Des dels seus inicis a Antena 3 amb aquell atracament a la Fábrica de Moneda y Timbre, La casa de papel sempre ha estat una sèrie molt americanitzada: ritme frenètic, to grandiloqüent i un enorme valor de la producció. No sorprèn, doncs, que ens hagi portat un final “a lo grande”, com el que veiem a tantes ficcions de l’altra banda de l’Atlàntic. Així doncs, tot i que coquetejar massa sovint amb la inversemblança, també ha sabut donar a l’audiència el que li demanava: adrenalina, tensió i espectacle. És així com ha aconseguit acabar cap amunt una sèrie que semblava destinada al fracàs després d’una tercera i quarta temporades clarament dissenyades per estirar el xiclet. Igual que El Profesor cada cop que l’estan a punt d’atrapar, la sèrie s’ha salvat del desastre a l’últim moment.

Res a envejar

Si alguna cosa ens ha demostrat La casa de papel és que Espanya pot produir una sèrie de la mateixa dimensió que les millors productores nord-americanes. Un exemple clar el trobem en interpretacions com la d’Álvaro Morte en el paper d’El Profesor, que demostra com s’ha reduït aquesta distància obtenint un paper important en la ficció d’Amazon Prime més ambiciosa de l’any, La rueda del tiempo.

Però l’àmbit on la sèrie d’Álex Pina més ha demostrat no tenir res a envejar a produccions més grans és en l’aspecte visual. Amb Jesús Colmenar a la direcció i Migue Amoedo a la direcció de fotografia, han estat capaços de crear un segell estètic distintiu. Així, quan veus una imatge de la sèrie no tens cap dubte que és de La casa de papel, objectiu que tota ficció vol aconseguir.

I aquest aspecte visual és encara més espectacular quan hi ha els mitjans disponibles per fer gairebé qualsevol cosa que es vulgui: explosions, destruccions, persecucions... La compra de Netflix des de la tercera part s’ha notat molt en aquest sentit, arribant al màxim exponent en aquesta darrera temporada, on només faltaven els focs artificials.


La casa de papel, adéu a la sèrie espanyola més popular de tots els temps

La pela és la pela

I així com la sèrie recull molts aspectes bons del que entenem com una americanada, també ho fa amb els dolents. El mateix final hauria hagut d’arribar abans per evitar l’evident fatiga de trames i personatges, la qual cosa no deixa de ser un error molt comú en les sèries que tenen tant èxit. La pela és la pela i gairebé sempre passa per davant de la qualitat.

També el gran ús de tòpics són un pes pesat per la sèrie. En molts casos a través de la veu en off de Tokio, que en aquesta segona part no tenia gaire sentit que la seguís fent, i en altres a partir dels diàlegs poc inspirats. Si fins i tot hi ha un moment on Berlín puja a un taxi i crida “Siga a ese coche” després que l’hagin deixat dient “Tenemos que hablar”!

Una escena que, per cert, forma part d’un dels molts flashbacks dedicats al personatge que interpreta Pedro Alonso, que ocupen tanta quota de pantalla que resulta gairebé incomprensible que l’spin-off que prepara Netflix pel 2023 se li dediqui a ell.


La casa de papel tindrà un spin-off i un remake coreà

Un final a l’altura

Però abans de parlar de spin-offs o del remake que preparen a Corea, cal acomiadar com toca la sèrie espanyola més vista de tots els temps. Perquè el comiat que ens han ofert els creadors amb els cinc darrers capítols ha estat a l’altura, i ja sabem com és de difícil acabar bé una sèrie (encara que segur que tindrà detractors).

El guió ens ha ofert grans moments de pura acció i entreteniment alhora que d’altres molt més dramàtics i melancòlics per assumir que, ara sí, hem arribat al final. El triomfalisme gairebé excessiu de moltes escenes així ho evidencia, com també ho fa una banda sonora que treu tota l’artilleria que li quedava al cargador, recuperant, fins i tot, un últim Bella Ciao. I això és l’únic que ens queda per dir-li a La casa de papel un cop acabada, Bella Ciao.