Pocs mesos abans de passar a millor vida, Joan Margarit (1938-2021) va rebre el Premi Cervantes de mans de Felip VI. La polèmica va esclatar de seguida. A més de l’aparició d’uns quants tuits posant-lo a caure d’un burro, Jordi Galves va aprofitar la seva columna en aquest digital per titllar-lo d’estafador, de “cursi” i de màxim exponent d’una “cultura bilingüe” que “ni és cultura ni és bilingüe”. Suposo que en el seu moment hi vaig estar d’acord, però ara que Proa ha publicat Tots els poemes, l’obra completa i definitiva —dubto que escrigui res més— de Margarit, no puc evitar que tot plegat em sembli força cruel, gairebé innecessari.
Margarit no era un mal poeta ni un “traïdor” ni un “botifler”. No era la causa de cap problema, sinó la seva conseqüència: el resultat d’una model cultural, polític i literari que durant dècades hem acceptat de forma acrítica
Margarit no era un mal poeta ni un “traïdor” ni un “botifler”. No era la causa de cap problema, sinó la seva conseqüència: el resultat d’una model cultural, polític i literari que durant dècades hem acceptat de forma absolutament acrítica. Margarit era el poeta que havíeu de ser, la veu lacònica amb què havíeu de recitar qualsevol vers, l’esperit de bibliotecari que havíeu d’adoptar per ser mereixedors del títol de lletraferits. Me n’he adonat llegint el pròleg del llibre, on el crític literari José-Carlos Mainer cita l’autor de Sanaüja per dir-nos que la funció última de la seva poesia era la de defensar-nos de l’entorn “hostil” en què “la vida es produeix”.
Això, que, acostumats com estem als mantres de l’estil “més llibres més lliures”, ens pot semblar gairebé normal, és el principal problema de Margarit i de tots aquells que comparteixen amb ell la visió de la poesia com una “casa de misericòrdia” on refugiar-se en temps convulsos. No el culpo. El trauma de la postguerra i una formació literària produïda en un context de totalitarisme nacionalcatòlic no són especialment compatibles amb el desenvolupament d’idees gaire originals. Sobretot si venen acompanyades d’una aversió patològica vers tot allò que sigui massa experimental, irracional o avantguardista.
Sembla com si, prenent-se massa al peu de la lletra la seva feina d’arquitecte, Margarit hagués prioritzat, per sobre de tot, la seguretat de les seves construccions poètiques, fent-les tant sòlides, coherents i pràctiques com mancades de personalitat. D’aquí que qualsevol pugui citar-lo, dient que “estimar és un lloc” o que se sent “misteriosament feliç”, però que cap dels seus versos tingui el coratge d’incloure el més petit grau d’insensatesa, de provocació. Margarit és previsible, com un moble d’Ikea, com un creuer pel Mediterrani, com una oficina d’atenció al turisme. No contempla l’imprevist, perquè, com explica Mainer, “escriu per dominar” l’experiència vital.
Margarit és previsible, com un moble d’Ikea, com un creuer pel Mediterrani, com una oficina d’atenció al turisme. No contempla l’imprevist, perquè, com explica Mainer, 'escriu per dominar'
Aquesta actitud, més semblant a la d’un (auto)censor que a la d’un artista, queda molt ben explicada a El buscador d’orquídies, on l’autor compara la seva tasca amb la d’un “porc senglar, que busca i, delicat, tria i es menja el bulb”, aïllant la bellesa potencial de la futura planta de la merda que l’envolta, del seu context. Margarit ens diu que va començar a exercir aquesta labor després d’haver-se endinsat en el Mein Kampf, el “lloc més brut de la literatura”, volent-nos fer entendre que la seva missió és la de protegir-nos de les pulsions més fosques de l’home, d’allò en què podríem convertir-nos si no anem amb compte.
No és pas l’únic. La cultura castradora, de desarmament i desconstrucció ha estat quelcom habitual durant la segona meitat del segle XX. En el nostre cas, però, l'exercici té resultats encara més desastrosos, perquè a diferència dels alemanys o els italians, els catalans ens hem esforçat a expiar pecats que mai no hem comès. Un bon exemple d’això el trobem a La professora d’alemany, on l’autor ens parla dels seus intents d’esborrar el seu passat, com si l’Holocaust fos culpa nostra, com si haguéssim de sentir-nos responsables de tots els mals d’aquest món, “saber callar, acceptar la solitud, guanyar-se el savi art d’acomiadar-se”. No molestar gaire, en definitiva.
Aquesta passivitat funcionarial, d’hereu sense projecte, és, a parer meu, molt més preocupant que el fet que Margarit escrivís en castellà
Aital voluntat de rendició inicial, de jubilació prematura, és especialment visible al poema Immigrants, on el jo poètic adopta la forma i les maneres d’una nació desfeta, que es limita a acceptar el fet que seran altres els que “heretaran les places i els carrers, les platges, els jutjats”. Aquesta passivitat funcionarial, d’hereu sense projecte, és, a parer meu, molt més preocupant que el fet que Margarit escrivís en castellà o rebés premis de mans de Felip VI. El problema mai ha estat la llengua, sinó allò per què s’utilitza. Margarit era el poeta que havíeu de ser i el que molts encara aspiren a imitar, per molt que sigui en català més pur i monolingüe.