Tàrraco, segle IV. Eutyches (es pronuncia Eutiques), corredor professional i reconegut campió de curses de quadrigues, moria a l’edat de vint-i-dos anys. Aquella mort podria haver estat una més dels centenars de decessos que, anualment, es produïen a Tàrraco, llavors, amb 30.000 habitants, la gran urbs de la meitat nord peninsular. Però no va passar desapercebuda. La categoria d’ídol de masses que havia guanyat convertiria el seu funeral en el darrer gran espectacle de masses que protagonitzava. En la Tàrraco de la darrera etapa romana, Eutyches havia estat, salvant les distàncies, un equivalent a les actuals grans figures professionals de l’esport i grans ídols de masses de la societat contemporània.
Reconstrucció idealitzada del circ romà de Tàrraco / Font: Patronat Municipal de Turisme de Tarragona
'Panem et circenses'
La conquesta i colonització romanes del quadrant nord-oriental peninsular (segles II i I aC) havia alterat notablement la fesomia del territori. El nou poder romà havia forçat la concentració de la població indígena nord-ibèrica i protobasca (fins llavors relativament dispersa) en ciutats majoritàriament de nova creació. Com Tàrraco. I aquelles ciutats serien dotades d’uns equipaments per celebrar grans espectacles de masses que tenien un doble propòsit: romanitzar la població autòctona i focalitzar el seu malestar cap a activitats que resultaven innòcues per al nou poder. Tàrraco, la gran capital romana de la meitat nord peninsular, disposaria de dos grans edificis destinats als espectacles de masses: el circ i l’amfiteatre.
El circ
El circ de Tàrraco va ser construït durant les darreres dècades de la primera centúria, quasi tres segles després de la fundació de la ciutat, i durant l’etapa de plenitud de l’imperi romà. I va estar en funcionament fins a la desintegració de l’Imperi, al segle V. El circ era un gran edifici de planta rectangular d’uns tres-cents metres de llarg i uns cent d’ample; format per les llotges i les grades (que podien encabir 20.000 espectadors), l’arena i l’espina (una paret de mitjana alçada que separava els dos sentits de la cursa i que estava profusament decorada amb al·legories polítiques al règim). Aquell edifici estava estratègicament situat sobre la segona terrassa (entre el fòrum ―el sector governamental―, al damunt, i la trama urbana, al dessota).
Reconstrucció idealitzada del circ romà de Tàrraco / Font: Patronat Municipal de Turisme de Tarragona
Espectacle i adoctrinament
L’aforament del circ de Tàrraco, que podia encabir les dues terceres parts de la població de la ciutat, revela que l’atracció que generaven aquells espectacles anava molt més enllà del món urbà i profundament romanitzat que vivia dins el clos murallat. Aquella atracció abastava, també i a propòsit, el minoritari món rural, dispers, poc romanitzat i molt refractari al dictat de la Lloba Capitolina. L’existència d’aquell gran edifici posa de manifest que Tàrraco no volia ser tan sols la capital política, militar i econòmica del territori. Ho volia ser, també, de l’oci i de l’adoctrinament que l’estat romà i les seves oligarquies provincials projectaven al conjunt de la societat a través d’aquells edificis i d’aquells espectacles.
Les curses de quadrigues
Les curses de quadrigues, que modernament i a través del cinema associem a Charlton Heston a Ben Hur, eren, amb les lluites de gladiadors o les batalles navals que se celebraven als amfiteatres, un dels tres grans espectacles de masses de l’època. Les lluites desiguals entre lleons i cristians ―entesos, aquests darrers, com a dissidents del règim― no eren tan freqüents com imaginem. Però, en canvi i sobretot, quadrigues i gladiadors tenien un calendari més o menys regular, constant i estable, que coincidia amb la celebració de grans festes de caràcter general ―que promovien les preteses bondats del règim― o de caràcter municipal ―que sublimaven certes figures de les oligarquies locals en la seva particular cursa cap al poder―.
Reconstrucció idealitzada del circ romà de Tàrraco / Font: Patronat Municipal de Turisme de Tarragona
L’afició
La composició sociològica de la grada del circ de Tàrraco era molt heterogènia. Abastava tots els estrats i totes les condicions de la societat: homes, dones, rics, pobres, d’origen romà, d’origen indígena, lliberts, esclaus... I aquella afició, entusiasta i entregada a l’espectacle, havia generat una connexió molt especial amb els seus ídols, sobretot amb aquells d’origen local, com era el cas d’Eutyches a Tàrraco, o de Fuscus, un altre gran ídol local de l’època que no és tan conegut. Eutyches, com qualsevol ídol esportiu contemporani, també tenia una massa de seguidors incondicionals que no es perdien cap de les seves actuacions a Tàrraco, i fins i tot, en algunes ocasions el seguien a curses que se celebraven en altres ciutats de la província o de l’Imperi.
La mort d’Eutyches
La categoria mítica que havia assolit Eutyches quedaria sobradament palesa en la inscripció de la làpida mortuòria que li van dedicar els seus incondicionals. Aquell text diu (en llatí): “Als déus manes, a l’auriga Eutyches, de XXII anys (...) Els cruels fats, als quals no és possible oposar resistència, van tenir gelosia de la meva joventut. I, en morir, no em va ser concedida la glòria del circ, per evitar que em plorés la fidel afició. Malignes ardors abrasaven les meves entranyes, que els metges no van aconseguir vèncer. Et prego, caminant, vessa flors sobre les meves restes com quan m’aplaudies mentre vivia”.
Han passat quasi dos mil anys, però el triangle poder-ídol de masses-societat, reveladorament conserva el mateix dibuix i projecta el mateix propòsit.
Reconstrucció idealitzada del circ romà de Tàrraco / Font: Patronat Municipal de Turisme de Tarragona