Després de l’èxit d’Aprendre a parlar amb les plantes (2018) i Dolça introducció al caos (2020), Marta Orriols (Sabadell, 1975) aterra amb una nova novel·la. Amb el focus posat com sempre en la quotidianitat i les relacions humanes, l’autora se submergeix en la història d’una corresponsal que decideix tornar a Catalunya del Líban després d’una crisi vital i professional. La possibilitat de dir-ne casa és el primer llibre d’Orriols a Proa, després d’haver publicat els anteriors a Periscopi, segell en què es va convertir en una de les autores més venudes. Hi desfilen temes com la construcció de la identitat pròpia, la intimitat en les relacions familiars i la dificultat de tornar a casa després d’anys a l’estranger. L’escriptora explica que per crear al personatge protagonista, la Valentina, es va inspirar en la periodista Txell Feixas, a qui l’escriptura de la novel·la ha acabat convertint fins i tot en amiga. Parlem de com el periodisme construeix la realitat, del biaix informatiu amb els països del Pròxim Orient i d’herències familiars.
Com et trobes amb la història de la Valentina?
És un llibre que va començar en un moment molt concret. El recordo molt bé perquè estàvem en plena pandèmia. Jo tenia un bloqueig creatiu important i un dia recordo estar mirant les notícies i veure-hi una periodista que m’agrada molt: la Txell Feixas. Va ser en aquell moment que vaig decidir que volia parlar d’una corresponsal, d’algú que torna després d’haver passat molt de temps fora de casa. A partir d’aquí va néixer tot, malgrat que no vaig partir d’una idea clara. Jo quan començo a escriure una història mai sé cap a on vull anar.
Quan començo a escriure una història mai sé cap a on vull anar
Ha estat un procés de documentació intens? Has viatjat fins al Líban?
A la Txell no la coneixia, la vaig contactar a través d’un DM de Twitter i li vaig explicar que volia fer un llibre en què la protagonista fos una corresponsal. Va ser molt bonic perquè resulta que ella em llegia molt. De seguida ella es va oferir a que hi anés per veure com treballava l’equip. Però va arribar la pandèmia. Llavors vaig reformular la història perquè agafés més pes el retorn de la protagonista aquí. En el llibre tampoc he volgut endinsar-me molt en el país, però m’ha servit molt per bastir el text amb textures i posar detalls que abans no hi eren. Sempre tens la visió d’aquests països com a llocs conflictius. Ens els mirem des d’aquest punt de vista esbiaixat només del conflicte. I quan ets allà t’adones que els problemes són igual de mundans que els nostres.
La Valentina és una corresponsal dona. Això és un element important en la història.
Sí, avui afortunadament ja hi ha moltíssimes professionals que poden fer feines que fins ara estaven relegades als homes, i més en un entorn tan diferent culturalment com pot ser el Pròxim Orient, on ser dona encara està molt castigat. Ser una Occidental allà, però, potser et dona peu i t’obre les portes a fer noticiables tota una sèrie de coses que d’una altra manera no hi podries accedir. I de fet, jo em fixava molt en la Txell perquè m’agradava molt aquest periodisme més humà, d’acostar el micròfon a les víctimes d’aquests conflictes. Et permet mirar les notícies d’una altra manera perquè t’emmiralles en aquella societat.
La figura del corresponsal t’interessava perquè et permetia parlar de tornar a casa i de l’arrelament o hi havia alguna cosa de la figura que t’atreia de per si?
Quan vaig començar a escriure era aquesta època de la pandèmia en què totes les notícies van quedar aturades i semblava que al món no hi passés res més i evidentment hi passava de tot. Això des de sempre és un tema que m’obsessiona: la manera com ens relacionem amb el món a través del periodisme. I també aquesta cosa tan contemporània de com les polèmiques i les notícies es van encadenant l’una amb l’altra i com una setmana tots som experts sobre l’explosió d’un volcà, després una revolta a Colòmbia o les dones a l’Afganistan. Crec que és important veure tot el procés, si no, només veiem la crisi del moment. I ara tot ha canviat a través de la tecnologia i de les xarxes: tot va tan ràpid que tampoc tenim temps d’assumir el que passa. El llibre també volia ser una reflexió sobre això.
I una crítica sobre com funciona el periodisme avui?
Més que al periodisme, la crítica va cap a nosaltres com a ciutadans, a la manera que tenim de consumir la informació. No la integres, no la treballes sobretot amb les coses que passen lluny, a totes aquestes regions on sembla que el mal sigui imperant. Tot i que també hi ha les noves obligacions del periodisme de reduir temps d’emissió, columnes, etc. Hi ha periodistes boníssims i com a ciutadans jo crec que tenim l’obligació col·lectiva d’anar més enllà.
Com és viure en aquest ecosistema informatiu tan frenètic i ràpid i escriure novel·les, que és segurament una ocupació de ritme totalment oposat?
Sempre em sento una mica desconnectada del món. Hi soc perquè hi haig de ser, perquè tinc una família, però moltes vegades una cosa et porta a l’altra i entres en aquesta mena de roda, de velocitat, de cosa en què tots no sabem on anem. I jo crec que l’escriptura precisament et dona aquesta distància de poder ordenar les coses.
Sempre em sento una mica desconnectada del món
Un altre dels temes del llibre és el de la recerca d’una identitat pròpia. La protagonista és una dona en la quarantena, però sent que encara no sap del tot qui és.
Aquest és un altre tema que sempre em volta pel cap. Les persones em fascinen, literàriament parlant, i crec que és una cosa molt actual això de convertir la identitat en un afer social. Abans era una cosa molt privada i personal perquè el context no convidava a expressar-te com tu volies. La gent de la meva generació, els nascuts entre els setanta i els vuitanta, vam tenir una llibertat plena per expressar la nostra identitat, però encara pesaven moltíssim les convencions i l’educació sentimental tradicional que havíem rebut. I actualment les generacions que venen pel darrere tenen una manera molt més sana d’expressar tot això.
També la Valentina?
Ella és una persona que no té una vida estable i no té unes arrels fetes a nivell sentimental i coneix aquesta freelance italiana que de cop i volta li desperta tot una sèrie de coses que ella no sap com gestionar. Sí que hi ha aquest clam de com pot de difícil ser la llibertat a vegades.
Tinc la sensació que el llenguatge polític actualment ho omple tot, fins i tot l'emocional
Tot i tenir llibertat sobre el paper és difícil practicar-la, vols dir?
Avui dia que podem ser més lliures que mai, però a vegades encara costa molt i també és difícil haver-te de posicionar en una categoria concreta. Tinc la sensació que el llenguatge polític actualment ho omple tot, fins i tot l'emocional. Per un cantó és bo que hi hagi tota aquesta sèrie de categories per identificar-te a tu mateix. Però per un altre cantó, això crea unes categories tancades i fa que hagis d’oscil·lar.
A la Valentina això li crea dificultats.
El pes de la família, el pes del que ella ha viscut, el pes del que ella entén com a amor... La suma de totes aquestes coses fa que no sàpiga tirar endavant. És una persona que en el terreny professional se sent molt segura i trepitja molt fort, però, en canvi, en l'àmbit personal i familiar peca de falta de comunicació, d’aquest atreviment d’obrir-se als altres.
Heretem moltes coses de les nostres famílies, malgrat que en vulguem ser diferents
Aquesta falta de comunicació la relaciones amb la idea de la família.
Sí, en tots els llibres que jo escric la família sempre hi surt perquè és un tema impossible d’eludir quan fa literatura. Heretem moltes coses de les nostres famílies, malgrat que en vulguem ser diferents. I aquí la família no és que sigui maligna, però sí que ella viu aquests silencis tota l’estona amb ells, aquesta dificultat per dir les coses, que és una cosa que també ha heretat. I s’adona que reprodueix els patrons d’incomunicació que tant critica a la seva mare. És curiosa aquesta relació amb la família. A vegades tens molta més confiança amb un desconegut o amb els teus amics que no amb els membres de la teva família.
La novel·la també explora la dificultat de tornar al lloc d’origen després de molts anys d’estar fora.
És aquesta sensació que tothom ha avançat i tu estàs en una mena de parèntesi temporal. I tothom té fills i la gent s’ha comprat cases i tu és com si ho tinguessis tot per fer. Vull anar en contra d’aquest pensament que és molt actual que la vida és com un procés lineal. Sempre hi ha aquesta obsessió. Tots sentim una espècie de buit que ens sobrevola sempre perquè és com que hem d’arribar a algun lloc i ens oblidem que el futur és ara, al present. Potser és per culpa d’aquest tipus de capitalisme tan salvatge que hi ha a tot arreu. Conèixer-te a tu mateix i estimar-te costa molt: entendre que tu estàs en aquest moment, malgrat que els altres estiguin en una altra banda.