Si la política catalana ja sembla de vegades una comèdia, la jove companyia tarragonina Al Cel Cia ha decidit posar-hi música, sexe i una bona dosi d’escatologia. A Lo de Jaume I, una presidenta de Catalunya anomenada Lídia Obiols es proposa recuperar la puresa de la nació amb l’ajuda del penis momificat de Jaume I el Conqueridor, en una missió tan absurda com delirant. L’obra, que es pot veure a El Maldà fins al 8 de novembre, parteix de Don Jaume el Conqueridor, de Serafí Pitarra, per convertir els mites nacionals, els discursos identitaris i l’auge de l’extrema dreta en material per a la rialla.
Escrit i dirigit per Guillem Cuxart, el muntatge parteix d’una premissa tan absurda com provocadora per qüestionar què vol dir ser català i qui decideix qui ho és. La trama no té cap intenció de passar desapercebuda: aquí es dispara contra tot. La provocació no és gratuïta: darrere l’esperpent hi ha una mirada crítica sobre una societat en què determinats discursos d’exclusió guanyen terreny.
Llenguatge explícit, l’humor escatològic i la voluntat de provocar
Però Lo de Jaume I no és només una comèdia amb voluntat de denúncia. És, sobretot, un musical, i aquí és on la proposta troba bona part del seu ganxo. Les cançons, compostes per Marc Sambola, destaquen per unes lletres ben trobades, carregades de referències a l’actualitat política i d’una ironia que afina tant com mossega. Les versions inesperades de referents de la cultura catalana acaben d’arrodonir una proposta que combina l’humor absurd amb una mirada molt recognoscible sobre el present. La música en directe, a càrrec de Sambola i Magí Castro, acompanya els números i els dona ritme.
Les interpretacions d’Arnau Fà Lladó, Paula Moles i Laia Esdul sostenen aquesta bogeria amb energia i sentit del ritme. Els números cantats tenen ganxo, els gags troben sovint el moment exacte i el públic respon amb rialles abundants. Hi ha escenes especialment brillants, d’aquelles que fan esclatar la sala, i una sensació constant que la companyia gaudeix portant la incorrecció política fins a les últimes conseqüències.
És evident que no és una obra per a tothom. El llenguatge explícit, l’humor escatològic i la voluntat de provocar poden fer aixecar alguna cella. Però qui entri al joc trobarà una proposta fresca, valenta i amb més intenció de la que podria semblar a primera vista. La companyia no pretén donar lliçons des d’un púlpit: prefereix fer-nos riure de les nostres pròpies contradiccions.
I potser aquí rau la seva virtut. En temps de discursos crispats i d’una actualitat política que sovint costa de pair, sortir del teatre amb l’ànim renovat, després d’haver rigut de valent, ja és una petita victòria. Lo de Jaume I demostra que la sàtira encara pot ser una arma afilada i que riure’s del país, de vegades, és una manera ben saludable d’estimar-lo.