"Magí, ara que m'hi fixo, en aquesta foto que tenim just al darrere, t'assembles una mica al Louis C.K., no?", li deixo anar. És una d'aquelles tonteries que llences per trencar el gel amb algú a qui acabes de conèixer. "Ah, mira, jo no me la pelo davant d'altres persones, però sí que m'agrada, sí". Gel trencat. En Magí Garcia, altrament també conegut com a Modgi, ha treballat a Massimo Dutti i al Jueves. L'han fet fora de BTV (i d'algun lloc més) i ha dimitit com a guionista del Zona Franca (tot i que continua escrivint per l'Està passant). És un dels perpetradors de La Sotana, un pòdcast del Barça, és a dir de... de... de... (joder, estem fatals d'icones i estrelles) i, com a membre del Soterrani, un dels pioners de l'stand-up comedy en català. Faceta, la d'humorista, que últimament està practicant amb Mític, espectacle (una hora d'acudits disparant a tort i a dret) que aquest estiu segueix presentant per tot el territori. Si sou mandrosos, també el podeu veure al seu web o a Filmin. Pageu els 7 euros que costa. En Modgi és autònom, us ho agrairà.
Com entres en el món de l'stand-up?
Entro per YouTube. M'interessava escriure humor i als Estats Units es feia un tipus de comèdia més enfadada. Els còmics allà estaven més deprimits, i això a mi m'agradava. Va ser així que vaig començar a consumir stand-up comedy per YouTube.
Aquí teníem El Club de la Comèdia, però feia una mica de... mania.
Per a la nostra generació, sí. Crec que El Club de la Comedia era una cosa més pensada per als nostres pares. No recordo qui ho explicava, però algú em deia una vegada que a Catalunya i a Espanya l'stand-up comença diferent. Als Estats Units va començar als bars i de mica en mica va anar creixent fins que va arribar a les teles. Aquí va ser al revés, va començar a la tele i a partir de posar-se de moda al Club de la Comèdia, comença a sorgir una escena. La generació d'humoristes que vam sortir després anem una mica en contra d'aquest humor més familiar, per a tots els públics i més blanc.
Al món anglosaxó l'stand-up comedy sempre ha estat més punyent, àcid i corrosiu.
Sí, que és el que és divertit. Estar en la frontera aquesta del que pots dir o no pots dir, anar provant i trobar la manera de fer-ho divertit és el més interessant de la nostra feina.
Estàvem amb els vídeos d'humoristes americans a YouTube.
Jo crec que aquest interès sorgeix a la postadolescència, d'estar enfadat i m'adono que tot era mentida: tot el que t'havien venut, tots els somnis que tenia... Va coincidir amb el fet que per a la meva generació, internet va començar a ser d'ús més personal: comencem a escriure blogs, una mica més tard apareix Twitter... A l'època dels blogs ens vam ajuntar uns quants que ens agradava escriure humor. Així ens vam conèixer amb el Joan Ferrús...
Joan Ferrús: els del sud ens mataran a tots!
Valero Sant Martí era Déu, i encara ho és. També ens vam conèixer amb el Tomás Fuentes. Estava el Jair Domínguez, que també tenia el seu propi blog. A poc a poc, vam anar fent una comunitat que va créixer de cop amb l'aparició de Twitter. Va ser aleshores que Guillem Martínez, que en aquella època portava la part digital del Jueves, ens agafa com a redactors per a la web de la revista. Allà va ser on vam començar a escriure d'una manera una mica més professional, fent les nostres factures de 20 euros per article.
El Jueves és la Masia del nostre humor.
Va ser una escola increïble. Allà ens vam ajuntar dues generacions, la de Manel Fontdevila, Albert Monteys, Paco Alcázar i companyia, i la nova generació. Tots, gent de moltíssim talent. Allà vaig aprendre molt.
Quan comences a pujar als escenaris?
Passava que aleshores no hi havia stand-up en català. Jo vaig començar a fer stand-up en castellà. Anava a bars com el Medi o el Barcelona Comedy Club, i allà tothom feia comèdia en castellà.
Per què?
No ho sé. Al principi, tenia aquesta sensació que si ho feia en català tallaria el rotllo. Per això sempre estaré agraït a Josep Català. Va ser la persona que ens va agafar uns quants, alguns que ho fèiem en castellà, i d'altres com la Maria Rovira (Oye Sherman), que ja havia fet coses en català, però no era ben bé stand-up. Va ser aleshores que neix El Soterrani amb la vocació de fer stand-up comedy en català, perquè és la nostra llengua i ens expressem així. Ell va ser el primer que va veure que podia haver-hi una escena de stand-up en català que podria interessar la gent.
El Soterrani va néixer amb la vocació de fer stand-up comedy en català, perquè és la nostra llengua i ens expressem així
Sempre tenim aquest prejudici que la nostra és una llengua molt queca o només donada a certs cercles de la suposada alta cultura.
Que el català no serveix al carrer, és mentida, és fals. Això passa perquè la representativitat del català s'ha reservat només a un canal de televisió i dues ràdios. Però el català té un ventall molt més ample i no té per què ser només el català normatiu. Nosaltres estem parlant aquí un català que, segurament, és una puta merda de català, però és un català que està viu. La resta són tòpics. Passa amb el doblatge. Sempre es diu que el doblatge en català queda molt postís perquè diuen coses com: "Ets un tros de quòniam". Però el doblatge en castellà també és postís. Qui diu: "Mueve tu asqueroso culo de aquí"? I al final ho han acabat normalitzant. Crec que és una mena d'hegemonia cultural castellana que fa que ompli tant el llenguatge culte com el llenguatge de les classes populars. Però el català de les classes populars està molt viu.
Et retreus no haver començat abans a fer comèdia en català?
M'ho retrauria si no ho hagués fet. Però, tot i que em va costar, ho vaig fer. Ha sigut una evolució natural. Tinc sensació de temps perdut amb altres coses: amb haver fumat molts porros, per exemple. Amb això sí, però amb el tema de l'idioma crec que he recuperat el temps perdut.
Les drogues ajuden a crear humor?
No, això és mentida. Quan fumava porros, sempre tenia una llibreta a la tauleta de nit per si em venien idees, apuntar-les. Quan les repassava l'endemà, m'adonava que eren autèntiques aberracions. No podies aprofitar absolutament res. Eren el fruit d'una ment malalta i boja. A mi les drogues no m'ajuden.
Guardes aquestes llibretes?
No les guardo perquè, com que anava fumat, les he perdut totes.
Encara que la gent et tingui vist o sàpiga qui ets, si als 30 segons no estàs fent gràcia, els hi és absolutament igual. Els cauràs malament
L'escenari impressiona?
Encara que la gent et tingui vist o sàpiga qui ets, si als 30 segons no estàs fent gràcia, els hi és absolutament igual. Els cauràs malament. I crec que és bastant just. Per això m'agraden tant els open mics, perquè són superjustos: si ets bo o portes bons acudits, aixecaràs l'espectacle. Si no, és igual qui siguis, perquè et menjaràs una merda. Jo he vist gent famosa, boníssima, menjar-se una merda. I menjar-se una merda és una cosa sana de tant en tant.
Es poden dir noms?
Jo m'he menjat unes quantes merdes. I està bé. Et diu que has de treballar més i que tothom pot fer un gran set de comèdia de 5-10 minuts i tothom pot fer un set desastrós. No et pots acomodar. Jo m'he enfonsat en un escenari, i és sa, perquè si no et passa, crec que és perquè no t'estàs arriscant. O no estàs provant coses.
Hi ha una preparació escènica a l'hora de treballar els monòlegs?
Sí, per fer el Mític, per exemple, vaig mirar molts especials de còmics nord-americans que m'agradaven. Me'ls mirava des del punt de vista de ritme i estat anímic.
Quins eren aquests referents?
Vaig mirar molt de Chris Rock, l'Ali Wong, el George Carlin... Vaig mirar molts clàssics. Era una de les coses que em feia ballar el cap del Mític: sabia que tenia bons acudits, però volia que fos sòlid com a espectacle. Per sort vaig tenir l'ajuda de l'Ignasi Taltavull, que ha dirigit l'espectacle fent que fos molt més que una suma de bons acudits, que no hi hagués canvis de ritme o de to molt bruscos. A mi m'agrada molt quan veus un show de stand-up i no te n'adones i ja portes 40 minuts. Però fer monòlegs és pura inseguretat. Cada vegada que feia un xou d'una hora, me'l gravava en àudio o en vídeo, i després me'l repassava a casa per veure les parts que no funcionaven i tornar-les a escriure. És una inseguretat malaltissa, però que t'acaba donant un producte sòlid. Però el camí és bastant tortuós, la veritat.
L'humor és com un ens viu, en aquest sentit d'anar revisant els acudits nit rere nit?
Sí que és viu, perquè coses que fan gràcia avui, d'aquí a un any no en faran. I coses que feien gràcia fa 10 anys, avui són terribles. L'humor és viu perquè la societat evoluciona i tu no et pots ancorar en els mateixos acudits. Això també es nota molt amb la música. Als setanta el rock era una música progressista i ara és una música que reivindica la llibertat individual i valors més de dretes. Crec que la societat es va movent i tu has de moure't en aquesta direcció.
Has de ser poc conservador per tenir imaginació perquè has d'anar cap a llocs que no estan il·luminats
En aquest moviment de la societat, la dreta s'ha apropiat del llenguatge o les formes d'expressió tradicionalment de l'esquerra.
Sí, perquè no tenen imaginació. Tenen coses com les armes o la capacitat de mobilització, però imaginació... Has de ser poc conservador per tenir imaginació, perquè has d'anar cap a llocs que no estan il·luminats i has d'imaginar-te'ls. La dreta sempre ha funcionat així, sempre ha sigut molt de robar l'estètica. Això és el que passava els vuitanta i els noranta amb els pelaos nazis, que es van apropiar de l'estètica dels skinheads originals, que no eren de dretes.
Correm el risc de creure'ns que són ells els qui actualment estan fent servir el llenguatge més transgressor i punk.
La dreta s'ha apropiat del valor de la transgressió, però és que la transgressió per ella mateixa no és un valor. Si jo et foto un cop de puny, estic transgredint. Però no estic comunicant res que estigui millorant la situació. Segurament, estem empitjorant molt la nostra relació. Transgredir per transgredir no és un valor. Transgredir per trencar una norma que és negativa o que és conservadora, sí que és un valor. I la dreta s'ha apropiat d'una transgressió que és una transgressió negativa. És una transgressió de reivindicar el dret a ser un fill de puta.
Ho tens present això, a l'hora de crear?
Sí. A mi m'agrada molt Richard Pryor, que feia coses molt avançades parlant de raça, però feia acudits superhomòfobs.
Eddie Murphy encara era pitjor.
Molt pitjor. És una cosa que jo no vull que em passi. Intento ser conscient i que no em passi. El món canvia i tu has d'anar evolucionant amb ell. Dels clàssics em fixo en George Carlin, que feia acudits que potser no eren tan graciosos, però que no han passat tan de moda, perquè estaven més ben pensats.
A mi m'agrada riure'm de coses que són tabú, que són depriments. Coses que normalment no es poden dir en converses familiars o de feina, però crec que estan en l'inconscient de tots
Quin és l'objectiu del teu humor?
A mi m'agrada riure'm de coses que són tabú, que són depriments. Coses que normalment no es poden dir en converses familiars o de feina, però que estan en l'inconscient de tots. Em fa molta gràcia les desgràcies portades cap a una cosa divertida sense ser cruel: la malaltia, la mort... Són coses terribles, però si aconsegueixes convertir-ho en un acudit divertit, és fantàstic. Molt probablement, hi hauria gent que ho farà de manera molt destralera i serà cruel amb gent en cadira de rodes, per exemple. En canvi, si tu intentes donar-li la volta, fent un acudit en què et situes per sota de la persona que va en cadira de rodes i això acaba fent que la gent es rigui de tu, no de la persona que va en cadira de rodes, vol dir que podem ser una societat que intenta no comportar-se com unes bèsties salvatges.
Però sí que necessitem una via d'escapament i la comèdia és una. Segurament la més sana, molt probablement.
Sí, tot i que jo no crec gaire en el rotllo aquest del còmic com el guru de la tribu i tot això. Hi ha gent que no la necessita, la comèdia. Igual que hi ha gent que no necessita la música. A mi, aquesta gent em sembla d'un altre planeta. La comèdia ha d'existir, tot i que en un món perfecte no existiria. En un món on tothom fos feliç, les coses anessin bé, no hi hagués fam, no hi hagués malaltia, no hi hagués mort, no hi hagués tristor, no faria falta la comèdia perquè estaríem bé tota l'estona.
És una visió una mica... distòpica. Seria aquella fartamenta de felicitat del Show de Truman.
Sí, però en realitat no és distòpica, en realitat és utòpica. Tant de bo existís. Però com que hi ha coses terribles...
Ets utòpic, tu?
Soc utòpic i no. Soc una persona bastant tremendista. Tinc una visió tràgica de la vida, perquè crec que és literalment una tragèdia. La vida és això, neixes i ja saps que et moriràs i els que estimes també, i no pots fer res per evitar-ho. Tot i que ens comportem com si no ens haguéssim de morir i això és molt divertit. Aquest és un món tot tràgic, però si tu mires amb una mica de distància, ho fa més divertit. A mi l'humor m'ajuda a no suïcidar-me. A no deprimir-me encara més. Però no és terapèutic. Terapèutic és la teràpia. L'humor és divertit i sí que et pot ajudar a passar un mal tràngol. Però si estàs fotut de veritat, has d'anar a teràpia i rodejar-te de la gent que t'estima.
Has anat alguna vegada a teràpia?
No, no he anat a teràpia. Quan vaig tenir ansietat, vaig trucar al metge de la Seguretat Social perquè em donessin visita i em van receptar pastilles per telèfon.
No!
T'ho juro.
Les vas prendre?
Les porto a la motxilla com una mena d'amulet.
I això ja et fa sentir bé.
Exacte. Tinc un flotador per si passa alguna vegada. Portar-les a la motxilla ja em fa estar tranquil.
En un món on tothom fos feliç, les coses anessin bé, no hi hagués fam, no hi hagués malaltia, no hi hagués mort, no hi hagués tristor, no faria falta la comèdia perquè estaríem bé tota l'estona
Això respon una mica a la imatge tòpica i típica de l'humorista que riu per fora i està torturat per dins amb aquesta visió catastròfica del món.
Tots estem una mica torturats. La diferència és que nosaltres expliquem acudits. No crec que siguem especials. Els còmics sempre som persones que expressem el que és ser una persona. Però no crec que tinguem una sensibilitat especial, com no la té un director de cinema o un músic. Crec que som gent que sabem convertir en comèdia les coses que ens passen. Igual que un s'expressarà fent una taula de fusta o una pel·li.
Vosaltres que teniu experiència... Quan s'incomoda el poder amb l'humor, és que la feina està ben feta?
És irònic perquè crec que és així i a la vegada és quan perds la feina com li ha passat al Manel Vidal i al Joel Díaz, però crec que sí. De la mateixa manera que avui dia sembla que estiguis incomodant el poder i en realitat no ho estàs fent. Avui dia els acudits sobre la monarquia tenen una aura o una pel·lícula de transgressió, però en realitat no estàs molestant a ningú. Ja ningú censurarà per fer un acudit sobre la monarquia, ni a la tele ni a la ràdio. En canvi, acudits sobre la gent que mana, com poden ser acudits sobre partits polítics, sí que et poden fer perdre la feina.
Com vau viure tot allò?
Molt malament, la veritat, perquè no ens esperàvem que la cosa acabés així. No ens esperàvem que fos tan radical com tallar un cap, com es va demanar tallar el cap del Manel. I clar, el Manel és el nostre amic, creiem que s'havia actuat de forma injusta en aquell moment. Per això vam decidir, tant el Joel com jo, dimitir.
Us vau sentir utilitzats: TV3 us va voler fitxar per donar aquesta imatge de modernor, però a l'hora intentar domesticar-vos?
Sempre que fas una feina, t'estan utilitzant i tu has d'intentar utilitzar la persona que et dona feina. L'empleat sempre és utilitzat. Però crec que sí que hi va haver un punt d'això, de voler agafar la imatge de la transgressió sense voler-ne assumir les conseqüències. És una mica decebedor, però encara tenim La sotana, encara tenim els escenaris per anar a fer comèdia. Hem de ser conscients que hi ha un lloc on es fa una comèdia més mainstream, com són la tele o les ràdios grans, i hi ha espais on es fa una comèdia més lliure, com són els pòdcasts, els teatres i que intentar transportar un espai a l'altre, fins ara no ha sortit bé.
Tenir el flotador de La sotana us permet fer el que us dona la gana a les altres feines?
Això és molt important, però és al revés. A La sotana fem el que ens dona la gana perquè tenim feines. L'Enric (Gusó) és enginyer tècnic i treballa de tècnic de so, l'Andreu (Juanola) fa col·laboracions ara que ha deixat la feina, el Joel (Díaz) també fa ràdio, el Manel és guionista, jo també soc guionista. A La sotana el que no tenim és por de perdre una feina. Crec que la por i la comèdia no poden ser dues cares d'una mateixa moneda. Una cosa espanta l'altra. El més divertit de La sotana és que encara som cinc amics que ens ajuntem per fer birres i passar-nos-ho bé. Per intentar fer-nos riure els uns als altres. Crec que la gent això ho percep i a més, no ho troba en productes més mainstream.
Us preocupa mantenir-vos fidels a aquesta honestedat? Segur que us deuen haver temptat diverses vegades.
Sí, el diable té moltes formes. És un dels motius pels quals no tenim anunciants, ara per ara, perquè no ens agrada el que ens demanen o el que ens obliguen a fer. Si els patreons veuen que ens venem, es donaran de baixa. Ens financen perquè encara diem les burrades més grosses, com la Nadala del Bartomeu, on potser la vam clavar i el que dèiem era veritat.
Com estan tots els vostres temes judicials?
Ara mateix, tranquils. Hem passat èpoques d'ansietat i d'advocats, però ara bé. Crec que el que actualment té problemes és Bartomeu, justament.
Vas votar el 23-J?
Vaig anar a votar com qui agafa una moneda i la llança a la Fontana di Trevi. I el que jo vaig votar ara mateix està desfent-se.
No van treure representació?
No, no van obtenir representació.
Tenies por del que podria haver passat de guanyar el bloc de dretes?
Jo no, però sí que em va costar entendre la por que tenien altres col·lectius. M'ha fet llàstima veure molta gent jove votant al PSOE i creient-se la moto del PSOE i el vot útil. Però també vaig entendre que hi ha col·lectius que no són el col·lectiu independentista, minories com la del col·lectiu LGBTIQ+, les dones o la gent racialitzada, que per por que els fotessin pallisses, per por a viure un retrocés dels seus drets, optessin pel vot útil del PSOE. El que no entenc és per què els catalans, una minoria nacional, hem de renunciar als nostres drets, votant el PSOE, que és el partit en què durant el seu mandat s'han infiltrat policies a moviments independentistes. Hi ha gent del moviment independentista que té por que els entrin a casa i se'ls emportin a jutjar-los a Madrid. Aquesta gent també tenen drets i també s'han de respectar aquests drets. Per això el vot útil aquest del PSOE jo no me'l creia. Però he entès la gent que l'ha exercit.
Sempre has sigut independentista?
Sempre he sigut català. Segurament durant una època amb vergonya, perquè a L'Hospitalet, al barri on vivia, només jo parlava català a casa i la gent gran del mercat de Collblanc, on treballaven els meus pares. Al pati del col·legi parlàvem castellà, fins i tot entre companys catalanoparlants. Això és estrany, perquè vol dir que a les classes baixes se'ls ha robat el català. Quan dues persones catalanoparlants es coneixen i parlen en castellà és una cosa molt estranya. No és natural. Vol dir que alguna cosa ha passat aquí. A mi em va costar prendre consciència d'aquesta diglòssia. I a partir de la llengua vaig començar a prendre consciència del que significava ser català.
I et fas independentista.
No soc una persona molt activa amb les meves creences polítiques. Suposo que va ser a partir de veure que no passava res per ser-ho. De mica en mica, molta gent que no havia estat militant del moviment independentista es reconeixien independentistes. Ja no era un tabú ni semblaves un xalat o un extremista. A poc a poc em vaig treure els complexos de damunt. I després, el 2017 ja va ser increïble. Gent que jo no hagués dit mai que eren independentistes, dient que ho eren, o que com a mínim estaven a favor que Catalunya pogués autodeterminar-se.
Com has viscut tot el que passat des d'aleshores?
Ha sigut com els lemmings quan se suïciden col·lectivament llançant-se pel precipici. Ha sigut una davallada darrere l'altra. Està tot molt trencat entre la màgia i el cinisme. Hi ha l'independentisme màgic de qui encara creu que tot es pot aconseguir, que el mandat de l'1 d'octubre s'aplicarà i Puigdemont tornarà pujat damunt d'un cavall i la gent el rebrà amb els rams. I hi ha el cínic que ens diu que com ens hem pogut creure tota aquesta merda que no era més que un engany. I això és el més perillós, perquè quan la gent es frustra i es torna cínica, és quan pot virar cap a ideologies d'extrema dreta, que és el que ha passat.
Crec que de qualsevol tema se'n pot fer bons i mals acudits. No s'han de prohibir els temes, s'han de prohibir els mals acudits
Es pot fer humor de tot?
Es pot fer humor de tot, menys del PSC, crec. Jo vull pensar que el tema no és el problema si tu el fas bé. Si tu fas un acudit sobre un tema i a la majoria de la gent no li agrada, molt probablement la gent tingui raó i l'acudit sigui dolent. Crec que de qualsevol tema se'n pot fer bons i mals acudits. No s'han de prohibir els temes, s'han de prohibir els mals acudits.
A part de tu a qui hem d'anar a veure?
A mi m'agrada moltíssim la Irene Minovas, sempre em fa riure. El Norbert Palazón, em fa molta gràcia també. I en general, anar a l'open mic que condueix el Marc Oliva i veure tot de còmics nous que estan sortint. Gent jove boníssima, més bona que els que estem aquí. Ens hem de posar les piles.
Et preocupa el pas del temps, fer-te gran?
Té una cosa positiva, que és que et pots cagar a sobre i no has de donar explicacions a ningú. Jo estic desitjant que arribi aquest moment.