Fa una setmana parlàvem de The Wire com la millor sèrie del segle amb l’excusa d’una llista elaborada per la BBC que la col·locava en la primera posició. Doncs bé, avui toca parlar de la segona, Mad Men, que seguia de prop a l’obra d’HBO, plataforma que també apareix en la història d’aquesta sèrie, però d’una manera diferent.
Los Soprano, A dos metros bajo tierra, The Leftovers, o ara Succession són clars exemples del bon ull que HBO ha tingut sempre per les ficcions de gran qualitat. Però quan Matthew Weiner, que precisament havia estat guionista de Los Soprano, els hi va presentar la idea d’una nova sèrie sobre homes mudats que fumaven molt, els responsables de la plataforma no la van voler comprar, perquè els hi va semblar que no hi passaven gaires coses. Al final, Mad Men va acabar a AMC, i set temporades i cinc Emmys a millor drama després, no hi ha dubte que aquella decisió d’HBO va ser un error històric.
Sota la superfície
Sí, és veritat, a Mad Men no hi passen massa coses. Almenys a la superfície. No hi ha gaire acció, ni trames excessivament complexes, senzillament descriu la vida dels dirigents d’una empresa de publicitat a la Nova York dels anys 60.
El que aquells executius d’HBO no van saber veure, però, és que el veritable suc de la sèrie es trobava sota la superfície. D’una banda, perquè està plena de subtext. Cada pla, cada objecte i cada línia de diàleg estan plens de significat, i aquests petits detalls acaben tenint més importància que els aparents arguments principals.
D’altra banda, i seguint amb les aparences, la sèrie no està farcida de conflictes externs perquè on realment brilla és en els interns. Tots els personatges fan veure que saben quin és el seu lloc al món mentre per dins lluiten desesperadament per trobar-lo. Una mentida amb la qual ens podem sentir identificats i que Mad Men captura a la perfecció a través del seu protagonista.
Don Draper
Don Draper és un home misteriós i carismàtic que té una gran habilitat: la venda. Això li permet ser un excel·lent treballador en la seva empresa publicitària Sterling Cooper, però també l’ajuda a amagar als altres qui és ell realment.
Perquè en el seu interior, Draper és un home que busca alguna cosa que no trobarà mai, i al mateix temps és un nostàlgic d’un temps que tampoc ha existit. Contradiccions realment complicades que només un actor de la talla de Jon Hamm podria retratar.
I el seu personatge sol podria carregar amb el pes de tota la sèrie. Però no ho fa, perquè l’acompanyen uns secundaris de luxe, ple d’homes sense escrúpols, com Peter i Roger, i de dones secretàries que lluitaran per fer-se un lloc en aquest món d’homes, com Peggy i Joan.
Canvis en els rols de gènere
De fet, el personatge de Peggy Olson (Elisabeth Moss) el podríem considerar com a coprotagonista, perquè el seu ascens al llarg de la sèrie és paral·lel a la pèrdua de rumb de Don Draper. Mentre ella aconsegueix tenir clar el que vol tot i semblar molt insegura a l’inici, ell no sap ni què busca aparentant tenir-ho tot controlat.
El que s’estableix a través d’aquests dos protagonistes és un excel·lent retrat dels canvis en els rols de gènere dels anys 60, on les dones passen de ser menystingudes i discriminades a professionals amb qui competir pels homes blancs, rics i heterosexuals que tenien el món als seus peus i ara se’ls hi ensorra (tot i seguir sent molt més privilegiats).
I és que el que converteix Mad Men en una obra mestra és que mentre “no passa res”, com deien els executius d’HBO, al voltant passa tot: una societat sencera canvia. La sèrie ho captura a la perfecció, a través de l’ambientació, de la roba, dels diàlegs dinàmics i de la forma de fer dels personatges. I així com The Wire aconseguia arribar a l’essència de la vida dels carrers de Baltimore, Mad Men aconsegueix el mateix amb la societat canviant de la Nova York dels 60. La podeu trobar a Amazon Prime.