Barcelona, 25 de setembre de 1930. Salvador de Toribio, cap superior de la Jefatura Provincial de Policia de Barcelona, acompanyat per diversos agents de la policia espanyola, es presentaven a la casa de Antoni Peyrí (gendre de Francesc Macià), situada al pis principal del carrer Provença, 293. El líder d’Estat Català feia dos dies que havia retornat clandestinament d’un llarg exili que remuntava a setembre de 1923, quan el general Primo de Rivera havia perpetrat un cop d’estat i havia instaurat un règim dictatorial i feia dos dies que s’allotjava a casa dels Peyrí-Macià. Toribio pretenia capturar Macià (en aquest cas es podria dir segrestar) i situar-lo en territori francès. Macià, des de la condemna que li havia imposat la justícia francesa pels Fets de Prats de Molló (1926), tenia prohibit posar els peus a França i el propòsit de Toribio era, clarament, situar-lo en un escenari delictiu. En definitiva desactivar la figura política de Macià, que des del judici de París (1927) havia adquirit una dimensió mítica.

Qui es qui: el general Berenguer

Quan van succeir aquests fets, Primo de Rivera ja era mort i soterrat. El 28 de gener de 1930 el rei Alfons XIII —el seu soci incondicional en aquella aventura dictatorial—, en una desesperada maniobra per a amortir el desprestigi que corcava la monarquia borbònica, el va acomiadar amb una mena de “passi-ho bé, amic meu” oportunament disfressat de dimissió. Al general colpista de res li van servir les advertències que, en aquell context de refredament i trencament, li va regalar públicament al rei: “A mi no me borbonea nadie”. No ho pairia mai i la diabetis que arrossegava acceleraria un desenllaç fatal. Moriria un mes i mig després en un apartament de París. No obstant això, l’Espanya borbònica de setembre de 1930 continuava sent un regim dictatorial. Alfons XIII havia situat com a relleu el general Dámaso Berenguer Fusté —que ja sabia, per experiència pròpia, com les gastava el Borbó—. Berenguer va ser nomenat amb l’encàrrec silenciós de negociar amb l’oposició clandestina una suau “transició” cap un règim democràtic.

Qui es qui: el capità general Despujol

Aquella tímida obertura tenia el seu contrapès. També a Catalunya. En aquell joc de corrioles, el búnquer involucionista i reaccionari estava format per una teranyina —una tètrica tríada— que abastava la pràctica totalitat dels aparells militar, policial i judicial espanyols. Naturalment amb l’inestimable concurs del gangsterisme espanyolista (una esperpèntica evolució del tenebrós pistolerisme blanc que, després del cop d’estat de Primo de Rivera (1923),  havia transitat de la nòmina de certa patronal a la de l’aparell governamental. Però, probablement, la cara més visible d’aquelles forces ocultes era el capità general Ignasi Maria de Despujol i Sabater; un furibund anticatalanista, antiobrerista, antirepublicanista i antiprogressista. Un personatge arnat, quasi un holograma del passat; amb una llarga experiència repressora, amb un destacat compromís amb el règim borbònic i amb la pitrera farcida de medalles aconseguides amb la sang dels fills de la classe obrera, sobretot catalana: Filipines (1896-1898) i Marroc (1921-1925).

Berenguer i Despujol. Font Viquipedia i My Heritage

Berenguer i Despujol / Font: Viquipèdia i My Heritage

Qui es qui: Macià

Quan Toribio es va presentar a casa del metge Peyrí, ni tan sols s’havien convocat les eleccions municipals que conduirien a la proclamació de les repúbliques catalana i espanyola (1931). Però Macià ja era el polític més conegut i millor valorat per l’opinió pública catalana. Tenia una llarga trajectòria política iniciada el 1907, a la plataforma catalanista Solidaritat Catalana. El 1922 havia fundat el partit independentista Estat Català. Després del cop d’estat de 1923, s’havia exiliat a Perpinyà, i el 1927 a Brussel·les. El 1926 havia liderat la temptativa de Prats de Molló. Però allò que dimensionaria extraordinàriament la seva figura política seria el posterior judici a París (1927) que, durant setmanes, portaria —per primer cop en la història— la causa independentista i republicana catalana a les portades dels principals rotatius del món. El 1930 Macià encara no era president, ni la Generalitat estava restaurada, però la seva figura política apuntava un paper protagonista en el nou escenari polític que s’albirava a l’horitzó.

Com sabia la policia que Macià era a Barcelona?

Macià, la seva esposa Eugènia i la filla petita de la parella, també, Eugènia; havien arribat a Barcelona dos dies abans, el 23 de setembre de 1930, vigília de la Festa de la Mercè. Durant els dos dies que separen l’arribada (23/09) de l’expulsió (25/09); Macià no es va ocultar en absolut. És més, la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 28/09/1930), relata que el dia 24 (Festa de la Mercè) va dinar en un “conocido y céntrico restaurant de la ciudad”. La mateixa premsa relata que Macià estava acompanyat per Jaume Aiguader i Miró que, en les eleccions municipals de 1931, formaria part de la llista d’ERC, seria el candidat més votat, i seria el primer alcalde republicà de Barcelona. També anava acompanyat per Ventura Gassol i Rovira, excompany en el judici de París i, poc després, primer conseller d’Instrucció Pública del primer govern Macià (1931-1932) de la Generalitat restaurada. I encara la premsa relata que després de dinar, Macià, Aiguader i Gassol van donar un tomb per la ciutat i van ser entusiàsticament aclamats pels vianants.

Macià retorna a Barcelona (1931). Font Blog Llibertat

Macià retorna a Barcelona (1931) / Font: Blog Llibertat 

Que va passar al replà del pis principal de Provença, 293?

L’endemà Toribio va trucar al timbre mentre els Peyrí-Macià i els Macià-Lamarca dinaven. A l’interior de la vivenda (que feia també la funció de consulta mèdica) hi havia Antoni Peyrí i Rocamora, la seva esposa Maria Macià i Lamarca i els tres fills de la parella (Antoni, Teresa i Eugènia). Hi havia també Francesc Macià, la seva esposa Eugènia Lamarca, i Eugènia Macià i Lamarca (la filla petita de la parella). La premsa relata que en aquell replà, la conversa inicial va derivar en discussió i que de la discussió es va passar als crits i a les empentes. Tant va ser així que la resta de veïns van sortir als replans alarmats pel rebombori. I, també segons la premsa, aquells veïns no van tenir cap dubte ni a prendre partit, ni per a qui prendre partit. En pocs minuts l’escala es va convertir en una manifestació espontània de catalanisme i de solidaritat amb la figura de Macià i, quan la policia va ordenar, amb maneres violentes, que tothom es tanqués a casa, els veïns s’hi van tornar amb una pluja d’objectes sobre el cap de Toribio.

Què va passar després de la discussió?

Finalment van pactar que els Macià acabarien de dinar i tot seguit emprendrien camí cap a Perpinyà. Aquella estona resultaria clau perquè els telèfons dels Peyrí i dels veïns de Provença, 293 van alertar tothom del que estava passant. En pocs minuts tot l’entorn polític de Macià sabia el que passava. Ho sabrien, també, el principals dirigents de l’oposició política clandestina a Barcelona i ho sabria, també, el cònsol francès a Barcelona, que jugaria un paper determinant en el desenllaç d’aquella trama. Quan Macià va posar en marxa el seu cotxe, escortat per dos cotxes de la policia espanyola, va ser seguit per una llarga caravana de cotxes que el va acompanyar tot el viatge fins a Perpinyà. A la capital del Rosselló el comissari Toribio es va limitar a informar el prefecte de la Gendarmeria, mentre la resta de policies encerclaven el cotxe de Macià. Però la sorpresa es produiria en aquell moment. Toribio, i els qui des de l’ombra del poder havien ordit aquella esperpèntica operació, es quedarien amb un pam de nas. O de llengua.

Que va passar a Perpinyà?

El prefecte de la Gendarmeria de Perpinyà es va negar a detenir i empresonar Macià. Li va recordar que, en virtut de la sentència del judici de París del 21 de gener de 1927 (pels Fets de Prats de Molló) no podia estar en sòl francès. Però va afegir que el govern de la República Francesa era coneixedor, a través del consolat de Barcelona, de la forma en què havia ocorregut aquell escenari delictiu i era conscient del propòsit polític que perseguien Toribio i els qui havien ordit aquella macabra operació. Va proposar-li facilitar el trànsit cap a la seva residència de Brussel·les. Després d’un breu exili de cinc mesos (repartits entre París i Brussel·les), Macià retornaria a Catalunya.

Macià al judici de París (1927). Font Enciclopedia

Macià al judici de París (1927) / Font: Enciclopèdia

Que va passar després de Brussel·les?

El 22 de febrer de 1931 retornava a Barcelona. Les eleccions municipals ja havien estat convocades. Vint-i-cinc dies més tard (19/03/1931) fundava ERC. I passats uns altres vint-i-cinc dies (12/04/1931) guanyava àmpliament les eleccions municipals. Una victòria electoral fonamentada, principalment, en el prestigi de la seva figura política. Una figura que l’Estat espanyol, sense voler-ho ni saber-ho, havia contribuït a elevar a la categoria de mite. Macià, que el 14 d’abril de 1931 restauraria l’autogovern de Catalunya i proclamaria la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, es convertiria en la figura política més rellevant del segle XX català.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat