Joan Margarit és el poeta dels que no llegeixen ni Miguel de Cervantes ni res que valgui la pena, dels que mai no llegeixen poesia, dels que no llegeixen en cap llengua articulada. Ja sabem que hi ha persones que s’han après el Quixot de memòria però, curiosament, encara no l’han llegit, perquè no tenen temps, i n’hi ha que han passat de l’handicapat Miquel Martí i Pol a Joan Margarit i Pol, com qui passa de Tele 5 a Tele 5, arrebossats de la grisor de la llana hirsuta, satisfets de la pròpia vulgaritat, de buidor ciclòpia i d’arrogància. Badall. O exhibint ressentiment social, prejudicis culturals i una cursileria pura d’oliva, de la que taca i no marxa, de la que unta una persona com la marca de Caïm, una generació, o dos o més, que aconsegueix invalidar tota una cultura per a la vida intel·ligent i planetària. Com més cursis més irrecuperables, més provincians, més idiotitzats per l’absència d’autocrítica. Un cursi és sempre la víctima del sentimentalisme més abjecte i de les millors intencions. Un país que ha perdut el respecte per la pròpia cultura, un país que desconeix la pròpia cultura i la tradició patrimonial que l’ha fet tal com és, un país que és gat i vol ser gos, que és gos i vol ser gat, que és fajol i vol ser forment, que és nena però vol ser nen, i viceversa, un país que pensa que és millor ser una altra cosa perquè ho han decidit uns senyors de fora, uns colons, és un país perdut i irrecuperable. Perdut perquè t’han pres la cultura, l’ànima, el nom de cada cosa, asprius, de la mateixa manera que t’han pres la cartera, i encara pitjor, la simple capacitat per a la cultura i, per descomptat, la dignitat, la identitat. El ser. Aquest país és concretament el país bilingüe, aquest país és concretament la Catalunya bilingüe que aplaudeix la cultura bilingüe i que, en realitat ni és cultura ni és bilingüe, el moment previ a la castellanització irreparable, l’episodi immediatament anterior a oblidar el que som i el que ha costat arribar a ser-ho. Aquest país bilingüe és el que exhibeix satisfet la mala poesia de Joan Margarit com si fos alguna cosa de profit. Perquè la hipocresia ens impedeix veure la realitat, perquè al capdavall els bilingües només som nosaltres i ells continuen, impertèrrits, encastellats dalt de l’altivesa de l’idioma llur.

La Catalunya bilingüe que diu que l’espanyol és una riquesa en té prou amb llegir la poesia mancada i bastarda de Joan Margarit per constatar de quina riquesa ens estan parlant exactament, que de fet són la veu de l’assimilació. Està escrita amb una llengua de camp d’extermini, de misèria servil, acomplexada, apallissada, espantada, sempre aproximada i subordinada a la matriu espanyola, al model castellà, imperial. La llengua catalana de Margarit està desfigurada com una princesa índia a la que li han llençat un àcid a la cara i intenta somriure, que intenta dissimular. Està desfigurada perquè va gosar reivindicar-se com a subjecte digne de llibertat i ara ha quedat així d’enriquida. És la llengua viva del pres, precipitada, del català corromput per tanta riquesa com ens aporta el castellà a les grans ciutats. D’aquí que la poesia de Joan Margarit estigui insistentment guardonada i que el rei d’Espanya hagi vingut a Barcelona amb mirallets, amb quincalla, amb un premi Cervantes sota el braç, per enlluernar quatre indis sense lletres ni dignitat, avesats a inclinar-se borbònicament.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (159) Qui jutjarà els jutges? Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (158) Otegi com a mestre polític Jordi Galves