Barcelona, 3 de desembre de 1842. El general Baldomero Espartero, regent d’Espanya per la minoria d’edat d’Isabel II i per la dimissió de la reina mare Maria Cristina de Borbó —implicada en un escàndol de tràfic d’esclaus—, ordenava el bombardeig indiscriminat de Barcelona. Vint  dies abans, el 13 de novembre, havia esclatat una protesta popular i espontània que havia derivat en una revolta urbana. Espartero, que s’havia desplaçat a Barcelona a propòsit, ho va resoldre pel dret. I tot seguit va pronunciar una frase que ha quedat fixada en la història: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys”. Una citació que dibuixa amb claredat la relació Espanya-Catalunya en les etapes crítiques i en les no tan crítiques. Perquè el bombardeig d’Espartero no va ser el primer ni tampoc el darrer. En els quatre últims segles, l’exèrcit espanyol o els seus aliats han bombardejat indiscriminadament Barcelona diverses vegades, fent bona la frase d’Espartero.

El bombardeig de 1697

El 5 juny de 1697, quan les tropes franceses de Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme, van posar setge a la ciutat de Barcelona, a París i a Madrid tothom sabia que Carles II, el darrer Habsburg hispànic, es precipitava a la mort sense haver engendrat descendència. Versalles havia posat els ulls i els ullals en el tron hispànic. I, tot i que aquell bombardeig es va produir en el context d’un conflicte internacional, la Guerra dels Nou Anys, que enfrontava París i els seus aliats amb Madrid i els seus, és molt sospitosa l’actuació de Fernández de Velasco i de Hurtado de Mendoza, virreis hispànics a Catalunya. Fugir de Barcelona i abandonar-la a la seva sort revela fins a quin punt les intrigues del partit borbònic a la cort de Madrid traçaven els camins del conflicte i el resultat de la guerra. Velasco va ser severament sancionat; reveladorament, però, el primer Borbó hispànic, tan bon punt va posar les reials natges al tron de Madrid, el va restituir en el càrrec.

Setge i bombardeig de Barcelona (1697). Font Arxiu Historic de Barcelona

Setge i bombardeig de Barcelona (1697) / Arxiu Històric de Barcelona

Vendôme va sotmetre Barcelona a un bombardeig incessant durant seixanta-dos dies, fins al 5 d’agost de 1697, i va provocar la mort de més de 4.000 persones (el 10% de la població) i la destrucció, total o parcial, d’una bona part de les defenses i de la trama urbana de la ciutat. La massacre va ser de tal magnitud que Vendôme, seguint instruccions de Versalles, va jurar les Constitucions de Catalunya en nom de Lluís XIV, bàsicament per evitar una revolta generalitzada arreu del país.

Gravat del setge de Barcelona (1697). Font Institut Català de Cartografia (1)

Gravat del setge de Barcelona (1697) / Institut Català de Cartografia

El bombardeig de 1713-1714

Encara no havien passat cinquanta anys de la massacre de Vendôme, que els seus macabres deixebles Pòpoli i Berwick, en nom de Felip V i de Lluís XIV, van sotmetre Barcelona a un nou bombardeig. Aquesta vegada, en el context de la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica. Aquell bombardeig és un dels episodis més coneguts de la història de Catalunya, però no és ociós recordar com van anar les coses. Entre els mesos de març i d’abril de 1713, les potències que donaven suport a la causa austriacista es van retirar progressivament del conflicte a canvi d’importants compensacions territorials i comercials. Els Tres Comuns de Catalunya, la màxima representació política del país, va votar la resistència a ultrança, i l’eix borbònic, l’Aliança de les Dues Corones, va reaccionar posant setge a Barcelona.

Setge i bombardeig de Barcelona (1713). Font Arxiu Historic de Catalunya

Bombardeig de Barcelona (1713) / Arxiu Històric de Catalunya

Durant quatre-cents catorze dies (des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714), primer Pòpoli —destituït per la seva incompetència— i després Berwick es van esforçar a destruir Barcelona, símbol de la resistència catalana. Al llarg d’aquells tretze mesos llargs es van llançar milers de bombes sobre Barcelona que, s’estima, van causar la mort a 4.000 persones (el 10% de la població) i la destrucció de totes les defenses de la ciutat i de tots els edificis situats en el primer perímetre interior del clos murallat.

Setge i bombardeig de Barcelona (1714). Font Musée de l'Armé. Paris

Bombardeig de Barcelona (1714) / Museu de l'Exèrcit de París

El bombardeig de 1842

La Barcelona de 1842 era una olla a pressió de conflictivitat social. La ciutat, encotillada dins les muralles manu militari pel règim borbònic, reunia tots els estrats de la societat, enfrontats en un clima de tensió permanent que anunciava una explosió de violència. I aquella vegada, l’esclat de la revolta va venir de la manera més insospitada: segons algunes fonts documentals, un grup de treballadors que tornava a la ciutat després de tota una jornada extramurs, es van negar a pagar el burot, és a dir, la taxa d’entrada d’aliments a la ciutat, del vi que havien dut de casa per dinar. Segons altres fonts, no eren més que uns contrabandistes. Sigui com sigui, l’avalot es va estendre com la pólvora, i al cap de les hores les classes populars de la ciutat estaven en peu de guerra per reivindicar des del control dels preus dels aliments, fins a l’enderroc dels convents i l’expulsió dels frares. En aquell escenari, els republicans, partidaris d’enviar Isabel II al calaix de la història, van aconseguir la direcció del descontentament social.

Bombardeig sobre Barcelona (1842). Font Universitat de Barcelona

Bombardeig de Barcelona (1842) / Universitat de Barcelona

El capità general de Catalunya Van Halen i el seu exèrcit,  atemorits pels esdeveniments, es van refugiar a Montjuïc. Prou motiu per fer saltar el patriòtic Espartero del cul del seu tron. El regent d’Espanya va ordenar el bombardeig indiscriminat de la ciutat: 1.014 bombes que van costar la vida a trenta persones i la destrucció de 462 edificis. Després va arribar una brutal repressió: 13 condemnes a mort, 80 condemnes a presó, una sanció de dotze milions de rals i la dissolució de totes les associacions de treballadors.

Bombardeig sobre Barcelona (1842). Font Wikimedia

Bombardeig de Barcelona (1842) / Wikimedia

El bombardeigs de 1937 i 1938

Espartero va morir l’any 1879 sense haver pogut bombardejar de nou Barcelona, “pel bé d’Espanya”. Seria Queipo de Llano, un dels líders destacats de la rebel·lió militar franquista de 1936, qui, quasi un segle més tard, prendria el relleu quan va proclamar: “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao, en una gran fábrica, y Barcelona, en un inmenso solar”. Les aviacions dels règims nazi alemany i feixista italià —aliats del bàndol rebel franquista durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)— van bombardejar objectius civils amb moltes ganes, amb el propòsit de minar el suport d’àmplies capes de la societat a la causa republicana. Sobretot a Catalunya. I, sobre Barcelona, símbol de la resistència catalana i republicana —reconegut, fins i tot, pel comandament rebel franquista—, els incondicionals aliats del Glorioso Alzamiento Nacional van llançar milers de bombes. Entre el febrer de 1937 i el gener de 1939, hi va haver 385 bombardeigs que van causar la mort de 2.750 persones, ferides greus i molt greus a més de 7.000 i la destrucció de més de 1.800 edificis.

Bombardeig sobre Barcelona (1937). Font CCMA (1)

Bombardeig de Barcelona (1937) / CCMA

Pel davant, pel mig i pel darrera, hi ha altres episodis tant o més reveladors: el 1641 i el 1652, a l’inici i a les acaballes, respectivament, de la Guerra dels Segadors; o el 1691, a l’inici de la Guerra dels Nou Anys; o el 1705 i el 1706, a l’inici de la Guerra de Successió; tots amb un elevat balanç de víctimes. De tants episodis, un és especialment destacable: el bombardeig dels dies 16, 17, i 18 de març de 1938. En només tres jornades, els aliats de Franco van llançar sobre Barcelona més de 44.000 quilos de bombes, que van causar la mort de 875 persones (757 adults i 118 infants).

Imatge principal: Bombardeig de Barcelona (1938) / Viquipèdia

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat