La inesgotable aparició de noves veus que il·luminen el cinema català ens ofereix un nou talent a qui seguir-li la pista. Tot i que no és una aparició sobtada, perquè Laura Ferrés (El Prat de Llobregat, 1989) ja havia estat notícia fa sis anys, quan el seu curt Los desheredados va ser premiat al Festival de Canes. Ara, amb La imatge permanent, el seu primer llargmetratge, acaba d'aconseguir l'Espiga d'Or al Festival de Valladolid. La pel·lícula va estrenar-se al Festival de Locarno i va passar per l'Alternativa, el festival de cinema independent que s'està celebrant a Barcelona; aquesta setmana opta a guardó als Premis Gaudí.
🟠 Premis Gaudí 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominacions als Premis Gaudí 2024: tota la llista de nominats
I Ferrés torna a conquerir els espectadors hibridant ficció i documental, desconcertant però també hipnotitzant amb una proposta molt personal, que es desenvolupa en dues línies temporals. Els primers vint minuts del film ens porten fins a Andalusia, en un temps indeterminat que podem situar en plena postguerra. En un context de misèria i fortíssima pressió d'un catolicisme intolerant, una adolescent que acaba de parir un nadó fuig del poble, abandonant la seva filla recent nascuda, i desapareixent sense deixar rastre. Cinquanta anys més tard, La imatge permanent ens situa a l'extraradi de Barcelona, concretament a El Prat de Llobregat, on la Carmen, una directora de càsting que treballa en publicitat, busca cares per participar en els anuncis d'una campanya política. En aquesta recerca es creua amb l'Antonia, una carismàtica dona en edat de jubilació que es dedica a la venda ambulant de perfums.
El xoc de personalitats i la relació que s'estableix entre totes dues, que d'alguna manera senten una connexió d'arrels insòlites, serveix a Laura Ferrés per reflexionar sobre temes com la identitat, la soledat, la immigració, la lluita de classes, el pes de la religió, les ferides difícils de cosir, el pas del temps i l'etern retorn, el cinisme de la publicitat i, en concret, de la publicitat política. I ho fa amb certa radicalitat formal, plantejant una mena de deconstrucció del costumisme, donant-li un sacseig al cinema social que ens acostuma a arribar, utilitzant de forma sorprenent a actrius no professionals (Rosario Ortega i Maria Luengo, marcians descobriments), i afegint notes d'humor quasi surrealista que donen a La imatge permanent una fortíssima personalitat. Parlem de tot això amb la directora.
Com estàs digerint un premi com l'Espiga d'Or?
Molt bé, és clar. Guanyar-la a pocs dies d'estrenar la pel·lícula és fantàstic, perquè és una manera de que arribi a més gent. Em va emocionar la justificació del jurat, que deia alguna cosa així com que es valorava que, en un moment on moltes pel·lícules es redueixen al seu contingut, girant al voltant d'un missatge didàctic, La imatge permanent va per un altre camí. A veure, hi ha temes, personatges, trama, no és una pel·lícula experimental en absolut. Però sí intenta obrir d'altres camins dins de la narració. I això coincideix amb el tipus de cinema que jo volia fer.
Aquests camins narratius són tan desconcertants com hipnòtics. Tinc la sensació que fas una mena de deconstrucció del costumisme, del naturalisme. Agafes els seus codis i els regires per plantejar una cosa diferent.
Sí, sí, era part de la intenció. La pel·lícula bascula entre l'artifici i el naturalisme. L'artifici ve donat d'un guió i d'una direcció d'actors on els personatges tenen, de vegades, reaccions o diàlegs una mica absurds, perquè a la pel·lícula hi ha humor. I el naturalisme arriba en treballar amb persones que no eren actrius abans de fer aquesta pel·lícula, en localitzacions reals, que mai no estan alterades per l'equip de rodatge. Quan barreges coses aparentment antagòniques, poden succeir coses inesperades, i d'alguna manera crec que m'agrada mostrar el misteri que hi ha en el nostre dia a dia. Hi ha moltes pel·lícules on això es retrata d'una forma avorrida, o més aviat poc creativa. I en realitat penso que hi ha coses molt curioses en el nostre dia a dia. Només hem d'estar atents perquè no se'ns passin.
Estem en un moment en què el públic està preparat per veure qualsevol cosa
Dius que hi ha manca de creativitat en el costumisme...
Jo crec que estem en un moment en què el públic està preparat per veure qualsevol cosa. Aleshores, m'agrada intentar innovar amb la forma, perquè és veritat que amb els temes, no dic que no es pugui fer, però crec que hi ha menys marge. Aleshores, en la forma sí que intento innovar perquè a mi, al final, el que m'agrada és el cinema: les imatges, el so, el muntatge. Són aquests elements els que intento que siguin els que ens expliquin la història. No sé si això s'entén molt bé perquè és molt obvi, totes les pel·lícules ho fan, però intento combinar aquests elements d'una manera que no sigui la que ja hem vist no sé quantes vegades.
Fent servir un símil culinari, es tractaria d'agafar uns ingredients i canviar la forma de combinar-los o de cuinar-los.
Mira, a la roda de premsa de Valladolid vaig mencionar un símil semblant, perquè vaig dir que la pel·lícula era com barrejar per primera vegada el meló i el pernil. És una combinació curiosa, no sé qui se la va inventar, i no sé, d'entrada sembla que no funciona, no? Però després te la menges i està boníssima.
Si s'assembla a alguna cosa, diria que La imatge permanent connecta amb aquest tipus de cine que hibrida el documental i la ficció, i que desenvolupen cineastes com Isaki Lacuesta o Neus Ballús. Sobretot, vaig pensar en Destello Bravio, d'Ainhoa Rodríguez, que també juga amb l'humor surrealista i amb aquesta hibridació. Et situaries en aquesta línia?
A veure, encara no he fet gaire projectes, però amb Los desheredados ja treballava en aquest sentit, fent un híbrid entre ficció i documental. Perquè m'interessa quan en les pel·lícules conflueixen la cosa antropològica, deixar constància de com som, i la ficció. És a dir, al final el cine és com una eina que em serveix per deixar testimoni de coses que es podrien oblidar, però, al mateix temps, vull crear un imaginari propi. Així que m'agrada introduir elements reals, per dir-ho d'alguna manera, perquè crec que el concepte de realitat sempre s'ha de posar en dubte. O sigui, al final el que entenem per realisme en el cinema és una convenció més. I fins i tot en la nostra vida tampoc estic segura que tu i jo veiem el mateix. Tu estàs en una habitació d'un color vermell, però segurament no estem veient el mateix to de vermell.
En aquesta recerca d'un imaginari propi, i en aquest exercici de deconstrucció, diria que també fas una mirada social, però donant-li la volta al que veiem habitualment en el cinema social.
Sí... o sigui, efectivament, la pel·lícula parla sobre el món del treball i apunta a les diferències entre classes socials. Són temes que m'interessen, perquè bàsicament el meu entorn i jo mateixa venim de la classe treballadora, i m'he trobat amb resistències per poder fer el que vull fer. Llavors, inevitablement, això impregna les meves pel·lícules. Però, alhora, soc una apassionada del cinema i per això m'agrada intentar trobar altres formes per tractar aquests temes. He rodat a El Prat de Llobregat perquè soc d'allà, i és una ciutat on van arribar per treballar moltes persones d'altres parts d'Espanya, i és un lloc que no s'havia mostrat gaire al cinema. És la perifèria de Barcelona i per això mateix sembla passar desapercebuda, com el mateix càsting de la pel·lícula. És a dir, aquest grapat d'actors no professionals s'assemblen molt a la gent del carrer, o almenys a gent del meu entorn, i no els veia a la pantalla. I fer la pel·lícula és una oportunitat de mostrar altres realitats. Que jo crec que és fruit de que, afortunadament, cada vegada més persones estem fent pel·lícules sense ser de classe alta.
I això canvia la mirada social, és clar...
Sí. Hi ha un cert cinema social que em sembla avorrit o, fins i tot, condescendent. I això és perquè està fet per una classe social alta que no sap del què parla. I bé, espero que La imatge permanent sigui una altra cosa. Crec que és un relat més horitzontal, més fet des de la mateixa perspectiva, des de la mateixa classe social que retrata.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!