La segona jornada d’un festival és potencialment sempre la més dura per a l’assistent mitjà. L’oasi promès el primer dia, amb una calculada campanya d’aftermovies i posts pagats per marques, on una aparent desconnexió et portaria a un univers de goig i rauxa, ha deixat pas a la més crua realitat. Després d’un primer tast intentant situar tots els escenaris, buscant la manera de retrobar-te amb amics sense cobertura, calculant l’angle perfecte per tenir una mínima visibilitat de l’escenari que et confirmi que l’artista que estàs veient per les pantalles realment és allà en persona, buscant la manera que la tornada a casa sigui possible en menys de dues hores, la sensació és la de trobar-te en una cursa de fons per a la qual ningú t’havia entrenat. Et despertes amb mal de peus, una lleugera ressaca i sense tenir gaire clar com et vas poder perdre tal concert que tothom afirma que va ser el millor del festival. Però no et queda una altra que seguir. Has pagat per tots aquests artistes i és hora de gaudir. Et mereixes gaudir. HAS DE GAUDIR DEL QUE QUEDA DE FESTIVAL. Et promets no beure tant, desplaçar-te de manera més intel·ligent. Et mires al mirall, sospires i cap al carrer, que hi falta gent.
En aquest viatge col·lectiu que és el Primavera Sound, el divendres 6 de juny venia liderat per la neo Betty Boop Gen Z, també coneguda com Sabrina Carpenter
En aquest viatge col·lectiu que és el Primavera Sound, el divendres 6 de juny venia liderat per la neo Betty Boop Gen Z, també coneguda com Sabrina Carpenter. De les tres propostes de les Supernenes caps de cartell, la més tradicional. Pop de fórmula, pop de hits, pop per a les llistes, pop per guanyar un Grammy, pop que no arrisca però agrada, pop d’aquella cançó que podria ser teva o també de la nova estrella manufacturada de l’any vinent. Execució impecable, vestuari exquisit, tot mil·limetrat de manera exhaustiva per ser esplèndid. Però no tothom està preparat, o potser no vol, o senzillament no li interessa, submergir-se en aquesta perfecció. Cal buscar alternatives, escollir la nostra pròpia aventura.
Primavera Sound 2025, Barselouna best city in the world / Foto: Carlos Baglietto
Era igual a quina hora t’acostessis a l’entrada, anessis a la barra o volguessis anar al lavabo: tots aquells guiris anglosaxons amb qui ja vas haver de conviure el dia anterior havien arribat abans que tu. El que havia semblat un somni febril patrocinat pels més fans de Salou es repetia de nou amb més claredat que mai. Els locals érem minoria. Una minoria tan ridícula que, en acostar-te a la barra, quan els cambrers escoltaven català, es creava una aliança de comprensió i familiaritat. No estàvem sols, encara quedava algú que no anés amb allò de Barselouna best city in the world a la boca. Però n’eren tants que semblava pràcticament impossible que haguessin pogut venir tots amb els aproximadament 750 vols low cost que aterren diàriament a l’aeroport de Barcelona. Et trobaves amb qualsevol conegut i feies broma: on els poden tenir guardats quan el festival acaba? Però, per desgràcia, tots sabíem que dormien als pisos que els locals no ens podem permetre. No podem oblidar que, segons dades de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona, al tercer trimestre del 2024, el 50,4% dels anuncis de lloguer a la ciutat eren de temporada, mentre que abans de l'aprovació de la llei estatal d'habitatge representaven entre l'11% i el 32%. I qui som nosaltres per exigir al nostre festival preferit que no aprofiti l'avinentesa i augmenti els preus dels abonaments més d’un 30% respecte de l’any anterior per poder escurar les butxaques dels visitants festivalers? Al cap i a la fi, el preu per fer-ho només és fer progressivament menys assequible el festival per als residents estatals.
Però tenim la gran sort que la música no entén de fronteres, és un llenguatge universal. La proposta d’aquesta jornada tenia una mica de tot. TV On The Radio va fer embogir els fans que van construir al seu gust a cop de blog amb himnes d’art rock que ja són atemporals, com Wolf Like Me o Staring at the Sun. I el retorn, amb nou disc després de quinze anys sense llançaments, de Stereolab va demostrar com han estat una banda clau per entendre l’avant-pop i la hibridació d’estils. Tot i tenir menys públic del que mereixien, van aconseguir hipnotitzar fins i tot aquells que només s’hi acostaven per curiositat.
Cal destacar que, abans de la transcendència de Beach House i el ple de Carpenter, Mordor va estar en mans del rock. Concretament, del rock en veus femenines. Des del Regne Unit, Wolf Alice —que va ser una confirmació d’última hora— i, directament des de Los Angeles, Haim, van ensenyar la potència de les guitarres. Aquestes últimes van aconseguir fer de la presentació del seu nou disc, I Quit, una de les experiències més divertides i virtuoses de la nit.
Escollim un pogo
I entrada la nit, era hora dels actes que passen a la memòria col·lectiva. Poques bandes estatals han tingut el privilegi de tocar a l’hora de Carolina Durante. Bé, el privilegi i el pols de competir amb el cap de cartell de la nit. Passades les dotze de la nit, els assistents podien escollir entre veure els madrilenys o bé Sabrina Carpenter. Escollir els primers podia semblar un acte de resistència simbòlica, però també era una tàctica meravellosa per evitar el col·lapse de la gran esplanada de gespa artificial, que ja es va poder viure la nit de Charli XCX, on els lavabos van col·lapsar, enfangant tot el terra i creant cues impossibles de més de mitja hora, i les barres resultaven pràcticament inaccessibles. Escollim un pogo, clar que sí.
Un sentiment de pertinença creuava tot el públic. Era el nostre moment. Ni un sorry lad, ni un sorry mate, només amics i simpatitzants del pop-rock madrileny
Els de la meseta van venir amb tot. No tenen trenta anys i ja gairebé s’han trencat. El fet que el seu frontman, Diego Ibáñez, s’hagués operat feia escasses setmanes del genoll, i es veiés obligat a pujar amb cadira de rodes i actuar amb crosses, no va frenar l’energia ni amunt ni avall de l’escenari. Un sentiment de pertinença creuava tot el públic. Era el nostre moment. Ni un sorry lad, ni un sorry mate, només amics i simpatitzants del pop-rock madrileny. Elige tu propia aventura, Tomé Café —no confondre amb Expresso de l’americana—, Ahora sí que sí, Joder, no sé. Un grapat dels tants anomenats himnes generacionals que van anar acompanyats de canons de confeti. Les cançons inspirades en vivències a Barcelona van ser els punts més àlgids. Però, si una cosa va fer evident el triomf dels quatre xavals —ara recolzats per una escenografia en forma d’oficina i un acompanyament de quartet de corda i trompeta dignes de qualsevol artista internacional d’aquesta edició— va ser el bis en la tornada final de Probablemente tengas razón. A ple pulmó, i a cappella, tothom va començar a repetir el ja icònic ¿qué nos ha pasado, si no ha pasado nada? Una eufòria col·lectiva des del dolor, absolutament extasiant. Així que, quan Ibáñez va fer broma comentant la rivalitat entre els fandoms dels dos concerts —"Creo que hemos ganado, ¿no?"—, només es podia afirmar que sí. Durant poc més d’una hora, els locals havíem guanyat, havíem fet nostre el concert i havíem recordat que el Primavera Sound també és cosa nostra.
La nit va continuar amb concerts com els de Wet Leg o moments extraordinaris per als més melòmans, com l’actuació del grup de witch house, Salem. Però res es va sentir tan casa com l’actuació del grup que, en el seu dia, va tenir el pitjor horari del festival a l’escenari més petit, i que ara tornava sent unes absolutes estrelles del rock.