"Ara mateix el meu estiu és una mica difús, tinc un festival de cinema, l'Atlantida Film Fest, que comença el 23 de juliol, el mateix dia que se celebren unes eleccions generals. Ja veurem com va". Bé, segur que anirà bé si qui l'organitza és Jaume Ripoll, una de les persones que més i millor sap (i més estima) de cinema a casa nostra. Cinefília que el fundador de Filmin ha evocat a Videoclub. Las películas que cambiaron nuestra vida, recorregut per la història de la indústria del cinema al nostre país a través de la mirada del nen que treballava al videoclub del seu pare a Palma recomanant pel·lícules als futbolistes del primer equip del Reial Club Deportiu Mallorca i ha acabat esdevenint una figura essencial de l'audiovisual al capdavant de la plataforma que millor tracta el setè art. Diu que la culpa de tot és de l'editor, "que em va trucar i em va proposar si m'animava a escriure un llibre".
Crec que la primera resposta va ser negativa.
M'ho vaig pensar. Tenia molt clar que no havia de ser un llibre sobre el Filmin. Perquè la nostra és una història amb moltes veus i jo no volia exposar només la meva. Però sí que vaig pensar que podia ser interessant escriure un llibre que, des de la visió d'una persona que ha estat vinculada des dels cinc anys al món del cinema, parlés de com ha canviat la distribució i els hàbits de consum de pel·lícules al llarg d'aquestes últimes dècades. Les llibreries van plenes de llibres d'actors i actrius, de directors, llibres de producció, molts llibres de crítica, però no n'hi ha que parlin d'aquesta gran indústria, i jo he viscut en primera persona molts d'aquests canvis. Un llibre que no va destinat al professional del sector, sinó a l'amant del cinema que vol saber com funciona aquest món.
Ets lector de biografies de cinema?
No, realment no. Últimament, he llegit El director es la estrella, el llibre d'entrevistes a directors de cinema de Peter Bogdanovich. M'agrada llegir, però llegeixo sobretot assaig. En aquest sentit, no tenia cap referent, que també és el que m'ha permès ser més lliure i no intentar imitar o copiar cap altre creador. Tenia clar que el llibre havia de ser com un viatge, que comencés en els anys del cinema de poble, per acabar amb l'esclat d'Internet i els festivals híbrids passant pel videoclub i les pel·lícules en VHS i la revolució del DVD. Cinc etapes del canvi en la distribució del cinema estructurades al llarg de 25 capítols.
El llibre havia de ser com un viatge, que comencés en els anys del cinema de poble, per acabar amb l'esclat d'Internet i els festivals híbrids passant pel videoclub i les pel·lícules en VHS i la revolució del DVD
Un viatge que es mou molt bé entre la part més assagística i el relat personal.
És un relat personal, però tampoc és ultranostàlgic. La meva idea no ha estat induir a pensar que tot temps passat era millor. És l'anàlisi de l'evolució de la indústria cinematogràfica d'algú que s'ha criat entre videoclubs.
Alguna cosa trobaràs a faltar d'aquella època de pel·lícules en VHS.
A tots ens agradaria incorporar el millor del passat amb el millor del present i combinar-ho, com si fóssim alquimistes. Però, realment penso que, avui per avui, com a espectadors, som els espectadors més privilegis de tots els temps, perquè ho tenim tot a l'abast d'un sol clic a un preu més que raonable. Sí que és veritat que abans, com a client de videoclub, podies passar-te moltes hores passejant-te per les prestatgeries, mirant les novetats, el fons de catàleg, i no tenies la sensació que estaves perdent el temps, ben al contrari, t'ho estaves passant bé. Ara, quan passes deu minuts a una plataforma i no has escollit una pel·lícula, t'entren tots els mals.
Som els espectadors més privilegis de tots els temps, perquè ho tenim tot a l'abast d'un sol clic a un preu més que raonable
L'algoritme ha matat la incertesa de descobrir per error, d'haver-nos d'empassar pel·lícules infumables perquè havíem pagat per llogar-les.
El plaer de la descoberta està més qüestionat. L'altra cosa que ha canviat és la impaciència. Molts cops abandonem les pel·lícules abans d'hora. No els donem temps suficient perquè es desenvolupin. Tenim tant per veure, que si una pel·lícula no ens agrada al cap de vint minuts, la treiem i en posem una altra. Això ens provoca que mai no acabem de gaudir del tot res.
Els que esteu rere les plataformes teniu en compte aquest fet a l'hora de seleccionar els títols que incorporeu al vostre catàleg?
No. I posaré el cas de Berlin Alexander Platz, una de les sèries menys vistes a la història de Filmin. Només el 2% de la gent que la va començar a veure, la va acabar. Així i tot, la vam renovar tres anys seguits perquè vam considerar que era una sèrie de molta qualitat que hi havia de ser a la plataforma.
Era inevitable que la teva història fos aquesta.
Vist així, sí. He estat molt afortunat, tot i que van ser les desgràcies familiars, les que em van facilitar que conegués el Juan Carlos Tous i que d'allà pogués sorgir l'experiència de Cameo i posteriorment Filmin. Però sí, he tingut la sort, com molts altres, d'haver estat educat en el cinema. Molts dels que vam créixer als 80 som de la generació del videoclub. Ara hi ha la idea que el millor espai per veure pel·lícules són les sales de cinema, i no ho qüestiono, però jo vaig aprendre a estimar el cinema en un videoclub.
De Quentin Tarantino a Álex de la Iglesia, són moltíssims els directors d'aquesta generació que defensen la cinefília de videoclub.
És cert. I no hem d'oblidar com ha millorat la qualitat de l'experiència. Perquè abans les pel·lícules del videoclub es veien amb 4 terços, doblades al castellà i d'aquella manera. Ara, fins i tot quan veiem cinema a casa a través de les plataformes, la qualitat és infinitament millor.
Tens reproductor de VHS?
Sí, a casa de ma mare tenim una habitació on guardem la filmoteca del meu pare, tota una prestatgeria de pel·lícules en VHS. I al menjador tenim el reproductor. No les acostumo a veure perquè tinc por que els capçals del reproductor devorin la cinta (riures). Però només de veure les cobertes d'aquestes pel·lícules, ja faig un viatge mental al meu passat.
Ho expliques al llibre, a mitjans dels anys 90 el teu pare ja defensava que el futur del cinema passava per la digitalització.
El més curiós és que el meu pare no era una persona molt tecnològica. Era una persona que no tenia ordinador, però, en canvi, sí que tenia aquesta visió. Va obrir un videoclub quan a Mallorca ningú tenia reproductor i més tard va començar a distribuir DVDs quan a l'illa ningú tenia aparell de DVD. Però, així i tot, em va sobtar que un home que aleshores tenia 54 anys, donés amb la clau del futur del cinema. Ho va dir a mitjans dels 90 i ara ja és una realitat.
Trobo a faltar la personalitat cinematogràfica en les pel·lícules amb aspiracions comercials
La teva cinefília va començar amb Brazil de Terry Gilliam.
És una pel·lícula malaltissa que vaig veure de nen estant malalt. La millor combinació possible. En un món com l'actual, on el cinema convencional tendeix a semblar-se tant l'un amb l'altre, són molt necessàries aquestes pel·lícules amb personalitat. Trobo a faltar la personalitat cinematogràfica en les pel·lícules amb aspiracions comercials.
Hi ha poc risc i segell d'autor en el cinema comercial actual.
Això és inqüestionable. Crec que és una deriva que neix als 80 i que no podem atribuir a la irrupció d'internet. Va començar aleshores i ha anat en augment fins a l'actualitat.
L'èxit de Filmin evidencia que hi ha una audiència que vol un cinema diferent
Per això és important l'existència de plataformes com la vostra, que premien el cinema d'autor.
L'èxit de Filmin evidencia que hi ha una audiència que vol un cinema diferent, i aquí, més enllà dels llargmetratges de ficció o no-ficció, també incloc les sèries. Si no hi hagués públic, nosaltres no estaríem aquí. Però no és menys cert que, en un entorn globalitzat, la majoria de les plataformes globals ocupen cada vegada més quota de mercat i fa que sigui més difícil que les obres que volen anar per altres camins tinguin els recursos necessaris per poder-ho fer.
També començo a intuir, i és una percepció molt personal, que aquestes plataformes més convencionals, o més comercials, van i vénen, però vosaltres, en canvi, us manteniu en una línia constant. Ara penso en Netflix i la deriva que ha tingut en els darrers mesos. Ja ningú parla de Netflix!
Hi ha un públic inquiet que es manté. Una de les coses més boniques que ens ha passat des dels nostres inicis és que la fidelitat del subscriptor de Filmin és molt elevada. La temptació, que hi és, i s'ha d'evitar, de renunciar a allò que t'ha portat fins aquí, és el camí més curt cap al fracàs.
Com recordes el Jaume Ripoll de 9 anys, que recomanava pel·lícules als futbolistes del Mallorca que anaven al videoclub del seu pare?
Ho penso ara i crec que devia ser insuportablement repel·lent. En aquest capítol sí que sento nostàlgia de la meva infantesa i, sobretot, nostàlgia de la mirada. Perquè és en aquests anys d'infància i adolescència que descobreixes tot per primera vegada. Sí que tinc curiositat per saber què pensaven aquells a què recomanava pel·lícules un nen de 9 anys a un videoclub. Fins ara ningú m'ha denunciat. Alguna cosa bé devia fer.
Per a tu devia ser fascinant: un nen de 9 anys que el seu pare té un videoclub al costat de l'estadi Lluís Sitjar i que bona part de la plantilla del primer equip del Mallorca passava per allà a nodrir-se de pel·lícules després dels entrenaments.
Era un somni, perquè soc molt futboler. Amb 9 anys no pots ser prescriptor de res, però sí que soc un gran defensor d'aquesta figura, la de prescriptor. La de l'amic, la del conegut, la del dependent, la del crític que et recomana veure una pel·lícula, escoltar un disc o llegir un llibre. Que bonica és aquesta sensació.