Barcelona, primers dies de maig de 1348. Fa 674 anys. Un vaixell mercant procedent d’una colònia genovesa de la riba nord del Mar Negre ancorava al port de Barcelona. Aquell vaixell seria l’element de transmissió, a la península ibèrica, del bacteri causant de la pesta negra, la pandèmia més mortífera de la història de la humanitat. Durant els tres anys següents (1348-1351), Europa perdria més de la tercera part de la població. I segons els fogatges catalans anteriors i posteriors a la pesta, Catalunya passaria de 500.000 a 300.000 habitants; i Barcelona, llavors la urbs més poblada de la península ibèrica i una de les grans ciutats del continent, de 50.000 a 28.000.  El món que va aparèixer després d’aquella gegantina crisi ja no seria el mateix. I a Catalunya es revelaria amb una sèrie d’esdeveniments que canviarien la fesomia del país per sempre.

El món urbà català

A la vigília de la pesta negra, Catalunya era un país rural. Com tots els països d’Europa. Les tres quartes parts de la població del país vivien al medi rural, en petites comunitats entre els 100 i els 500 habitants, disperses però, al mateix temps, densament disposades sobre el territori. Però també hi havia algunes ciutats. La més destacada era Barcelona (50.000 habitants) i tot seguit una xarxa de ciutats mitjanes (de 5.000 a 10.000 habitants) que articulaven el país: Perpinyà,  Girona,  Vic,  Lleida,  Tarragona, Tortosa, Montblanc i Cervera. Aquestes ciutats van ser les primeres afectades per aquell fenomen pestilent. I, passats tres anys —quan la pesta ja remetia—, serien les primeres concentracions d’hàbitat que revelarien un canvi substancial de fesomia. Després de la pesta, el món de les ciutats catalanes ja no seria mai més com havia estat.

Representació de Barcelona (1563), obra de Wyngaerde. Font Museu d'Història de Barcelona

Representació de Barcelona (1563), obra de Wyngaerde. Font Museu d'Història de Barcelona.

El preu dels aliments

En aquell context històric el món urbà estava totalment subjecte al camp, és a dir al subministrament dels productes alimentaris. Però, després de la pesta negra, aquesta dependència encara seria més feixuga. Bàsicament per dues raons. La primera, perquè la mortalitat al camp català havia reduït a la meitat la mà d’obra i, en conseqüència, la producció. I la segona, per l’eclosió d’un fenomen, fins llavors, intensament perseguit pels governs municipals: la figura de l’acaparador-especulador. El desgovern a les ciutats catalanes postpandèmia, facilitaria l’acció d’aquests oportunistes que feien negoci amb la fam de les classes urbanes, sobretot amb la de les més humils.  Els preus dels aliments bàsics, sobretot a Barcelona, patirien uns brutals increments que provocarien la fugida de la ciutat dels segments més desfavorits d’aquella societat.

Els salaris

La lògica contemporània —la del sistema capitalista— diria que la desaparició d’una part important de la mà d’obra (causada per la pesta o per l’emigració) havia de provocar un increment general dels salaris (la llei de la oferta i de la demanda). Però, sorprenentment, va passar el contrari. Els gremis de Barcelona van disminuir dràsticament els salaris i van empitjorar les condicions laborals. I l’explicació rau en el fet que molts obradors, sobretot els més potents, van iniciar un procés gradual de reposició de força del treball amb mà d’obra esclava. L’etapa postpandèmia —a Barcelona, especialment— es caracteritzaria per un fort creixement de la mà d’obra esclava, que es destinaria a activitats diverses: des d’estibadors fins a prostitutes, passant per les “domèstiques” i els macips de les blanqueries (la tasca més feixuga i més tòxica als gremis).

Representació de Lleida (1563), obra de Wyngaerde. Font Institut d'Estudis Ilerdencs

Representació de Lleida (1563), obra de Wyngaerde. Font Institut d'Estudis Ilerdencs.

Una Barcelona de colors

La investigació historiogràfica estima que passat mig segle de la pesta (1400), a Barcelona hi havia una massa esclava que oscil·laria entre un 5% i un 10% del total de la població. És a dir, entre 1.500 i 3.000 esclaus. En aquell moment els esclaus d’origen subsaharià eren, encara, una minoria exòtica; i la immensa majoria d’aquell col·lectiu estava format per persones de confessió musulmana que havien estat capturades al nord d’Àfrica, a la península dels Balcans o a les estepes del mar Caspi. Aquest grup no es va reproduir amb la mateixa facilitat que, segles més tard, ho farien els esclaus americans, perquè la llei de l’època els prohibia formar famílies; però, en canvi, les fonts documentals revelen que les “domèstiques” engendrarien una considerable descendència, fruit del concubinatge amb els seus patrons.

L’ordre públic

Les ciutats catalanes de la postpandèmia van trigar dècades a recuperar els nivells de pau social anteriors a la pesta negra. Les mateixes fonts revelen un increment desorbitat de la delinqüència i de la criminalitat a mans de grups organitzats de forasters procedents del medi rural (catalans, valencians, sicilians). Aquests grups es van instal·lar a les cases dels barris més humils que havien estat abandonades (per la mort o per l’emigració dels seus ocupants). Per tant, les ciutats catalanes de la postpandèmia experimentarien una forma molt primigènia d’ocupació d'habitatges; que, amb el decurs del temps, esdevindria un focus d’extrema conflictivitat social. També, les fonts revelen l’esclat freqüent de rebomboris violents motivats per l’escassetat d’aliments i protagonitzats pels veïns de la ciutat.

Representació de Tarragona (1563), obra de Wyngaerde. Font Museu Nacional d'Art de Tarragona

Representació de Tarragona (1563), obra de Wyngaerde. Font Museu Nacional d'Art de Tarragona.

Els pogroms

Els atacs als calls catalans seria una de les conseqüències més dramàtiques d’aquell paisatge de misèria i desigualtats. Els pogroms (1391) ordits per l’estament nobiliari per debilitar l’autoritat reial (els jueus catalans havien estat, secularment, els grans aliats dels comtes barcelonins); i atiats per l’estament eclesiàstic (amb un missatge simple però efectiu); van trobar el terreny adobat. Aquelles explosions de violència incontrolada contra els calls, sumades a l’absència d’una autoritat i d’un lideratge ferm conduirien a la progressiva desaparició de la comunitat jueva catalana. Els pogroms catalans van ser especialment destructius perquè Catalunya era el país europeu on la crisi postpandèmia havia eixamplat amb més força i amb més violència l’esquerda que, tradicionalment, havia separat les minoritàries classes privilegiades i les majoritàries classes populars.

La crisi del model urbà

Per les raons exposades, la Catalunya postpandèmia va viure una profunda crisi del model urbà. Barcelona no recuperaria els nivells demogràfics i econòmics anteriors a la pesta negra fins a la centúria del 1700. I el mateix passaria amb les ciutats mitjanes que articulaven el territori. Aquesta pèrdua de musculatura urbana tindria uns efectes, a mig i llarg termini, devastadors. Les classes mercantils del país, que havien jugat un paper pioner en la descoberta de les rutes comercials atlàntiques; no podrien evitar la pèrdua d’un lideratge fonamentat en la força econòmica de les ciutats catalanes. I el Renaixement, l’Humanisme i la Reforma Protestant, els tres grans moviments artístics, culturals i intel·lectuals —que es van impulsar des de les ciutats europees i que van posar els fonaments de l’Europa moderna—; passarien de llarg de Catalunya.

Imatge principal: Representació d'un grup de metges durant la pesta negra. Font: Xtec.