Heu vist mai algú agafar un bitllet col·locat a la vora superior d’un tauler de bàsquet? La majoria diria que no. Excepte algun privilegiat, precisament els que van conviure en el seu moment amb Charles Thomas, un tipus que va aterrar a Catalunya per demostrar els seus dots com a jugador de bàsquet, però que, en el fons, era molt més que això: una estrella dins i fora de la pista que es passejava per la ciutat amb el seu Ford del 28. Destacava pel seu estil, el seu glamur i perquè, quan el bàsquet encara no gaudia de la popularitat actual, va portar una cosa inaudita a aquestes terres: concebre l’esport com un espectacle. La seva història, amb molts girs de guió dramàtics encara per explicar, es relata a Temps mort, documental que es va estrenar aquest dilluns al festival DocsBarcelona i que arribarà a les sales al juny i al setembre a la plataforma 3Cat, productora, juntament amb Mediapro, del film.
Destacava pel seu estil, el seu glamur i perquè, quan el bàsquet encara no gaudia de la popularitat actual, va portar una cosa inaudita a aquestes terres: concebre l’esport com un espectacle
La sorpresa és que en Charles seguís vi
Ramon Ciurana, que a finals dels anys seixanta es dedicava a captar jugadors americans que poguessin jugar aquí, va agafar un avió i se’n va anar als Estats Units a fer un càsting. Fins i tot va arribar a contactar amb Kareem Abdul-Jabbar (sí, el del skyhook, els Lakers i el pilot d’Aterriza como puedas), però finalment qui va portar va ser Charles Thomas, que era una força de la natura. El que més destacava d’ell era el seu salt. Una cosa molt singular en un país on no érem gaire alts ni gaire elàstics, i on encara cridava l’atenció veure persones de raça negra (l’anècdota d’una nena llepant el fill de Thomas perquè es pensava que era de xocolata sembla surrealista, però és verídica). En aquestes circumstàncies, Thomas va començar al Club Bàsquet Sant Josep de Badalona, pioners del bàsquet català i bressol d’algunes llegendes. El seu impacte va ser tan gran que de seguida el F.C. Barcelona el va fitxar. Aquell club ja se li havia quedat petit. En aquell moment, la secció estava a l’ombra d’un Reial Madrid que ho guanyava tot. No és estrany, doncs, que hi hagués voluntat de capgirar la situació. I va ser allà on Charles va trobar la seva ànima bessona: un altre estranger, Norman Carmichael, diametralment oposat a ell, tant pel seu estil de joc com pel seu caràcter i estètica. Van congeniar, forjant una cosa que, si és indestructible, és l’amistat. En els bons moments i en els dolents. Les famílies s’entenien bé, i això els va ajudar a adaptar-se. Fins que va arribar la lesió. Sí, aquell cruixit, aquell genoll obert. A partir d’aquí, un sotrac. Fragilitat mental, males companyies i passar, d’un dia per l’altre, de ser una estrella a ser estavellat. Ja no seria mai més igual, ni dins la pista ni fora. La Lynda, la dona d’en Charles (eren la imatge de la parella perfecta), amb dos fills en comú (un d’ells, en Carlos, nascut aquí), va ser testimoni de la transformació del seu marit. Ella havia deixat la seva vida d’atleta per acompanyar-lo, i de sobte va veure que aquell home ja no era el mateix, afligit per la situació però, alhora, amb reaccions violentes. La Lynda marxa, i ell desapareix. Així, tal qual. Agafa un avió cap als Estats Units després de fracassar en el seu darrer període jugant a Manresa (on només va jugar nou partits), amb parador desconegut. A partir d’aquí, moltes elucubracions i una realitat palmària: en Charles és indigent, viu al carrer com pot. Fins que un rumor, cap al 1987, indica que l’han assassinat.
Fragilitat mental, males companyies i passar, d’un dia per l’altre, de ser una estrella a ser estavellat. Ja no seria mai més igual, ni dins la pista ni fora
Anys més tard, apareix la màgia del periodisme. Una investigació fruit de la curiositat i la casualitat: Carlos Jiménez, de la revista Solobasket, va signar un article sobre la seva figura. Així, en el trencaclosques, i ja el 2021, apareix la ciutat texana d’Amarillo, una residència i les seves infermeres, i Facebook com a mitjà per contactar amb aquell que un dia va ser company i amic (sí, en Carmichael). Un nou gir de guió (el documental dirigit per Fèlix Colomer Vallès en té fins a sis de diferents). Temps mort narra una història ben traçada que, a estones, sembla ficció. Utilitza un recurs que li dona ritme: les recreacions addicionals amb actors. Perquè, tot i que van furgar a l’arxiu de RTVE, no hi van trobar gaire d’on estirar (algunes imatges dels partits i, també, els vídeos casolans —sobretot a la piscina— que va gravar el mateix Charles amb la seva càmera Súper 8). I pel que fa a entrevistes, fa gràcia veure-hi l’Aíto García Reneses (que va jugar amb en Charles) i els testimonis, ja d’edat, de Norman Carmichael (fil conductor indispensable per entendre la pel·lícula), i al començament, el fill de Ciurana (el veritable artífex que Charles arribés aquí) i unes quantes mirades femenines que van viure aquell període fèrtil a Barcelona. També hi apareix una figura fonamental, la d’en Matson (amb aquella imatge de raper modern i aquella veu tan greu). El fill que no té en compte el que va passar; no el perdona perquè qui s’ha de perdonar és ell mateix. En Matson, simplement, li fa companyia. Tampoc és una qüestió de recuperar el temps perdut, ni de mirar enrere ni de buscar la cartera. Com diu en Manolo Flores en un moment donat: aquí, el que sorprèn, és que en Charles seguís viu.