Barcelona, 23 de setembre del 1930. Vigília de la diada de la Mercè. Fa 94 anys. El règim dictatorial del rei Alfons XIII i del general Berenguer (el relleu del general colpista Primo de Rivera) tocava campanes de rèquiem, i els líders polítics exiliats prenien posicions sobre el terreny, davant la més que previsible possibilitat d’una obertura democràtica (com acabaria essent), per a evitar desesperadament la fi de la monarquia (que no aconseguiria evitar). En aquell context d’expectació (i d’aparent permissibilitat), el diputat Francesc Macià i Llussà, fundador i líder del partit independentista Estat Català, exiliat des del cop d’estat del 1923 i l’enemic número u del règim dictatorial espanyol, arribava discretament a Barcelona.
No obstant això, durant els dos dies següents (24 i 25 de setembre del 1930), el futur president es va donar diversos banys de masses que van alertar l’aparell repressor del règim. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 28/09/1930), el dia 24 (festivitat de la Mercè), Macià va dinar en “un conocido y céntrico restaurante de la ciudad”, acompanyat de Jaume Aiguader (que mig any després esdevindria el primer batlle independentista de la història contemporània de Barcelona) i de Ventura Gassol (que, també mig any després, seria el primer conseller de Cultura de la restaurada Generalitat). La mateixa premsa relata que, durant aquell matí, van ser entusiàsticament aclamats pels carrers de la capital catalana.
D’on venia Macià?
El parèntesi dictatorial imposat per Alfons XIII i Primo de Rivera (1923-1930/31) va imprimir un gir totalment inesperat a la política espanyola. Els partits dinàstics (el Liberal i el Conservador, amb totes les seves variants), que havien dominat la política espanyola des de l’anomenada Restauració borbònica (1874), van desaparèixer per sempre. A Catalunya, la Lliga Regionalista, un partit fundat per a conduir el país cap a la recuperació de l’autogovern (1901) i que havia guanyat la condició de força política hegemònica (1907) tampoc no va poder resistir l’erosió destructiva del vendaval dictatorial. Alguns dels seus dirigents més destacats van col·laborar en la comissió d’aquell cop d’estat i van llençar a les escombraries tota l’obra de Prat de la Riba.
En canvi, durant aquell parèntesi dictatorial, Macià havia dibuixat un camí radicalment oposat. Mentre la Lliga es desintegrava en la clandestinitat, Macià —que s’havia exiliat com el representant d’un independentisme minoritari— adquiria, a passos de gegant, una dimensió política colossal. La gira pels Casals Catalans d’Amèrica (1925), els Fets de Prats de Molló (1926) i el judici de París (1927) havien situat Catalunya i les seves reivindicacions nacionals a les portades dels principals rotatius europeus. Des de “El Cas dels Catalans” (1712-1714), Catalunya no havia estat en boca de l’opinió pública europea. Macià, tan sols amb el seu geni i la seva determinació, havia aconseguit el que Cambó, amb tots els seus recursos i contactes, havia estat incapaç de fer.
Per què Macià era l’enemic número u de la monarquia dictatorial espanyola?
Macià era detestat pel poder espanyol, principalment, per dues causes. La primera era la seva professió. L’Espanya atàvica i eterna (la família reial, els diputats conservadors, les oligarquies latifundistes i les jerarquies militars) no podien entendre que un exoficial de l’exèrcit espanyol s’hagués lliurat a la causa independentista catalana. Ho interpretaven com un fenomen monstruosament antinatural. El professor Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic de la Universitat de Barcelona i un dels màxims especialistes en l’estudi d’aquesta etapa històrica, afirma que, en temps de la II República (1931-1939), el general Franco detestaria el president Companys, però qui odiaria profundament, des de l’època dictatorial, seria el president Macià.
Alfred Bosch, a la seva biografia novel·lada L’avi, diu que Macià “era un home capaç de posar una nació dempeus amb un cop de puny damunt de la taula”. I aquesta era la segona causa per la qual era odiat. Macià sumava a les seves innates condicions de líder, els valors de l’entusiasme i de la confiança (que tenien cert component militar), i això causava un gran desassossec en els cenacles del poder espanyol. Desassossec que es transformava en menyspreu i odi, perquè en interpel·lar la consciència dels catalans (tractant-se de Macià, es podria emprar l’expressió sacsejar), automàticament posava en qüestió la unitat espanyola, és a dir, el pretext que justificava el poder de les classes oligàrquiques espanyoles: el vestuari de l’Espanya atàvica i eterna.
Què va passar amb Macià?
La mateixa premsa relata que l’endemà de la diada de la Mercè (25 de setembre del 1930), Macià, la seva esposa Eugènia Lamarca i la seva filla petita Eugènia (que havien viatjat amb ell des de l’exili de Brussel·les) es van reunir per dinar a casa de la seva filla gran i del seu gendre i dels tres fills de la jove parella, en un pis situat a la primera planta del carrer Provença, 293. Macià hi va anar confiat perquè no havia comès cap delicte en sòl espanyol, més enllà de la naturalesa delictiva que la justícia espanyola li imputava per la seva ideologia independentista. I perquè les responsabilitats pels Fets de Prats de Molló havien estat sentenciades per la justícia francesa, i el govern francès no havia acceptat mai les peticions d’extradició de la monarquia dictatorial espanyola.
Mentre els Macià-Peyrí dinaven al pis del carrer Provença, l’aparell repressor espanyol, format per l’inspector Antonio Toribio i tres policies de paisà, va fer acte de presència a la finca. La premsa relata que l’actitud perdonavides dels policies espanyols, oposada al geni del coronel Macià (encara conservava el rang), va generar una fortíssima discussió al replà de l’escala, que va cridar l’atenció de tots els veïns. I en aquell instant els veïns van perdre la por i van començar a llençar objectes contra Toribio i els seus policies, fins que Macià, amb el seu geni, va aturar aquella pluja que anava pel camí de convertir-se en un linxament. Macià va pactar acabar de dinar i, tot seguit, marxar amb el vehicle d’un amic i simpatitzant cap a França.
Macià i l’aparell repressiu espanyol
Toribio i els policies deixarien documentat que es van assegurar que Macià i la seva família travessaven la frontera hispanofrancesa per la Jonquera. Però el veritable propòsit de l’aparell repressor del règim a Barcelona no era expulsar a l’odiat Macià, sinó que França els fes la feina bruta. El tinent general Ignacio Maria Despujol Sabater, que concentrava els càrrecs de capità general de Catalunya i governador civil de Barcelona, estava convençut que Macià (que havia estat expulsat de França després del judici pels Fets de Prats de Molló), en xafar sòl francès seria detingut per trencament de la condemna. Despujol no volia confiar res a la sort i va informar el prefecte departamental dels Pirineus Orientals.
La matussera emboscada espanyola
Però les autoritats franceses van llegir a la perfecció la matussera emboscada espanyola i no hi van caure. El prefecte de Perpinyà no tan sols no va ordenar la detenció de Macià, sinó que, hàbilment, li va gestionar uns bitllets amb destinació a Brussel·les (la residència dels Macià a l’exili) en el tren capaç de travessar França en el menor temps possible. Sis mesos més tard (març, 1931), Macià tornaria a Barcelona per a guanyar les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 i restaurar l’autogovern de Catalunya (liquidat a sang i foc el 1714). En canvi, Despujol seria destituït dels seus càrrecs i no tornaria a tenir rellevància social i política fins després de la Guerra Civil Espanyola (1939), quan l’estat espanyol era governat, de nou, per un règim dictatorial.
