Octavi Vilà i Mayo (Tarragona, 1961). Monjo de l’orde del Cister des del 2006. Sacerdot des del 2015. I abat del Monestir de Poblet, també, des del 2015. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Màster en Gestió Cultural per la Universitat Pompeu Fabra. Postgrau en Noves Tecnologies de la Informació per la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha estat secretari i vicepresident de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (organisme clau en la recuperació física i espiritual del monestir cistercenc de Santes Creus) entre el 1998 i el 2005. Ha publicat diversos articles en premsa i treballs de recerca i investigació historiogràfica.

Abat Octavi

El pare abat de Poblet

Pare Abat, molta gent coneix Poblet, però, en canvi, poca gent coneix el seu origen. Quan es va crear Poblet?

El monestir de Poblet va ser una fundació del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, aproximadament l’any 1150; tot i que sobre la data concreta hi ha hagut, històricament, disputes —sobretot amb el monestir de Santes Creus— per raons de preeminència. Cal recordar que Santes Creus fou fundat inicialment a Valldaura, massa a prop del gran monestir de Sant Cugat per poder-se desenvolupar; i, posteriorment, fou traslladat al seu emplaçament definitiu, a la riba del riu Gaià.

I Poblet, per quin motiu va ser emplaçat en aquest lloc?

Pensem que aquestes terres de l’actual Conca de Barberà foren lloc de disputes entre àrabs i cristians durant bastants anys. Si bé no es tractava de guerres amb grans batalles, sinó més aviat d’incursions i petits atacs, sí que és cert que aquell escenari d’inseguretat havia provocat la despoblació del territori i l’abandonament del conreu dels camps. A meitat del segle XII Ramon Berenguer IV aconsegueix el control del territori —tot i que resta l’enclavament de Siurana sota dominació musulmana—; i per revitalitzar espiritualment, culturalment i econòmicament aquell nou domini, recorre a un nou orde monàstic, els cistercencs, fundats feia pocs anys, el 1098, a Cister al nord de França. Va demanar a l’abadia de Fontfreda que vingués a fundar un monestir, i els va cedir les terres. I com es feia tradicionalment van arribar dotze monjos i un abat.

Com va anar el procés de construcció del monestir?

Va ser lent. Sempre era lent. Tot i que la planta dels monestirs cistercencs es repetia d’un monestir a un altre, en cada cas hi havia unes especificitats per diversos motius. Aquí a Poblet, curiosament, tant pel desnivell del terreny com per la proximitat de la serralada, s’orientà el claustre i la resta de les dependències cap a la part nord, quan l’habitual era fer-ho cap a la part sud.

Un altre detall desconegut és l’origen etimològic del nom Poblet. Per què es va anomenar Poblet?

Hi ha un origen llegendari que fa referència a un antic ermità anomenat així i que hauria estat el primer abat. Les llegendes són sempre boniques d’escoltar i de transmetre perquè diuen molt de la personalitat d’un poble. Però el cert, o si més no la hipòtesi més versemblant, és que a la zona hi havia molts àlbers, en llatí Populus Alba, i el nom derivaria d’aquest.

Sabem que, durant el segle XIII, Poblet va tenir un paper destacat en les empreses conqueridores catalanes de Mallorca i de València. Quin era el veritable paper dels abats de Poblet en aquell context polític i militar?

Poblet va ser, des dels seus inicis, una fundació reial. El rei Alfons, fill de Ramon Berenguer IV i de la reina Peronella d’Aragó, fou el primer comte de Barcelona i rei d’Aragó i també el primer a ser enterrat a Poblet. Anys després seria el seu net Jaume I qui voldria ser enterrat a Poblet. I a partir de Pere III tota la resta de reis fins a Joan II. Això és tot un indicador de la relació de Poblet amb la corona; i, per tant, no és estrany que alguns abats ocupessin llocs de responsabilitat també política. Tres d’aquests abats van ser presidents de la Generalitat, i van tenir un cert paper com a consellers reials. Una evidència d’aquesta rellevància és la gran presència en tot el recinte monumental de l’escut reial amb les quatre barres, que visualitza aquesta estreta relació.

Sabem també que, durant l’Edat Mitjana, Poblet va posseir àmplies jurisdiccions feudals a Catalunya, a Mallorca i al País Valencià. En aquell context, es pot afirmar que els abats de Poblet van actuar com a veritables senyors feudals?

Sí, evidentment els abats de Poblet es van anar transformant en senyors feudals, donada l’amplitud de possessions territorials. I van comptar amb les atribucions i poders que això significava; i que van donar lloc, també, a conflictes, plets i excessos. Van ser famosos, per exemple, els plets amb la cartoixa d’Escaladei; curiosament més nombrosos que amb els altres dos monestirs cistercencs de la zona: Santes Creus i Vallbona.

Poblet va ser panteó reial dels comtes-reis catalanoaragonesos des d’Alfons Ramon (1196) fins a Joan II (1479). Per tant, va ser un monestir molt vinculat amb la casa reial. Però, quin va ser el posicionament dels abats de Poblet en la Guerra Civil catalana del segle XV que va enfrontar les oligarquies del país amb la corona?

Les relacions entre la reialesa i l’abat i el monestir de Poblet foren, fins a l’inici del conflicte, les habituals entre qualsevol monarca i un monestir important que era a més panteó reial. Durant l’etapa del conflicte, l’abat va ser fra Miquel Delgado, 33è president de la Generalitat, que en un primer moment es mostrà molt proper al govern de Barcelona i va ser un defensor de la posició de la Diputació enfront del rei Joan II. Formà part d’una ambaixada enviada a la reina Joana per comunicar-li que no hi havia altra via de resolució del conflicte que l’alliberament del príncep Carles de Viana.

Ho va aconseguir?

Sí, ho va aconseguir, finalment, de Joan II el dia 1 de març de 1460. També va aconseguir que la reina Joana signés la seva capitulació. Però, en canvi, no va aconseguir l’entesa entre el rei Joan II i la Diputació, perquè no van voler cedir ni els uns ni els altres. I un cop mort el príncep Carles de Viana, es va anar apropant a Joan II; mentre que una gran part de la comunitat de Poblet seguia fidel a la Diputació. Després d’una absència del monestir hi va retornar a mitjans de 1464 i això va implicar el posicionament de la comunitat de la part del rei.

I en la crisi i Revolució dels Segadors (1627-1640) i en la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), què va enfrontar les institucions catalanes amb la monarquia hispànica?

En els primers moments de la guerra contra Felip IV, la comunitat es mantingué fidel a la Generalitat. La comunitat tingué opinions diverses i el monestir va patir les conseqüències directes de la guerra, tant els estralls dels terços del rei hispànic com l’acció de les bandes de revoltosos catalans. També les tropes franceses, aliades de la Generalitat, causaren problemes a la població, i el mateix abat Jaume Pallarés, anant cap a Barcelona, va patir un assalt per part d’aquests. Aquest conflicte provocà una gran escassetat de recursos i l’endeutament del monestir.

I en la Guerra de Successió (1705-1714), què va posar sobre el camp de batalla el debat entre el model d’estat foral dels Habsburg contra el model d’estat absolutista dels Borbons?

Quan el 12 de setembre de 1703 l’arxiduc Carles és proclamat rei d’Espanya a Viena, l’abat del monestir era Josep Tresánchez, de qui no consta cap posició concreta. L’any 1704 era elegit abat per aquell quadrienni el pare Francesc Dorda i d’ell sí que sabem que era un aferrissat partidari del candidat austriacista a la corona espanyola. L’abat Dorda, que havia prestat obediència a Carles d’Àustria l’octubre de 1705 quan és proclamat rei a Barcelona, va ser nomenat vicetresorer general; i el 1706, president del consell d’hisenda de la cancelleria austriacista. L’abat Dorda vivia a la cort i acompanyava el rei en els seus viatges. En acabar el seu mandat com a abat, va ser nomenat bisbe de Solsona, tot i que hi va ser ben poc temps. I el trobem, de nou, a la cort el 1711, quan Carles és proclamat emperador.

Queda clar el posicionament de l’abat Dorda. Però com va viure la comunitat monàstica aquell conflicte?

La Guerra de Successió va comportar alguns maldecaps a la comunitat, com l’acollida a les tropes de Carles d’Àustria i les subsegüents accions per part de les tropes de Felip V, que van amenaçar de saquejar el monestir. El successor de Dorda, l’abat Josep Escuder, va aconseguir que s’aixequés el segrest dels dominis de Poblet a Catalunya i finalment també els de València, que s’havien produït en el decurs d’aquella guerra.

I de l’abat Dorda, què se’n va fer?

Amb la caiguda de Barcelona (1714), Francesc Dorda va retornar a Solsona. Però Felip V el va declarar bisbe intrús i li va ordenar abandonar aquella seu. Dorda va retornar a Poblet —però no com a abat— i hi va morir a finals de 1716. Va ser enterrat a l’església, i la seva tomba va ser de les poques que no serien profanades durant el període d’abandonament del monestir entre 1835 i 1940. Un altre cas documentat és el del monjo Jaume Fortuny, que va morir a l’exili austríac, i va ser enterrat al monestir de Lilienfeld (a Àustria), on encara es conserva la seva lauda sepulcral.

Quin tipus de relació, històricament, han tingut els abats de Poblet amb els reis Borbó espanyols dels segles XVIII, XIX i XX?

Va ser més aviat escassa, perquè l’any 1835 la comunitat va ser exclaustrada. De 1714 a 1835 Poblet estava immers ja en un període de decadència. Tot i això, l’any 1781 es va comunicar al monestir que, en ser de patronat reial, per a les eleccions d’abat calia presentar una terna al rei.

Això representava una novetat?

Sí, perquè fins aleshores l’elecció d’abat era un tema cenyit a la Congregació, és a dir, a l’agrupació dels monestirs cistercencs de la Corona d’Aragó. Per tant, a més de ser un fet inèdit, representava una intervenció directa de Carles III, autoritzat pel papa Pius VI, que va culminar amb la deposició del, fins llavors, abat Josep Salvador i el nomenament de fra Agustí Vázquez de Varela, de parla castellana. Aquest fet va agreujar una divisió de la comunitat, ja existent, i va provocar una oposició al nou abat; però Vázquez de Varela, en tot moment, va tenir el suport reial. Curiosament, uns anys després, va ser nomenat també bisbe de Solsona (1793), i hi va morir al cap de pocs mesos (1794).

I amb el règim franquista?

S’ha parlat molt de la identificació de Poblet amb el règim franquista, oposant-lo a d’altres monestirs de Catalunya. Però el somni de la restauració de Poblet és fonamentalment català i es va anar gestant a les darreries del segle XIX i inicis del segle XX, amb protagonistes com Eduard Toda, Antoni Gaudí, Pau Font de Rubinat, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner o Ventura Gasol. Els moments polítics no van afavorir l’acceleració d’aquest procés i, per exemple, el projecte de restauració monàstica amb monjos provinents de Fontfreda, la casa mare de Poblet al segle XII, no va poder quallar.

Llavors, per què s’ha parlat tant de la identificació de Poblet amb el règim franquista?

Després de la Guerra Civil i la victòria franquista (1940), quatre monjos arribats d’Itàlia refunden Poblet, monàsticament parlant. Pocs mesos després hi entrarien les primeres vocacions catalanes, coincidint pràcticament amb la mort d’Eduard Toda. Va ser llavors quan es va produir una part de la restauració del monument, que, recordem-ho, és propietat de l’Estat. En aquell context, el general Franco va visitar el monestir l’any 1952, amb motiu del trasllat de les restes dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona de la catedral de Tarragona a Poblet; i es va organitzar una cerimònia on el règim, podríem dir ben bé que es va apropiar dels símbols dels comtes-reis per a un ús partidista.

Abat Octavi

Pare Abat, quin és el posicionament de la comunitat monàstica de Poblet en l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya?

La comunitat com a tal no té cap posicionament concret en temes com aquest i dins d’ella hi conviuen posicions diverses. Sobre aquest tema, cal recordar la situació jurídica del monestir: propietat de l’Estat, gestionat per la Generalitat i amb l’usdefruit a favor de la comunitat.

Però, tot i això, és segur que la comunitat no és aliena a l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya.

És obvi que situacions com la que vivim són seguides amb preocupació; tantes causes judicials en marxa, polítics exiliats uns i presos durant bastants mesos d’altres, no són pas un signe de normalitat. Crec que segueix essent vàlid el que dèiem en el comunicat conjunt els abats de Montserrat i de Poblet a la tardor del 2017: «Els nostres monestirs estan fortament arrelats en l’espiritualitat i la història de Catalunya. Ni és la nostra intenció ni ens pertoca prendre part per cap altra cosa que no sigui la pau, el diàleg, les llibertats d’expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble. El dret a la participació en la vida política i social ha de ser garantit, en un estat democràtic, per aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria. Amb tota humilitat demanem als governants de Catalunya i d’Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu.»