"How do you say 'thank you' in Catalan?", llença al públic Mo Chara. "Merci", respon a la pregunta Móglaí Bap. "Això és francès, idiota". Kneecap van actuar ahir a la sala Apolo dins del cicle Primavera a la Ciutat, traca final per als més valents, resistents i resilients d'una festival, ara sí, ha tancat les portes d'una edició història, pel número d'assistents i per la fita d'haver tingut una alineació de caps de cartell completament femenina, el trio de les supernenes format per Charli XCX, Sabrina Carpenter i Chappell Roan.
🇮🇪Kneecap, grup de rap de Belfast i activistes de la cultura irlandesa: "Els catalans us tornareu a aixecar!"
🇮🇪Kneecap, la banda de hip-hop nord-irlandesa que expulsarà els anglesos de l'illa cantant en gaèlic
Protestar no és terrorisme
Faltaven pocs minuts perquè comencés el concert, primera visita de Kneecap a Barcelona, quan, mentre sonava per megafonia el The Rockafeller Skank de Fatboy Slim, des d'un dels balcons de la sala Apolo, dos paios emmascarats amb l'inconfusible i ja icònic passamuntanyes de la bandera irlandesa amb què DJ Próvaí surt sempre a escena, penjaven una pancarta escrita en gaèlic irlandès en què es proclamava que protestar no és terrorisme. Pocs instants després, feien el mateix a l'altra banda de la sala amb una altra pancarta amb el mateix eslògan, aquesta vegada escrit en català. L'acció no és gratuïta. Més enllà que el trio de l'oest de Balfast, el barri catòlic de la ciutat nord-irlandesa, és una de les bandes més compromeses políticament del moment, Mo Chara, un dels integrants d'aquesta cèl·lula de rap contestatari que completen el també MC Móglaí Bap i el ja esmentat i misteriós DJ Próvaí, ha de comparèixer el 18 de juny davant de la Cort de Westminster acusat d’un delicte de terrorisme per exhibir durant un concert celebrat a Londres el passat el 21 de novembre de 2024 una bandera en suport de l’Hesbol·là, organització prohibida al Regne Unit.
La mescla a la platea és curiosa: irlandesos que riuen tots els acudits que Kneecap llencen amb el seu accent indesxifrable; cupaires cercant el far republicà que els dugui a Ítaca, guiris que s'apunten a totes i modernets de Barcelona sempre atents a la banda del moment que mola
La pantalla situada al fons de l'escenari ens alerta que a Gaza s'està produint un genocidi amb milers de morts, molts d'ells, moltíssims d'ells, civils- "Free, free Palestine", coreja el públic, mentre s'onegen banderes palestines, irlandeses i estelades. "Els irlandesos fa més de 400 anys que vivim colonitzats, però sempre hem estat al costat correcte de la Història". La mescla a la platea és curiosa: irlandesos que riuen tots els acudits que Kneecap llencen amb el seu accent indesxifrable; cupaires cercant el far republicà que els dugui a Ítaca, guiris que s'apunten a totes i modernets de Barcelona sempre atents a la banda del moment que mola. Tots ells amb la cara dibuixant ressaca i les cames esgotades del que ha corregut la marató del Primavera. "Bona it, Barcelona. Bona nit, Catalunya", diu, ara sí, en català Móglaí Bap. I ara els crits que s'escolten, menys intensos, en minoria, són els de "in-inde-independència". No patiu, gent. El nostre dia arribarà i ho tornarem a fer.
La revolució es fa divertint-nos
No hi ha res que emprenyi més l'opressor que hagi de veure com ens divertim. No hi ha res que el tregui més de polleguera que haver de contemplar que tot i les seves amenaces, seguim defensant el nostre dret a la festa. Perquè la revolució no ens interessa si no podem ballar. I corejar temes de Kneecap, una banda convertida en tot un fenomen per ser un grup de rap sorgit del barri catòlic de Belfast. Ser un grup de rap sorgit del barri catòlic de Belfast que canta moltes de les seves lletres en gaèlic irlandès (recuperant l'interès entre el sector més jove de la població per un idioma que semblava condemnat a mort). Un grup de rap sorgit del barri catòlic de Belfast que canta moltes de les seves lletres en gaèlic irlandès, tan compromeses políticament com clamant amb tones d'humor corrosiu el nihilisme de la joventut nord-irlandesa (a una banda i l'altra del mur que els separa).
No hi ha res que emprenyi més l'opressor que hagi de veure com ens divertim. No hi ha res que el tregui més de polleguera que haver de contemplar que tot i les seves amenaces, seguim defensant el nostre dret a la festa. Perquè la revolució no ens interessa si no podem ballar. I corejar temes de Kneecap
Un grup de rap sorgit del barri catòlic de Belfast que canta moltes de les seves lletres en gaèlic irlandès, tan compromeses políticament com clamant amb tones d'humor corrosiu el nihilisme de la joventut nord-irlandesa (a una banda i l'altra del mur que els separa) que, a més a més, ha estat inspiració d'un biopic (protagonitzat per ells mateixos) de títol homònim, una pel·li més que notable en algun punt entre The Commitments i Trainspotting, i amb l'apadrinatge i coprotagonisme de Michael Fassbender.
Per tot això ho estan petant. Per això i perquè tenen un carisma que no se l'acaben i un grapat de cançons, que ara recorden a Beastie Boys, ara sonen al hip hop que fa olor de fish and chips socarrimat de The Streets, amb el poder accelerant i euforitzant dels millors polsims blancs.
No, protestar no és terrorisme. Com tampoc és terrorisme divertir-nos contemplant com esclata a la sala Apolo una bomba plena d'ira anomenada Kneecap
La revolució no ens interessa si no podem ballar i riure'ns de l'opressor (i també dels nostres herois nacionals). Per això aquesta nit de diumenge a dilluns (gràcies senyor que avui és festa a Barcelona), encara que estiguéssim trencats i a pedaços ens hem colat al mig del pit i hem entonat a viva veu nous himnes republicans com 3CAG, Guilty Conscience, THE RECAP, C.E.A.R.T.A, Get Your Brits Out o H.O.O.D. No, protestar no és terrorisme. Com tampoc és terrorisme divertir-nos contemplant com esclata a la sala Apolo una bomba plena d'ira anomenada Kneecap.