Quan de petita els dilluns a l’escola em feien escriure la redacció del que havia fet el cap de setmana sempre m’atabalava. No sé com ho vivíeu, vosaltres. Recordo pensar que no havia fet res tan espectacular com per merèixer un text de gairebé una pàgina. Una estona a casa els avis, mirar dibuixos, esperar, anar al supermercat. El cap de setmana sempre era bastant el mateix i cada dilluns, sant tornem-hi, intenta fer un relat interessant d’un dissabte i diumenge de nena que es passa la meitat del dia avorrida. Quan ja era una mica més gran vaig optar per inventar-m’ho tot (respectant un principi que vaig entendre sense conèixer, la versemblança): excursions a rius o festes de cosines a ciutats veïnes. Sempre he sigut una mica mentidera i potser ja començava a interessar-me per la ficció literària.

Sempre he sigut una mica mentidera i potser ja començava a interessar-me per la ficció literària

Pot passar una mica el mateix quan et pregunten què faràs per la revetlla de Sant Joan, per cap d’any, on vas de vacances aquest estiu. Moments assenyalats al calendari, obligació de joia, espectacularitat i fotografies memorables. Si no tens clar què faràs o si no vols anar enlloc, sembles algú ignorant, que no té inquietuds i no vol veure món. Tot un any de treball que desemboca en un destí clàssic o exòtic, original o molt poc turístic i desconegut que dibuixi admiració i una espurna d’enveja als ulls de qui escolta els teus plans. És clar que el turisme estival és una de les grans conquestes de classe. Cobertes les necessitats bàsiques i amb certa capacitat d’estalvi, la classe obrera esdevenia classe mitjana i es podia passar una setmana en família a la platja de Salou. 

Em pregunto fins a quin punt sentim com una obligació social el viatge de les vacances d’estiu: anunciar-lo, mostrar-lo de manera cuidadosament seleccionada als stories d’Instagram

Però hem deixat enrere la consolidació del turisme amb quatre fileres de para-sols a una hora i mitja de casa. Un dia qualsevol d’agost hi ha més de 30.000 avions a l’espai aeri europeu. I em pregunto fins a quin punt sentim com una obligació social el viatge de les vacances d’estiu: anunciar-lo, mostrar-lo de manera cuidadosament seleccionada als stories d’Instagram. Fer evident que s’han vist les postes de sol més espectaculars i s’ha remullat la pell a les aigües més clares, que s’han degustat els millors plats de menjar i s’ha begut vi a les places més bohèmies. Tenir alguna cosa per ensenyar o per explicar. Al final és una manera més de diferenciació perquè el tipus de turisme al qual pots accedir et posiciona en una jerarquia d’estatus. Fins i tot en un rànquing de saber aprofitar la vida i acumular experiències a un lloc que cada estiu és més idíl·lic que l’anterior. Per això després et trobes justificant-te mentre expliques que et quedaràs al poble, que aniràs per aquí i ja veurem, sobre la marxa. I aquell castigar-te després per no haver planejat el gran viatge, tinguis o no diners, en tinguis o no en tinguis ganes. Que potser ets feliç a casa sense que t’atabalin i no ets ni millor ni pitjor que els planten la tovallola a una platja d’Indonèsia. 

Sovint em pregunto si la gent faria el mateix tipus de vacances si la condició fos que no en poden penjar ni una captura ni en poden explicar res

Sovint em pregunto si la gent faria el mateix tipus de vacances si la condició fos que no en poden penjar ni una captura ni en poden explicar res. Si fos només per ells i no ho sabés ningú. Al final, som el relat que expliquem de nosaltres mateixos (llegia que hi ha un percentatge important de gent que tendeix a exagerar el que correspon al viatge d’estiu). Som el relat que expliquem i encara més el que construïm a les xarxes, amb el nostre bon gust, el nostre enginy. Molt a males, sempre podeu fer com jo amb les redaccions del cap de setmana. I amb una mica de gràcia, uns peus a l’aigua tant poden ser Salou com una platja de Bali.