, estar-te justificant, anar a un judici davant d’uns advocats que t’estan fent unes preguntes que no toquen... A vegades m’imaginava que algú de la platea saltava i deia “pareu ja!”, i se’m posava la pell de gallina de dir: hòstia, que algú estigui amb mi.
T’ha passat factura?
No, vull pensar que no. Crec que m’agradaria saber-ho separar. Per com entenc jo la feina, sí que vull que tot parteixi d’experiències personals, fent el meu petit Frankenstein, i sent dúctil i mal·leable amb tot el que passa. El que sí que és veritat és que estic notant que hi ha alguna cosa, com que arrossego una mica de tristesa. Podria ser que no fos només per la funció, però últimament no estic amb una energia alta. També crec que no és una funció que pugui fer durant anys.
Diries que Jauría és una obra per venjar la víctima o per entendre els agressors?
Crec que és més per entendre el sistema que fa que uns xavals violin una tia entre cinc i no siguin gens conscients que són uns violadors. I ells ho diuen plorant: “una violació és el pitjor del món, nosaltres no som uns violadors, què fem aquí”, i ho creuen de veritat. Aquí és on es veu que el sistema falla, i això va d’entendre per què uns xavals poden arribar a pensar que el que fan està bé i que forma part de la festa.
Tu com recordes el cas?
Va ser molt sonat. Sortia molt de festa, i sents que et podria haver passat a tu perfectament, saps? I el recordo per allò pel que és paradigmàtic, tot el que va mobilitzar, va canviar la llei mateixa, totes les manifestacions. Jo estava vivint a Madrid i va ser molt emocionant. A mi em va canviar.
Fa uns mesos es va obrir el meló dels abusos sexuals dins del cinema amb el cas de Carlos Vermut. Et va sorprendre?
Sí, la veritat és que sí, sobretot perquè perquè per mi era un referent del cine, una figura que admires molt, i xoca. Però és que han de sortir, i n’han de sortir molts més
Vermut és la norma?
Jo crec que no només a la indústria, passa a tot arreu, però em sembla interessant que la indústria serveixi per visibilitzar-ho i es pugui extrapolar a altres feines i entorns. Han de canviar molts comportaments.
Però segueix costant molt denunciar públicament.
És que si ja és un pal fer-ho de normal, imagina’t si és una cosa mediàtica. Jo tinc moltes col·legues que han denunciat i, si tornessin enrere, no ho farien. Crec que l’error està en com es comporta el sistema després de la denúncia. I entenc que s'ha de denunciar i que s'ha de treballar perquè es denunciï, però tampoc em sembla bé forçar ningú ni jutjar algú que no estigui denunciant, perquè no fer-ho també em sembla súper lícit, cadascú té el seu procés. És difícil i és un gran nivell d’exposició. Si parlo a través de la funció, hi ha un punt que ella diu “és que jo pensava que li estava fotent la vida a quatre persones” —perquè al principi pensava que eren quatre—. Clar, és que tens molts dubtes: de què estàs fent, de si estàs perjudicant a l'altre, i també hi ha la culpa que tenim les dones instaurada, que és molt gran i que ocupa molt d'espai.
Des que vas començar, creus que s’ha anat avançant en les desigualtats de les dones dins el cinema?
Jo crec que sí. També és veritat que des que m'hi dedico al 100% he aterrat en molts projectes amb moltes dones. I la veritat és que ho agraeixo i que sempre m'he sentit molt bé. Crec que he tingut molta sort treballant amb moltes directores, amb equips amb moltes dones caps de departament. També crec que soc una privilegiada i que ja m'he trobat un canvi bastant fet, i això em fa estar molt agraïda de la feina que s'ha fet fins ara. Però està clar que crec que falta feina, i que jo no arribo a uns llocs en els que encara s'han de canviar moltes coses, a producció o a llocs de més de poder.
L'error està en com es comporta el sistema després de la denúncia; jo tinc moltes col·legues que han denunciat i, si tornessin enrere, no ho farien
Que tinguis dos Gaudí i t’hagin nominat al Goya fa que et truquin més?
No creguis [riu]. És una mica un boom del moment, però és molt efímer, i també depèn del perfil de l'actriu. La gent se n'oblida molt ràpid, jo no sé qui estava nominat l'any passat.
I a tenir més seguretat amb el que fas?
Doncs tampoc et creguis [riu].
Et posa més pressió.
Una mica. Hi ha un punt que sí, jo també vaig tenir un viatge a nivell personal, perquè jo sentia que era molt aviat en la meva carrera, sentia que hòstia, hi ha molta gent que porta molts anys, i sentia que ho mereixia. Vaig haver de fer tot un procés per creure’m que sí, que realment porto molts anys treballant perquè així sigui, i moltes vegades tot això està al cap d’una mateixa. I que al final les coses bones s'han d'abraçar, perquè sembla que ens apropiem molt ràpid d’allò dolent, però que les coses bones no vagin amb nosaltres. He hagut de fer aquesta feina d’abraçar, i em quedo amb dir-me que estic fent les coses bé i fent realment els projectes que vull i que m’agrada fer. Jo també em vull provar i vull que qui m’agafi sigui perquè ha fet una selecció i està conforme amb que ho faci jo.
Només un 8% dels actors i actrius treballeu exclusivament d’això. Espanta?
No és que m'espanti, perquè intento fer el que jo he de fer a cada moment, i a nivell personal crec que, jo almenys, he necessitat molta feina per poder treballar. Sobretot fa ràbia. Fa ràbia que tanta gent tan preparada i que porta tants anys estigui treballant en feines precàries, o haver d’acceptar condicions molt dolentes per treballar. Sap greu perquè és una professió com qualsevol altra.
