Madrid, 25 de juliol de 1626. Fa 393 anys. Gaspar Guzmán y Pimentel, comte-duc d’Olivares i ministre plenipotenciari de Felip IV, decretava la constitució de la Unión de Armas, amb el propòsit final de convertir, definitivament, la monarquia hispànica en un estat unitari i centralitzat. La imposició, per la força i sense consens, de la Unión de Armas revela la desconfiança de catalans, valencians i aragonesos al projecte “espanyol” d’Olivares; el projecte de les oligarquies castellanes. La Unión de Armas acabaria en un monumental fracàs i seria l’origen de les revolucions independentistes de Catalunya i de Portugal (1640).
Quan Olivares va ser nomenat ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica (1621) es va trobar amb les arques reials en precari. I amb 140.000 tercios de Castilla dispersos arreu d’Europa que cobraven a misses dites. A Felip II i a Felip III ―avi i pare de Felip IV― no els havia preocupat mai massa que els tercios cobressin amb puntualitat. De fet, quan això passava, els tercios s’ho cobraven saquejant i massacrant la població civil. Els Felips confiaven en les remeses d’or i plata que, més tard o més d’hora, arribaven de les colònies. I confiaven que aquells excessos ―teòricament incontrolats― aterrien la població civil i la dissuadien ―si més no, de moment― de rebel·lar-se novament.
Retrat de Felip IV, obra de Diego de Velázquez (1656), que s'exposa a la National Gallery de Londres / Font: Wikimedia Commons
Però quan Olivares va posar els peus a l’Alcázar de Madrid, l’or i la plata americans ja no arribaven amb el mateix ritme. De fet, ja feia vint-i-un anys (1600) que les remeses americanes havien caigut sobtadament i espectacularment. Les noves circumstàncies obligaven a redistribuir la despesa. Si més no, era el que pensava Olivares. Les oligarquies castellanes també ho pensaven, però no estaven disposades a renunciar als privilegis i als beneficis derivats d’aquell negoci. Des que Carles I (besavi de Felip IV) havia trinxat la revolució dels Comuneros (1521), les oligarquies castellanes s’havien convertit en el braç executor de la monarquia hispànica; i en els únics beneficiaris dels negocis del seu Imperi.
La derrota dels Comuneros castellans (1521) havia estat la gran tragèdia de Castella. Va trinxar les classes mercantils i populars i va marcar el futur de Castella. Fins i tot es pot afirmar que la realitat actual de Castella ―i per extensió de l’Espanya actual de fàbrica castellana― és el resultat de la desfeta d’aquella revolució. La monarquia hispànica i les oligarquies castellanes van fer “pasqua i rams” i van consagrar una aliança que explotava en exclusiva els beneficis de l’edifici imperial hispànic. Les aventures imperials es pagaven, exclusivament, amb els metalls americans. I els beneficis ―en la forma que fos― es repartien, exclusivament, entre els elements d’aquella aliança.
I a Olivares no se li va acudir altra cosa que mantenir els privilegis dels beneficiats (el vedat castellà en la provisió de càrrecs polítics, militars i eclesiàstics, és a dir, en el control del negoci), però repartir la despesa (imposar un repartiment a la resta de països de la monarquia hispànica). En aquest punt és important destacar la definició que Juan de Solórzano ―un prestigiós de l’època― havia fet de la monarquia hispànica: “Los reinos se han de regir, y governar como si el rey que los tiene juntos, lo fuera solamanente de cada uno de ellos”. Era l’aeque principaliter de la unió dinàstica dels Reis Catòlics (1469) i era el principal escull que Felip IV i Olivares es proposaven liquidar.
Representació moderna d'un tercio de Castilla, obra de August Ferrer Dalmau (2015) / Font: Wikimedia Commons
L’aeque principaliter va ser la veritable pedra de toc de la política d’Olivares. L’any anterior al Decretazo (1625), Felip IV va convocar a corts ―i per aquest ordre― aragonesos, valencians i catalans. En aquelles corts se’ls va informar que el nou pla de la monarquia hispànica consistia a repartir la principal despesa de la corona: dels 140.000 soldats hispànics, Castella n’hauria d’aportar 44.000; Catalunya, Portugal i Nàpols, 16.000 cada país; els Països Baixos hispànics, 10.000; Milà, 8.000; i el País Valencià, les Mallorques, Sardenya i Sicília, 6.000 cada territori. Navarra en quedava exempta. Però que això no significava la desaparició del vedat castellà en el control del negoci.
Aragó i el País Valencià no van aprovar el projecte d’Olivares. Es van limitar a concedir un “donatiu” del tot insuficient que permetria sostenir 1.000 tercios anuals durant un quinquenni. I els catalans, ni això. Li van dir a Felip IV que ni alçarien lleves, ni li lliurarien “quartos” si no jurava les Constitucions de Catalunya, és a dir, si no garantia l’aeque principaliter. Aquesta postura s’explica per la desconfiança dels catalans en l’aparell polític de Felip IV. És a dir, en la part oculta del projecte, Olivares blindava càrrecs i privilegis a unes oligarquies àvides d’unificar l’imperi amb l’objectiu primer d’incrementar el seu poder i el propòsit segon d’ocultar la colossal corrupció.
L’any 1626 encara cuejaven els escàndols de corrupció que havien deixat en precari la monarquia hispànica. Especialment el cas Lerma i Franqueza. Es pot ben dir que Francisco de Sandoval y Rojas, duc de Lerma i ministre plenipotenciari antecessor d’Olivares, i el seu secretari Pedro Franqueza són els inventors del fenomen de la bombolla immobiliària. Amb l’ús d’informació privilegiada i amb el concurs d’una sòrdida i extensa xarxa de beneficiats, oportunament situats a la cort, l’entramat de corrupció i especulació Lerma-Franqueza s’havia convertit en la segona fortuna patrimonial de l’edifici polític hispànic. Rivalitzant pel liderat amb la corona.
Felip III, el duc de Lerma i Pedro Franqueza. VV.AA / Font: Wikimedia Commons
Però també hi havia un altre motiu que justificava la postura catalana, i l’aragonesa i la valenciana: la chulesca resposta de les oligarquies castellanes a la crisi hispànica. L’any 1614, en plena onada de corrupció i amb les remeses de metalls americans en caiguda lliure, el funcionari cortesà i escriptor Baltasar Alamos de Barrientos (autor del Tácito español) proclamava: “En otras monarquías todos los miembros contribuyen para la conservación y grandeza de la cabeza y naturales de ella (referit a Castella i, particularment, a les oligarquies castellanes), como es justo...; y en la nuestra es la cabeza la que trabaja y da para que los demás miembros se alimenten y duren”.
Aquella ideologia va ser oportunament transvestida i divulgada apel·lant al sentiment nacional de les classes populars castellanes. Les oligarquies es van servir de les figures més populars, i en aquell toll hi trobem Quevedo ―el gran propagandista a sou del règim― que publicava: “En Navarra y Aragón, no hay quien tribute un real; Cataluña y Portugal son de la misma opinión; solo Castilla y León, y el noble pueblo andaluz, lleva a cuesta la cruz”. Curiosament, Andalusia estava immersa en un paisatge d’extrema conflictivitat provocada per les brutals desigualtats socials i econòmiques que havia imposat el sistema latifundista castellà. Un tema que no era de l’interès de Quevedo, ni de qui el pagava.
Les proclames dels autors del Tácito español i d'El Buscón no eren més que la propaganda ideològica de les oligarquies castellanes. Les mateixes que havien arruïnat la societat castellana i havien convertit el país en la versió postmedieval del film contemporani Los Santos Inocentes. En canvi, el paisatge econòmic i sociològic català era radicalment diferent. Des de la Revolució Remença (1486) ―que a diferència dels Comuneros s’havia saldat amb una ajustadíssima victòria popular―, Catalunya havia duplicat població i quadruplicat producció: s’havia transformat en una societat pròspera, formada per una extensíssima massa de petits propietaris agraris i menestrals.
Portada de les Constitucions de Catalunya (1599) / Font: Wikimedia Commons
Felip IV va marxar precipitadament de Barcelona sense cloure les corts, és a dir, sense assolir cap acord. I acabaria complint l’amenaça d’Olivares: o Unión de Armas o allotjaments forçosos. El 1635, en caiguda lliure, Felip IV donava una puntada de peu cap endavant i declarava la guerra a Lluís XIII de França. I Olivares situava el principal front de guerra als Pirineus catalans. Catalunya, amb 500.000 habitants, hauria de suportar la càrrega de 40.000 tercios estrangers allotjats a les cases particulars, que durant cinc anys (1635-1640) es lliurarien al robatori, al saqueig, als incendis, a les violacions i als assassinats; com ho haurien fet en qualsevol territori enemic.
No obstant això, el fracàs polític d’Olivares queda palès en una carta que, el 1638, li envia a Dalmau de Queralt, virrei hispànic a Catalunya, per justificar els crims dels tercios sobre la població civil: "Cataluña es una provincia que (...) si la acometen los enemigos, la ha de defender su rey sin obrar ellos de su parte lo que deben ni exponer su gente a los peligros. Ha de traer ejército de fuera, le ha de sustentar, ha de cobrar las plazas que se perdieren, y este ejército, ni echado el enemigo ni antes de echarle el tiempo que no se puede campear, no le ha de alojar la provincia... Que se ha de mirar si la constitución dijo esto o aquello, y el usaje cuando se trata de la suprema ley”.
Mapa de Catalunya (1630), obra de Pieter van der Keere / Font: Cartoteca de Catalunya
Catalunya seria la tomba d’Olivares. El juny de 1640, esclatava la Revolució dels Segadors. El setembre de 1640, Catalunya signava una aliança internacional amb França. El novembre de 1640, Portugal proclamava la seva independència. El gener de 1641, Pau Claris ―president de la Generalitat― proclamava la I República catalana. I el gener de 1643, Felip IV el destituïa i el desterrava. Però la cultura punitiva que havia conreat quedaria plenament allotjada en la cultura política hispànica. El novembre de 1659, el seu nebot i successor Luis de Haro, amputava Catalunya i lliurava els comtats del Rosselló i la Cerdanya a la monarquia francesa.