Hi ha obres que observes des de la distància i n’hi ha d’altres que, directament, t’absorbeixen. Escenes d’una separació, de la companyia El Eje al Teatre Maldà de Barcelona —un text que parteix de Secrets d’un matrimoni d’Ingmar Bergman—, pertany clarament a la segona categoria. L’espai petit, gairebé domèstic, fa que no siguis només espectador: ets un cos més dins la sala, algú que comparteix aire, silencis i tensions amb els personatges. Des del primer moment, la proximitat física es transforma en proximitat emocional. No hi ha refugi possible. El que passa a escena —la relació entre la Joana i l’Alba— no es contempla, es travessa. I això condiciona tota l’experiència.
L’obra planteja cinc moments d’una relació que es va desgastant, sense dramatismes artificials ni grans explosions sobreactuades. El que hi ha és una erosió constant, recognoscible. Una d’aquelles que no es veu venir del tot, però que, quan arriba, ja ho ha canviat tot. La Joana i l’Alba s’estimen, i això no es posa mai en dubte. El que es qüestiona és com s’estimen. O si ho saben fer. L’obra apunta cap a aquesta idea incòmoda: separar-se no sempre és deixar d’estimar, però tampoc és cap alliberament net. Hi ha restes, hi ha ferides, hi ha coses que continuen enganxades. Sense necessitat d’explicar-ho tot, la peça també deixa entreveure tensions contemporànies: la precarietat, la pressió per “fer-ho bé”, la dificultat de sostenir vincles en un entorn que premia l’individualisme. Però no ho fa des del discurs, sinó des de la vivència.
Interpretacions que arrosseguen
Gran part de la força de l’obra recau en les interpretacions de Mar Pawlowsky i Patricia Bargalló –sense oblidar-se del paper d'Eric Balbàs, és clar–. El que aconsegueixen és poc habitual: que cada gest, cada carícia i cada distància es percebi com a real. No hi ha impostació. Hi ha veritat. A mesura que la relació es degrada, també ho fa la manera com ocupen l’espai. Hi ha un moment en què es fa evident com una es va fent petita mentre l’altra ho omple tot. No cal una menció explícita, l'espectador es mimetitza amb l'obra.
Les discussions finals —sense entrar en detalls, no es vol fer espòilers— són especialment potents. No pel que es diu, sinó per com ressona. Hi ha silencis que incomoden més que els crits. I hi ha fugides que diuen més que qualsevol discurs. Impossible no sentir-se identificat en paraules, gestos o maneres de fer.
L'espectador, atrapat dins la ruptura
Un dels grans encerts de la proposta és que no et deixa escapar. Hi ha moments en què la incomoditat és física. Et remous a la cadira. Tens la sensació d’estar presenciant una cosa massa íntima, gairebé privada. Això es fa especialment evident en les escenes més confrontatives, però també en aquells instants més quiets, on tot està a punt de trencar-se. L’obra juga amb aquesta tensió constant: et fa partícip sense demanar-te permís.
A més, el ritme és àgil. No hi ha espai per desconnectar ni per pensar en res més. Tot passa amb una fluïdesa que et manté dins, atrapat i sense treva.
Una obra amb pòsit
Escenes d’una separació no busca agradar en el sentit fàcil. No ofereix respostes ni finals reconfortants. El que fa és posar-te davant d’una realitat emocional complexa i deixar que hi dialoguis. Quan s’acaba, no tens la sensació d’haver vist només una història, sinó d’haver passat per alguna cosa. Potser perquè parla d’amor, però sobretot de com el sostenim —o no— en el temps.
I potser aquí hi ha la seva força: en recordar que estimar bé no és evident, que separar-se també pot ser una forma d’estimar, i que, de vegades, mirar de prop segons quines històries diu més de nosaltres del que voldríem admetre. Una obra que incomoda, sí, però que val la pena veure.