Barcelona, algun dia de l’any 1397. Culminaven les obres de la Casa de la Llotja, també anomenada Llotja de Mar. Després de quatre dècades d’obres i d’interrupcions i d’un segle de projectes i de reivindicacions; Barcelona, cap-i-casal de l’estat més poderós de la Mediterrània; inaugurava el temple del comerç marítim, el nervi que explicava el procés de construcció i l’empresa expansiva catalanes que s’havien produït des de l’any 1000. La Casa de la Llotja era l’expressió de la resiliència de les classes mercantils catalanes als grans episodis crítics que havien colpejat el món. 

La Casa de la Llotja es convertiria en un gran centre de negocis: albergaria el Consolat de Mar (l’organisme pioner del dret marítim internacional i coordinador dels consolats catalans escampats arreu de la Mediterrània); la Sala de Contractacions (la gran llotja dels negocis de la ciutat i del país); la Duana dels Draps (el gran distribuïdor de productes de luxes), i la Taula de Canvi (el primer banc públic de la història). No s’explica el protagonisme medieval català a la Mediterrània, ni la participació catalana en l’empresa americana, sense la Casa de la Llotja. 

La Casa de la Llotja era l’expressió de la resiliència de les classes mercantils catalanes als grans episodis crítics que havien colpejat el món

Per què una Llotja de Mar?

A principis de la centúria del 1300, Barcelona —amb Venècia i amb Gènova— era un dels tres grans centres mercantils de la Mediterrània. Però no disposava d’un gran espai físic habilitat per a negociar i contractar. Els comerciants estrangers (de la península italiana, de les ribes sud i est de la Mediterrània i de l’Atlàntic nord) i els catalans; havien de negociar als porxos del Born o als hostals de la Ribera. Les elits de l’estament mercantil, que equivalia a dir les de Barcelona, ambicionaven construir un gran edifici de negocis a la mesura d’un centre internacional de negocis. Els actors que intervenen en aquella inversió; revelen l’arquitectura del poder a la Catalunya de la plenitud medieval: la cancelleria reial, el Consell de Cent (el govern municipal); i el Consolat de Mar (l’organisme jurisdiccional de l’estament mercantil). 

Per què a peu de platja?

A mitjans de la centúria del 1300, la línia de la costa de Barcelona discorria sobre els actuals passeigs de Colom i d’Isabel II. En aquella època, la ciutat no disposava d’un port convencional; i els vaixells mercants (els llenys, les coques i les naus) fondejaven en una badia natural formada per un braç de terra —anomenat “lo Morro”— que discorria sota l’actual Pla de Palau; i que culminava en una illa —anomenada “Maians”— situada sota l’actual Mercat de la Barceloneta. El terreny triat, era un erm mig sorrenc i insalubre, on hi havia plantades “les forques” per a executar els condemnats a mort. Però era davant del port i obert al mar (en aquell moment, encara no s’havia construït la Muralla de Mar); i oferia moltes possibilitats. Després d’una breu negociació amb Pere de Montcada, propietari del terreny, es va iniciar la construcció de l’edifici.

Barcelona —amb Venècia i amb Gènova— era un dels tres grans centres mercantils de la Mediterrània

Què s’hi feia a Llotja?

L’objectiu principal de la Llotja era oferir un espai físic per als negocis. A la Sala de Contractacions s’hi van concentrar els principals taulells comercials de Barcelona i de la Mediterrània. S’hi va situar un magatzem de les mercaderies més luxoses i demandades de l’època. I, en un extrem de la mateixa sala (entre la porta primigènia del carrer Consolat, llavors carrer dels Canvis; i la porta de sortida al pati) s’hi va instal·lar la Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic de la història (1401). La Taula de Canvi, propietat del Consell de Cent barceloní, va ser l’aposta del govern municipal de l’època per recuperar el paper protagonista de Barcelona i de Catalunya en el context mediterrani i europeu; que havia quedat tocat per la mortífera Pesta Negra (1348-1351) i pels terribles Pogroms contra la minoria jueva catalana (1391).

Què més s’hi feia a la Llotja?

Però també es volia que la Llotja fos la seu definitiva del Consolat de Mar, l’organisme que, des del 1262, detentava la jurisdicció als barris marítims de la ciutat; que legislava i administrava justícia entre els mercaders catalans i no catalans que s’havien acollit a la seva jurisdicció; i que coordinava la cinquantena llarga de Consolats de Catalans (delegacions del Consolat de Mar) escampades arreu de les ribes de la Mediterrània. Tot i el seu nom, l’actual Sala de Cònsols de la Llotja, situada al pis superior de l’edifici gòtic (al damunt de la Sala de Contractacions) va ser un magatzem de mercaderies. Els membres del Consolat de Mar es podien reunir en qualsevol dependència de la casa. De fet, els defenedors (dirigents), jutges, i homes de la mar (parçoners o armadors) sentien la Llotja com la casa mare del seu gremi. 

La Taula de Canvi va ser l’aposta per recuperar el paper protagonista de Catalunya en el context mediterrani 

La Casa de la Llotja i l’empresa americana

Sempre se’ns ha dit que els catalans de l’època no van tenir cap participació en l’empresa colombina. I això és totalment fals. Sabem, per exemple, que una tercera part de la tripulació del primer viatge (1492) era catalano-valenciana; i que una tercera part del primer destacament europeu a Amèrica (Fuerte Natividad) era catalano-valencià. Però en el segon viatge (1493); la presència catalana era, encara, més visible. Ballester, Pané, Boïl, Margarit, Torres i altres jugarien un destacat paper en aquella empresa. I aquesta participació es negociaria a cavall de Sant Jeroni de la Murtra, residència dels Reis Catòlics (desembre, 1492 – abril, 1493) i de Colom (abril–maig, 1493); i de la Casa de la Llotja. Van ser vuit “homes de la mar” catalans, del Consolat de Mar, que van avarar la Marigalant, la nau capitana del segon viatge. 

Què més va passar a la Casa de la Llotja?

La Llotja va ser el gran espai físic d’intercanvi comercial i cultural entre Catalunya i els seus socis mediterranis. I la casa central —el punt nuclear—, dels Consolats de Catalans, els punts terminals sobre el territori d’aquella potent xarxa de representació i d’intercanvi. Però, també, va ser una fàbrica d’iniciatives. El 1477, el Consolat de Mar, va iniciar les obres del primer port convencional de Barcelona: el Moll de la Santa Creu, que acabaria arruïnat per un episodi continuat de tempestes. Dos-cents vint anys més tard (1697) serien un grup d’«homes de la mar» que, a títol personal, recuperarien el Moll de la Santa Creu. Aquell espigó ja no s’arruïnaria; i es convertiria en la gènesi de l’actual port de la ciutat. Barcelona deu el seu port —la seva porta al món— a aquells “homes de la mar” que al segle XVIII, encara conservaven l’esperit del Consolat. 

La Llotja va ser el gran espai físic d’intercanvi comercial i cultural entre Catalunya i els seus socis mediterranis