He topat amb un llibre de la Maria Barbal, nascuda el 1949 al Pallars Jussà. Els últims anys, se l'ha reconeguda com a escriptora de trajectòria, i la seva novel·la de referència és Pedra de tartera. L'atzar no ha volgut que llegís Pedra de tartera, el debut de Barbal, sinó una altra novel·la seva, Càmfora. Això de no llegir l'obra principal d'un autor i de llegir-ne, en canvi, una de "secundària", no és res que m'hagi inquietat mai gaire. Les diferents novel·les d'un autor no són sinó variacions d'una única novel·la amb un tema principal. Em penso que no m'equivoco gaire, en el cas de l'obra de Maria Barbal: el tema és l'èxode d'una dona des dels Pirineus fins a Barcelona. En aquest article que va dedicar-li l'Oriol Rodríguez, Barbal admet que després del seu debut ja no podia fer res gaire més bo. He fet un cop d’ull a la seva biografia i m’ha sorprès veure els números: més de 200.000 exemplars venuts de les tres obres, traduïdes a més de tretze llengües. És una autora de referència i llarga trajectòria en la literatura d’aquest país tan petit, però no l’havia llegida fins ara. Sempre penses que als reconsagrats ja els llegiràs, i m’ha arribat el moment de fer-ho.

La novel·la retrata la primera immigració que hi va haver a la Catalunya moderna, que és la dels catalans del camp cap a les ciutats, sobretot a Barcelona

Baixar del Pallars, la immigració de primera tongada

La Palmira baixa del Pallars a Barcelona amb el seu marit Maurici i el seu sogre Leandre. Al Leandre, el gendre l’ha apuntat amb una navalla al cafè del poble. Càmfora és la història d'una parella jove i el pare d’ell que deixen enrere el poble de Torrent per una qüestió tèrbola de dots i herències que van a viure a prop de Sant Antoni. La novel·la retrata la primera immigració que hi va haver a la Catalunya moderna, que és la dels catalans del camp cap a les ciutats, sobretot a Barcelona. Aquest trànsit constant també va coincidir amb les onades posteriors, les de la gent que venia d’arreu de l’estat a fer el metro de Barcelona. Càmfora reflecteix l’enyor, aquest sentir-se foraster i haver perdut els títols i les jerarquies que a la muntanya encara es conserven. I la pobresa, és clar. Palmira intenta recordar algun regal que li fes en Maurici quan ella era jove i no en recorda cap: un dia va portar-li un cistell amb pomes. A Barcelona, darrere el taulell de la botiga de queviures, la parella ha de fer molts números per sortir-se’n. Podrien viure a Torrent, o a Barcelona, comptant cada pesseta. Se’n sortiran, però seran pobres facin el que facin.

La ciutat com a refugi

La prosa de Barbal té una mica de Mercè Rodoreda i una mica de Víctor Català. El tremendisme de Català està en la ruralitat i les relacions familiars i socials que s’estableixen en aquest ambient, de ressentiments espessos que s’acumulen. De Rodoreda en trobem la psicologia dels personatges, el discurs intern, el tarannà de la protagonista femenina.

A Barcelona se’ls reconeixia justament pel seu esforç, ningú no coneixia de quina casa provenien, si eren hereus o només cabalers. A ella, aquella vida li feia el pes. Si bé era obligada no era tan rutinària com a Torrent, i podien conèixer persones diferents, amables, i potser també mala gent, però no sabia com dir-li, mala gent que d’un moment i que mai més, en acabat, no la tornaves a veure

Dona acostumada a acotar el cap i a dir poques paraules, la Palmira és una mica com la Colometa de La plaça del diamant, que s’ha deixat portar pel que li deien. Però a ciutat s’obre camí, té unes bones mans i amb discreció aconsegueix agafar feines de cosidora –potser amb la mateixa discreció que Maria Barbal ha venut 200.000 exemplars dels seus llibres. La Palmira veu Barcelona com una oportunitat de respirar de la vigilància social i el tedi. Si la Palmira a Barcelona s’expandeix, el marit s’arronsa. El Maurici vol tornar al poble, i ho fa, en una ocasió durant un mes llarg, perquè ha d’anar a cobrar per les terres que el Leandre i ell tenen llogades. A pagès, l’home lluita contra l’insomni i l’estranyament, alienat al camp però acovardit de fer front a la vida urbana. Mentre en Maurici és a Torrent, la Palmira té una filla i se sent desemparada. Es distancia del marit, que ha començat a treballar figuretes de fusta, salers, com si li calgués retrobar-se amb la matèria. Ell s’enyora justament que el coneguin, que sàpiguen qui és i la solidesa dels seus encerts i la seva nissaga. 

Seixanta anys són molts, però sobretot el món ha canviat molt de pressa en els darrers cinquanta. A més a més, pel camí hem perdut molt de lèxic

Són finals dels anys cinquanta i al Pallars acaba d’arribar-hi l’electricitat, se’ns diu. Barbal descriu un món que sembla més llunyà del que és. Seixanta anys són molts, però sobretot el món ha canviat molt de pressa en els darrers cinquanta. A més a més, pel camí hem perdut molt de lèxic. Part de les expressions de Barbal van lligades al treball al camp, però n’hi ha d’altres que no, i m’avergonyeix admetre que hi ha bastantes paraules de Càmfora que no entenc i que desconeixia, començant pel títol –una càmfora és una mena de cetona terpènica, que s’extreu d’un arbre que és el camforer.

L’altre dia, un usuari d'X va escriure que les dones joves estan fascinades per la ciutat, que hauríem d’anar-nos-en al camp perquè allà la vida té més sentit; de la ciutat, afegia, són les distraccions quan sortim de la feina. Jo crec que és més el que apunta la Palmira, de qui comparteixo l’opinió lletra per lletra: la maldat a ciutat existeix, però la pots deixar passar com qui agafa el següent metro.