"Per mi és un any dels més feliços de la meva vida", confessa Joan Margarit al poema Les dues nevades, que serveix de pòrtic a Animal de bosc, el seu llibre inèdit. Dedicat a la seva dona, l'arquitecte i poeta fa aquesta insòlita confessió amb plena consciència del seu final, traçant una paràbola entre la nevada del 1962 –quan va conèixer Mariona Ribalta, la Raquel de la seva poesia–, i les neus del passat hivern, "quan debilitat pel limfoma i la químio que no em cura, t'he tingut al costat amb el mateix somriure, ajudant-me a compondre aquests poemes".
L'amor, el dolor, les absències, el neguit amb un mateix, la mort, la vellesa, la malaltia –pròpia agermanada amb el record de la viscuda amb la seva filla Joana– són el darrer llegat del poeta, mort el 16 de febrer d'aquest any. També la seva pròpia biografia, condicionada per la guerra i el franquisme, com una versió lírica del que va explicar a les seves memòria, Per tenir casa cal guanyar la guerra (2018). O la música (Beethoven, Schubert, Bach, Mozart, César Frank, però també Gershiwn, tan present a la seva obra i que ha servit de fil conductor a l'homenatge que se li ha tributat aquesta setmana al Gran Teatre del Liceu, del qual havia estat nomenat Poeta resident.
Un llibre pòstum "ni patètic, ni melodramàtic"
Com recordava l'editor Josep Lluch, Margarit va treballar en aquest Animal de bosc els darrers mesos de la seva, "amb consciència que estava escrivint l'últim llibre". Abans, el poeta havia endreçat la seva obra amb les seves memòries, que segons el seu editor "il·lumina la seva poesia dona els ressorts per entendre els seus poemes", i Sense el dolor no hauríem estimat, la seva antologia personal, i Poètica, els seus textos sobre poesia. "Per a un escriptor prolífic, Joan Margarit, que als últims anys li notaves una certa urgència per deixar escrites unes sèrie de coses, aquest llibre no està escrit a última hora, sinó que feia temps que el treballava".
Per a Lluch, "d'animals de bosc, a ulls de Joan Margarit, en devem ser tots, però em fa l'efecte que ell es veia com un animal de bosc". "Tots ho som d'animals de bosc, sí, però com ell, cap", reblava un altre còmplice, el professor Jordi Gràcia, "és el títol que millor autoretrata una mena de bèstia en lluita constant contra les adversitats, però igualment tenaç en la capacitat de disfrutar de la pròpia existència". Per a Gràcia, la remor de mort hi és, però no és un llibre ni patètic, ni melodramàtic, ni ploraner. "És fins i tot una mena de cant vital, dedicat a la vida intel·ligent".
Per a Gràcia, a Animal de bosc –per a ell millor llibre de Margarit– hi traspua també un dels seus grans afanys vital, com ha estat l'ambició de comprendre. "Comprendre és l'únic que ennobleix", assegura el poema que dona títol al recull. Perquè, per aquest "pessimista natural" com "el vitalista" Margarit, l'única de via de redempció humana no són les ideologies ni les religions consoladores, sinó la intel·ligència.
El poeta sever i hipercrític envoltat d'amics
Escrit en plena consciència de ser un llibre pòstum, no només pel càncer, sinó perquè a les portes de la senectut, s'acostava al final. Per Gràcia "en Joan no volia acabar fent el paper patètic de l'artista que perllonga agònicament una energia que s'esgota". Potser per la severitat hipecrític amb que sempre va jutjar la seva pròpia obra, a mesura que va anar escrivint aquest poemari va anar fent-los llegir a amics, com el mateix Gràcia, Luis García Montero o Marcel Riera, un dels seus darrers i més íntims còmplices poètics, gràcies al qual vam poder publicar el Sant Jordi de la pandèmia, el poema inèdit Es fa de dia.
Malgrat confessar-se "deshauciat pels metges" a Un matí d'hivern, a Vell malalt Margarit escrivia que "encara poderós, gairebé violent,/el que em domina és el desig de viure". Un Margarit que es defineix com a solitari, però que no s'està d'invocar permanent els morts (els pares, els amics, la filla) i d'agrair l'amor de la seva companya de vida, de qui s'acomiada al llarg del llibre. "Tu jo estem més junts cada vegada/i, junts, ens allunyem. Com aquest centelleig de les estrelles".
Animal de bosc va presentar-se el passat 18 de maig al Liceu en l'homenatge públic a Joan Margarit, en el qual van l'Orquestra Simfònica del teatre va tocar Beethoven i Summertime de Gershiwn, amb Carles Margarit, fill del poeta, al saxo. Nou amics, Joan Manuel Serrat, Pere Rovira, Josep Cuní, Lola Josa, Josep Lluch, Josep Maria Rodríguez, Marcel Riera, Irene Sáez i Paco Ibáñez van llegir un poema cadascún.