París, desembre de 1342. Fa 678 anys i escaig. El rei Felip VI de França —de la casa de Valois— ordenava l’execució d’Olivier de Clisson: va ser decapitat i, tot seguit, el seu cap va ser clavat a una pica i exposat públicament en una de les portes principals de Nantes, la capital del ducat de la Bretanya. La resta del seu cos va quedar penjat en una de les múltiples forques públiques de la capital francesa, a l’espera que les aus carronyaires el devoressin. La precipitació amb què es va executar a Clisson (enforcat sense judici) i l’acarnissament de què va fer gala Felip VI no tan sols van astorar les classes dominants de l’època, sinó que, també, van provocar que la seva jove vídua, Jeanne de Belleville, jurés venjança. A partir del fet, Jeanne es convertiria en l’assot de les marines mercants i militars franceses: la lleona pirata del Canal de la Mànega.
Representació de l'execució d'Olivier de Clisson (segle XV), obra de Liédet Loyset / Font: Biblioteca Nacional de França
Per què va ser executat Oliver de Clisson?
L’execució de Clisson es va produir en el context de la guerra de successió bretona (1341-1368), que enfrontava el bàndol de Jean de Montfort (que ambicionava trencar tots els vincles amb la monarquia francesa, i que comptava amb el suport d’Anglaterra) contra el de Charles de Blois (que pretenia estrènyer els llaços amb el gall francès). Inicialment, Clisson es va posicionar a favor dels interessos de París i, fins i tot, va albergar al seu castell una companyia de soldats francesos. Però, en el decurs d’aquella guerra, va caure presoner dels anglesos, que el van retenir durant una bona temporada. Paradoxalment, el seu alliberament seria la seva ruïna. A la cort de Felip VI algú o alguns —probablement el mateix rei— van fer córrer el rumor que aquella sort, en realitat, obeïa a un pacte secret i que Clisson havia canviat de bàndol a canvi de la llibertat.
Què va passar amb Clisson?
En una maniobra clarament orquestrada, Clisson va ser arrestat, acusat d’alta traïció i executat. No tan sols es van saltar el judici —si més no, l’escenificació d’un judici—, sinó que, també, el seu cadàver va ser públicament exhibit com el d’un vulgar lladregot. Aquest cop d’autoritat, lluny d’acovardir la seva jove vídua, Jeanne de Belleville, la va estimular a la lluita. A partir del fet, Jeanne va jurar públicament que no reposaria fins a reparar l’honor del seu difunt marit, i que venjaria el que, fins i tot entre les files profranceses, es considerava un assassinat. Jeanne es va sumar, obertament, al bàndol independentista de Montfort. I no, precisament, com una més. El seu explosiu temperament i la seva extraordinària capacitat militar, la convertirien en el cap visible del partit independentista, disputant-li el lideratge al mateix Montfort.
Representació anglesa de Jeanne de Belleville (segle XIV) / Font: Blog History of Yesterday
La lleona del canal de la Mànega
Felip VI, aterrit per l’escàndol que ell mateix havia causat, va decidir destinar tots els esforços a acabar amb Jeanne. La lluita a terra ferma va ser desfavorable als independentistes, i Jeanne, conscient de les seves forces, va decidir desplaçar el conflicte a mar obert (1343). Amb els seus propis recursos, va ordenar armar dos vaixells que, en poc temps, es convertirien en l’assot de la marineria mercant i militar francesa al canal de la Mànega. Naixia la llegenda de la “lleona bretona”. Durant més de quatre anys (entre gener de 1343 i setembre de 1347) va assaltar una quantitat indeterminada de vaixells francesos, i les cròniques de l’època relaten que les “urpades” de la “lleona bretona” resultaven letals. Al marge de l’interès francès a projectar una imatge despietada de Jeanne, la majoria de les fonts descriuen autèntiques carnisseries.
Representació francesa del rei Eduard III d'Anglaterra / Font: Biblioteca Nacional de França
L’aliança amb Anglaterra
El 1347 les parts en conflicte van pactar una treva que obligava Jeanne a abandonar la seva activitat corsària. El rei Eduard III d’Anglaterra la va acollir a la cort de Londres, amb els mateixos honors que un exitós home d’armes. Durant la seva estada a la capital anglesa (1347-1359), Jeanne i Montfort van personificar la resistència bretona a l’exili. Fins que, amb la represa del conflicte (1359), els anglesos i el partit de Jeanne van obtenir una sèrie de victòries decisives. Joan II, fill i hereu de Felip VI, va haver de suplicar la pau. Els Montfort es convertien en els nous inquilins del palau ducal de Nantes. I Jeanne no tan sols aconseguiria que el rei francès reparés l’honor de Clisson, sinó que recuperaria tot el patrimoni que la monarquia francesa li havia confiscat. Jeanne, la lleona bretona, seria un personatge clau en la restauració de la independència bretona.