París, 14 de juliol de 1789. Fa 232 anys. El poble de París prenia a l’assalt la Bastilla, el gran centre de reclusió de presos polítics del règim borbònic francès. S’iniciava una etapa de grans canvis polítics que culminaria tres anys i mig més tard —el 21 de gener de 1793— amb l’execució dels reis Lluís XVI i Maria Antonieta. La decapitació dels Borbons escenificava el triomf dels republicans sobre els monàrquics, des de les institucions fins el carrer; i obria una lluita caïnita pel poder que enfrontaria els jacobins (partidaris d’una França uniforme i unitària) amb els girondins (partidaris d’un model federal que volia reflectir la realitat d’una França plurinacional).
Qui era Manon Roland?
Manon Roland —Philippon, de soltera— havia nascut a París el 17 de març de 1754. Per tant, en el moment en que va esclatar la Revolució tenia trenta-cinc anys, i quan van ser guillotinats Lluís XVI i Maria Antonieta en tenia quasi trenta-nou. Manon, va néixer i es va criar en una família petitburgesa de la capital, subjecta als daltabaixos de la imprevisible economia de la França prerevolucionària. Alguns dels seus biògrafs afirmen que durant la seva infantesa i adolescència, la llar dels Philippon va passar —en diverses ocasions— d’una situació acomodada a la més absoluta misèria. Una muntanya russa que, no obstant això, no va impedir que Manon rebés una excel·lent educació.
Retrat de Manon Roland en la seva adolescència / Font: Blog Le Grenier de Lionel Mesnard
El matrimoni de Manon
Manon arribaria a la política a través del seu marit, l’occità Jean Marie Roland de la Platière, vint anys més gran que ella i inspector de manufactures de les fàbriques reials. Una altra vegada, els biògrafs de Manon posen molt èmfasi en les causes que van conduir a aquell matrimoni i apunten clarament que aquella unió va ser més una fugida de la casa paterna que un casori per enamorament. No obstant això, també destaquen que durant els anys que van ser casats (1781-1793) van tenir una relació “molt cordial”. Jean-Marie va introduir Manon en els cercles polítics clandestins i, des d’un inici, la jove esposa de l’inspector es va revelar com una apassionada partidària de la Revolució.
Quin paper juga Manon Roland en la Revolució?
Es pot ben dir que Manon Roland —una plebea dotada d’una intel·ligència política extraordinària— i Maria Antonieta d’Habsburg —una reina que no tenia cap interès per la política—; son les figures femenines més representatives d’aquella França dividida i convulsa que culminaria amb la Revolució. Manon Roland va avançar per la dreta i per l’esquerra el seu marit, i es va convertir en una líder indiscutible del moviment revolucionari. A la seva residència parisenca de la Rue de Guénégaud —prop de la Casa de la Moneda—, hi va reunir els noms més coneguts del partit revolucionari i va impulsar els passos més decisius d’aquell procés revolucionari.
Retrats de Robespierre, Danton, i Marat; líders del partit jacobí revolucionari /Font: Musée Carnavelet. París
Jacobins i Girondins
Inicialment, el moviment revolucionari formava un bloc més o menys homogeni. Però amb els primers triomfs van sorgir les primeres divergències: partidaris d’una monarquia parlamentària (inspirada en el model britànic) contra partidaris d’una república burgesa i plebea. I entre els republicans, un conflicte obert entre els jacobins (la facció més radical, integrada per les classes més humils de la societat); i els girondins (el segment republicà format pels gremis i les classes mercantils), Manon, tant per la seva adscripció sociològica com per la seva convicció ideològica, es va alinear amb el partit girondí, que defensava la constitució d’una república federal inspirada en el model nord-americà.
La França que no va poder ser
Els girondins de Manon Roland tenien molta predicació a les ciutats mercantils situades a la perifèria de l’Hexàgon: Rouen, Le Havre, Nantes, La Rochelle, i Bordeus —a la façana atlàntica—; Lió —a la vall de la Roina—; i Marsella i Niça —a la Provença—. Curiosament, el mapa que, històricament, havia dibuixat la França protestant. Però, en canvi, a París, i a l’immens, superpoblat —i, en aquells moments, miserable— centre del país —la França tradicionalment catòlica—; els jacobins (també anomenats “muntanyesos”) no tenien rival. L’ajustada votació a l’Assemblea Nacional que va conduir Lluís XVI i Maria Antonieta a la guillotina, no va ser —tan sols— un combat entre monàrquics i republicans.
Representació coetània del paisatge social francès a la vigília de la Revolució. El poble carregant amb el clergat i la noblesa / Font: Bibliothèque Nationale de France
La fi de Manon Roland
L’execució dels Borbons va trencar l’equilibri de pesos a l’Assemblea Nacional i va conduir els jacobins al poder. Robespierre, Danton i Marat —en una altra època no massa llunyana, habituals en les reunions a casa de Manon Roland—; van imposar un règim de terror que va enviar a la guillotina tots els rivals del partit jacobí. L’1 de juny de 1793, va ser detinguda i empresonada a la Concergerie (el centre de reclusió de presos polítics del règim jacobí) i, després d’un judici polític infame, va ser condemnada a mort i executada. Manon Roland va morir a la guillotina el 8 de novembre de 1793. Dos dies més tard (10/11/1793), Jean-Marie es suïcidava. O el suïcidaven.
Representació de l'execució de Manon Roland, publicada per New York, Harper & Brothers (1850) / Font: Library of University of North Caroline
Eudora
Manon i Jean-Marie van deixar una filla, Eudora, nascuda a Amiens el 4 d’octubre de 1781. Això vol dir que, en el moment que desapareixen el seus pares, tenia dotze anys. Eudora va ser acollida per un amic de la família: Jacques Antoine Creuzé de la Touche, que més tard seria president de l’Assemblea Nacional. Fins a la seva mort (1800), la va criar i la va educar. Posteriorment, passaria a la casa d’un altre amic de la família: Louis Bosc d’Antic que, en una altra època, havia estat metge reial. Eudora va viure fins el 1856 i sempre va ser el testimoni viu de la frase que va proclamar la seva mare al peu de la guillotina: “Oh, llibertat, quants crims es cometen en el teu nom”.